21/01/2015
El Cercle Artístic Sant Lluc inaugura l’exposició “Mestres antics. Del XIX al XX, dibuix a Sant Lluc”
L’exposició presenta dibuixos de socis dels primers anys de Sant Lluc -des dels germans Llimona fins a Joan Miró- que van deixar una petjada important dins de l’entitat i en la cultura plàstica catalana. La seva significativa empremta és la que permet definir-los com a Mestres antics, portadors d’una saviesa amb arrels profundes.




Les 23 peces exposades fan visibles aquesta qualitat a través del domini del traç i d’una construcció reeixida dels volums, i, alhora, revelen aspectes d’una elaborada concepció de l’art.

El conjunt de les obres permet descobrir, més enllà de l’estètica individual, unes línies guia del pensament de Sant Lluc com a institució que va sumar les idees i aspiracions de diferents artistes, i que va constituir un lloc privilegiat de reflexió artística.

Aquest ideari col•lectiu s’articula en els apartats de l’exposició: el dibuix del cos com a estudi fonamental per definir l’obra final; un moralisme que permetia determinades excepcions; la convivència d’una ètica conservadora i una estètica moderna, i la realització de grans encàrrecs amb una voluntat de compromís.

DIBUIXAR EL COS: ELS APUNTS COM A ESTUDI I CONSTRUCCIÓ DE L’OBRA

L’Estatut fundacional estableix com a una de les raons de ser de Sant Lluc l’existència d’una sala d’apunts dedicada a l’estudi de la figura humana. Aquest procés d’observació i creació és part d’una veritable disciplina artística i vital.

A més de generar un dibuix preparatori per a una futura obra, aquesta pràctica esdevé sobretot un moment d’aprenentatge i millora en què una idea es converteix en quelcom material i visible. L’exercici a la sala d’apunts dóna vida a una gran varietat d’estudis, centrats en detalls anatòmics, volums, postures o moviments, que acostumen ser traçades amb un gest ràpid que deriva d’una comprensió profunda d’allò que s’observa.

EL NU FEMENÍ: UNA CONTRADICCIÓ

L’infatigable estudi de l’anatomia humana tenia, a Sant Lluc, una única limitació: durant els primers anys es va restringir al nu masculí. L’entitat havia nascut com a resposta a les posicions bohèmies d’artistes com ara Santiago Rusiñol i Ramon Casas dels quals els distanciava la falta de compromís cap a la societat. A aquesta divergència se n’afegien de més anecdòtiques com ara el rebuig d’un comportament promiscu amb les models. Com que Sant Lluc volia oferir una imatge, llunyana de qualsevol acusació de frivolitat o immoralitat, la representació femenina va ser només amb indumentària fins l’any 1909, una decisió que li costarà una ironia constant per part de la premsa progressista.

No obstant això, els socis no eren tan estrictes i conservem apunts de nusos femenins anteriors a la prohibició. Es devien crear als tallers particulars dels artistes i mostren una certa discrepància entra la posició oficial de Sant Lluc i la postura dels socis. L’explica Josep Llimona, estimat germà del pintor Joan, que era una de les veus més moralistes de l’entitat. L’escultor, segurament en el seu propi taller, treballarà a nombrosos estudis de dones despullades. L’evident contradicció d’aquesta norma fa que, quan ja Sant Lluc ha afirmat el seu paper d’entitat a la guia del renaixement plàstic de Catalunya, elimini l’anacrònic tabú i introdueixi models femenins. Fins i tot Joan Llimona farà públics els nus femenins que realitzava.

ÈTICA CONSERVADORA I ESTÈTICA MODERNA

Els nombrosos apunts al nu de models femenins no són l’únic indici de com la moralitat austera dels socis no en limités la llibertat intel•lectual. Sens dubte molts “llucs” eren creients i tots ells defensaven la tasca artística com a una missió de cara a la societat, una missió que sovint podia assumir matisos confessionals. Alhora, eren artistes amb una extraordinària formació, assabentats de l’actualitat artística internacional i compromesos a transmetre la seva poètica amb els mitjans expressius més adequats i d’acord els temps.

