Palau de la Música Catalana
Adreça
Palau de la Música, 4 - 6.
Horaris
Visites guiades:

Tots els dies de 10 a 15.30 h.

Agost de 9 a 20h.

Juliol i Setmana Santa de 10 a 18h.

Possibilitat de comprar entrades amb antelació per internet www.palaumusica.cat o per telèfon (tel. 902 475 485).
Informació
Tel.: 902 475 485

www.palaumusica.cat

visites@palaumusica.cat

Observacions
Les visites tenen una durada de 50 minuts.
Preus i descompte
Adults: 18,00 €

Estudiants, jubilats i aturats: 11,00 €

Grups (+ 25 persones): 13,60 €

Descompte de la Ruta del Modernisme: 20% sobre la tarifa d’adults.
Descripció
El Palau de la Música és un encàrrec que va encomanar l’Orfeó Català el 1904 a Lluís Domènech i Montaner. La primera pedra del nou edifici es va posar el dia de Sant Jordi de 1905 i les obres es van prolongar tres anys. El resultat va ser una sumptuosa sala de concerts que havia de servir de llar a la música coral catalana. L’edifici s’alça en el solar de l’antic convent de Sant Francesc de Paula. La reduïda superfície del solar i l’alt preu dels terrenys adjacents a l’època van obligar Domènech i Montaner a encaixar l’auditori en una quadrícula de carrers estrets que en limiten la contemplació global des de l’exterior i a empescar-se-les perquè la caixa de l’escenari fos prou ampla i perquè l’edifici pogués contenir les oficines i els arxius de l’Orfeó. L’església de l’antic convent, reconvertida en parròquia, va sobreviure fins que va ser enderrocada per emprendre una ampliació. La intervenció, signada per Oscar Tusquets (2003), va bastir en el solar de l’antiga església una plaça que deixa a la vista la immensa vidriera original de Domènech que abans quedava amagada al celobert que hi havia entre l’església i el Palau. La vidriera ha estat flanquejada per dues torres de maó vista, la de la cantonada amb relleus que representen un frondós arbre esculpit en totxana, motius vegetals inspirats en Domènech i Montaner. En el subsòl de la gran plaça s’ha construït el Petit Palau, una nova sala polivalent amb capacitat per a 600 persones. Juntament amb la Pedrera, el Palau de la Música és considerat un dels exemples suprems del Modernisme català per la seva arquitectura brillant, atrevida i sumptuosament decorada i llueix amb orgull el títol de Patrimoni Mundial de la Humanitat de la UNESCO. Però no sempre fou així: el Palau va ser una de les últimes extravagàncies del Modernisme i, ja als anys vint, va començar a ser qüestionat fins al punt que els veïns l’anomenaven el “palau de la quincalleria” i els arquitectes de l’època advocaven per enderrocar-lo. Afortunadament, no van aconseguir mai el seu propòsit i el Palau s’ha conservat i ha esdevingut una institució emblemàtica íntimament lligada a la memòria col·lectiva dels barcelonins. El Palau de la Música Catalana va ser inaugurat el 1908 amb un breu concert en el qual es van interpretar peces de Clavé i de Händel. La façana projectada per Domènech i Montaner va sorprendre els barcelonins. D’obra vista, de bella policromia gràcies a l’ús de revestiments de mosaic ceràmic, està presidida a la cantonada per un espectacular grup escultòric de Miquel Blay: una enorme proa de pedra que representa una al·legoria de la música popular. És una obra d’un elevat simbolisme conceptual, amb dos nens i dos ancians abraçant una nimfa mentre sant Jordi els protegeix amb la bandera catalana onejant al vent. La façana també compta amb un mosaic que representa “la balanguera” del poema de Joan Alcover —que avui és l’himne de Mallorca— rodejada dels cantants de l’Orfeó Català. Un altre punt d’interès de l’exterior del Palau són les curioses taquilles, avui en desús, ubicades a l’interior de les columnes que flanquegen la porta principal. Les riqueses continuen a l’interior: el recarregat vestíbul, les voltes revestides de rajola de València i l’escala doble amb balustres de vidre daurat juguen el paper d’aperitiu de l’autèntica joia de l’edifici. A l’interior, la sala de concerts és una embriagadora successió d’escultures, vidrieres policromades, mosaics i elements decoratius que juguen, constantment, amb la percepció de la llum i el color. La imatge més famosa de la sala és l’enorme i espectacular claraboia de vidre acolorit amb forma de campana invertida, d’una tona de pes. Aquesta meravella de l’art sumptuari representa un cor d’àngels femenins encerclant el sol. L’obsessió per la llum de Domènech i Montaner no es limita a la claraboia: va dissenyar la sala amb una estructura d’acer lleugera, creant una espècie de caixa de vidre que filtra la llum exterior a través d’unes vidrieres que recreen l’atmosfera de les catedrals gòtiques i ajuden a donar un cert aire sacre a l’auditori. L’escenari de la sala és, sense cap dubte, l’escultura més espectacular del Palau. El prosceni acull un curiós conjunt realitzat en pedra tosca, dissenyat per Domènech i Montaner però llavorat per Dídac Massana i Pau Gargallo. A l’esquerra, el conjunt mostra un bust de Josep Anselm Clavé i una al·legoria de les flors de maig, que representen la música popular. A la dreta, el bust de Beethoven personifica la música universal. Per damunt del bust de Beethoven, les valquíries de Wagner cavalquen cap a Clavé, simbolitzant la relació de la nova música amb l’antiga cultura musical popular de Catalunya. L’escenari es completa amb un espectacular òrgan de factura alemanya (restaurat el 2004 gràcies a una campanya de subscripció ciutadana) i l’hemicicle dissenyat per Eusebi Arnau i realitzat en trencadís, en què destaquen les divuit escultures que representen els esperits de la música, i un sorprenent escut d’Àustria. Una balconada i una columnata d’influència egípcia contribueixen, modestament, a embellir la perspectiva de la sala, veritable santuari de la música on han actuat intèrprets de la categoria de Rubinstein, Menuhin o Pau Casals. A la sala també cal fixar-se en els motius florals, que presideixen tots els elements ornamentals, tant al sostre com a les vidrieres, i en els llums d’aire medieval, més propis d’un castell que d’una sala de concerts. Altres espais interiors que cal destacar del Palau són la sala de música de cambra, on encara es pot contemplar la primera pedra de l’edifici, i la sala de descans Lluís Millet, potser l’estança que es conserva més fidel al projecte original de Domènech i Montaner.