No hi ha, doncs, cap conflicte entre religiositat estricta i expressions artístiques modernes i, en algun cas, trencadores. En els mateixos anys –fins i tot en la mateixa obra pel que fa a la llibreta dedicada al consiliari Josep Torras i Bages– els socis creen dibuixos que toquen totes les tecles d’una complexa i variada poètica col•lectiva.

Veiem, doncs, com Joan Rubió i Bellver manifesta la seva fe en una creu de personal Modernisme i Antoni Utrillo dibuixa una musa angelical, privada de les connotacions ambigües i sensuals del misticisme prerafaelita i aquí totalment celestial. L’arquitecte i fundador Enric Sagnier resumeix en un dibuix-manifest els valors de l’entitat: dels fums d’un encenser es generen totes les arts, presidides pel bou de Sant Lluc i guiades per la Trinitat i els textos sagrats.

En canvi, un altre fundador, Alexandre de Riquer, ens remet a una Catalunya tradicional i amb sòlides bases religioses, beneïda pel nen Jesús i la Verge i guiada per Jaume I, però, al mateix temps, es permet distreure’s amb un divertit còmic avant-lettre o amb una baralla amb botí alcohòlic entre ximpanzés. Fins i tot, ens presenta les melancolies sensuals d’una noia despullada i carregada amb tot l’spleen d’una modernitat sense redempció.

De la mateixa manera, inquietant més que cristianament benvolent es mostra la Mort que incumbeix sobre Barcelona en l’aquarel•la d’en Femínia. La cruesa i la brutalitat de la vida moderna es retrata en la lluita de carrer de Francesc Sardà, amb un ganivet sagnant en primer pla, traçat amb tota la modernitat d’un gest ràpid i tot just esbossat. No menys atrevida és la tria cromàtica del retrat de nen de Joaquim Renart.

GRANS ENCÀRRECS TENYITS D’IDEOLOGIA I COMPROMÍS

Si els “llucs” identifiquen en el dibuix i l’estudi un moment preparatori fonamental per a la seva producció creativa, aquesta funció s’accentua encara més en els grans encàrrecs públics.

Sant Lluc es caracteritza des de la fundació per una projecció cívica molt marcada i els seus socis entenen la tasca d’artistes com un servei a la societat i al propi país. Aquesta postura compromesa troba el seu ple desenvolupament a partir del Noucentisme, quan els socis es fan responsables de la ideació i realització de la gran majoria dels nous espais públics.

Entre d’altres intervencions, juga un paper fonamental el conjunt decoratiu més emblemàtic del Noucentisme, de destí desafortunat: els frescos del Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat per la mà del jove soci Joaquim Torres-García. Les relacions establertes a Sant Lluc amb les figures claus del Noucentisme són a la base de l’encàrrec. Lamentablement, l’actiu posicionament dels socis de Sant Lluc no pogué impedir que es tapessin durant molts anys i que avui només es pugui admirar mutilats i fora de la seva col•locació original.

Alhora que tenia un cert pes en les comissions públiques, Sant Lluc exercirà un veritable monopoli de les obres de construcció, remodelació o decoració dels espais de culte: gràcies a les convergències de visió amb aquell sector l’església que lluitava per a la defensa de la cultura catalana, els socis se'n converteixen en els artistes oficials, sota el guiatge del consiliari de l’entitat, Josep Torras i Bages. Un cop esdevingut bisbe de Vic, Torras i Bages encarregarà la decoració de la seu de Vic a un jove Josep Maria Sert, gràcies al consell de socis veterans com ara Joan Llimona, Antoni Gaudí i Alexandre de Riquer. Aquest encàrrec s’evoca aquí amb dibuixos de projectes inacabats que conserven els trets emblemàtic de l’estil que adoptà Sert en la decoració de la seu vigatana.



Del 15 de gener al 28 de febrer de 2015

Horari : de dimarts a dissabte de 17 a 20 h

Visites guiades a càrrec de la Dra. Barbara Marchi, comissària de l’exposició: 29 de gener, 10 i 24 de febrer a les 11 h i a les 18 h. Imprescindible reservar al correu santlluc@santlluc.cat