Casa Milà, la Pedrera
Adreça
Passeig de Gràcia, 92 / Provença, 261-265.
Horaris
De novembre a febrer (ambdós inclosos): de 9 a 18.30h (última hora d'accés les 18h).

De març a octubre (ambdós inclosos): de 9 a 20h (última hora d'accés les 19.30h).

Tancat: el 25 de desembre per festivitat, i del 13 al 19 de gener per obres de millora de les instal·lacions.


Informació
Tel.: 902 202 138. www.lapedrera.com
Observacions
Els horaris poden variar; s’aconsella que els comproveu prèviament.

Preus i descompte
Adults: 20,50€.

Entrada reduïda: 16,50€.

De 7 a 12 anys: 10,25€.

De 0 a 6 anys: gratuït.

Grups de +10 persones, reserva obligatòria per correu electrònic reserves@lapedrera.com o per telèfon 902 202 138.

Descompte de la Ruta del Modernisme: 20% sobre la tarifa adults vigent.
Descripció
Popularment coneguda com LA PEDRERA. La Casa Milà, l’últim edifici d’habitatges construït per Gaudí, va ser bastit per encàrrec de Pere Milà, un jove promotor urbanístic que s’havia casat amb Rosario Segimón, la rica vídua d’un indià anomenat José Guardiola. Milà era aleshores un triomfador, amant del luxe, les modes i les novetats: un veritable “dandy” de la Barcelona modernista. Va ser un dels primers a presumir de cotxe a motor pels carrers de la ciutat mentre —tal vegada com a torna— els barcelonins feien broma de la seva coneguda afecció als diners i la ostentació, tot preguntant-se si no estaria “més interessat en la guardiola de la vídua que no en la vídua d’en Guardiola”. Plenament atrapat per la “febre” modernista, Milà va voler un edifici que deixés bocabadada la ciutat i superés en esplendor els seus notables “veïns”, les cases Batlló, Amatller i Lleó Morera. I sens dubte ho va aconseguir. Animat per un pressupost il·limitat, Gaudí va regalar a la ciutat un paisatge geològic, un penya-segat marí, una escultura abstracta amb formes orgàniques de mides gegantines. La Casa Milà és, de fet, el triomf de la línia corba, que s’imposa amb una rotunditat mai vista abans. La Pedrera és el nom amb què els barcelonins van batejar l’edifici quan el van veure acabat el 1910, impressionats per aquella insòlita i aberrant façana, que provocà moltes burles populars i crítiques de dibuixants i escriptors. El pintor Santiago Rusiñol, per exemple, feia broma afirmant que els habitants d’aquest edifici que semblava una cova, enlloc d’un gos o un gat, devien de tenir serps com a animals domèstics. El polític francès Georges Clemenceau, tot visitant Barcelona, va ironitzar que els catalans estaven tan amarats de la llegenda de Sant Jordi que fins i tot construïen cases per a dracs. Les caricatures publicades també van ser molt nombroses, com la que mostrava la Pedrera usada com a garatge per a dirigibles i altres artefactes voladors que entraven i sortien dels forats del seu escull aeri. Hi havia qui veia semblances entre la Pedrera en construcció i les imatges que s’havien publicat als diaris dels desastres d’un terratrèmol a Andalusia. Gaudí no va concebre la Casa Milà com un simple edifici d’habitatges: en va fer una obra total que ultrapassava el marc de l’arquitectura per endisar-se també en l’escultura. Influenciada pels inicis fulgurants de l’Art Nouveau, la façana està revestida amb pedra calcària formant uns característics volums corbs que recorden un penya-segat marí per la suggeridora forma en sinuosos arabescos dels balcons de ferro forjat. La part inferior de la façana està construïda amb pedra del massís del Garraf, i la superior, amb pedra calcària de Vilafranca del Penedès, tota picada per aconseguir una textura mat. Originalment, Gaudí va pretendre convertir la Pedrera en una al·legoria religiosa del Sant Rosari culminant la façana amb un medalló de bronze d’uns quatre metres d’altura. Però l’esclat de la Setmana Tràgica —una revolta popular que el 1909 es va alçar contra la mobilització de reservistes catalans per lluitar a la guerra del Marroc i durant la qual es van cremar nombroses esglésies— va persuadir el senyor Milà que un edifici d’habitatges amb una verge gegantina acabaria sent blanc predilecte de les ires anticlericals. Amb seny, va optar per cancel·lar aquesta part del projecte. Hi ha qui assegura que la disposició interior de la Pedrera procedeix dels estudis que Gaudí va fer de les fortaleses medievals. Una imatge que es reforça al terrat per la similitud de les xemeneies i els “sentinelles” amb gran elm a les sortides de les escales. L’interior, però, té poc de fortalesa. Les pintures dels sostres dels patis d’entrada i dels interiors són particularment interessants. L’antiga cotxera subterrània, la primera que es va construir a Barcelona sota terra, és un espai semicircular i en pendent amb columnes de ferro forjat i totxo que sostenen l’edifici (avui és un auditori i no està inclòs en la visita turística). La dona del senyor Milà, Rosario Segimón, no va compartir mai la “devoció” del seu marit per Gaudí, però va consentir a viure entre sostres ondulats fins al 1926 quan, després de la mort de l’arquitecte, va reformar la planta principal en un estil Lluís XVI, molt més del seu gust. Aquest espai és avui, suprimits els envans divisoris, on s’exhibeixen les grans exposicions. L’Espai Gaudí és a les golfes de la Pedrera, on hi havia els safareigs de la casa i que ara han recuperat l’aspecte original de senzilles voltes parabòliques fetes amb totxanes. La planta, que uns anys més tard va admirar Le Corbusier, té forma de vuit. L’element principal són els 270 arcs parabòlics, que tan aviat semblen el costellam d’un animal enorme com la forma d’una palmera. La recuperació d’aquest espai va comportar l’eliminació de tretze apartaments construïts el 1953, que per altra banda tenien el seu mèrit arquitectònic. Quan les golfes van recuperar el seu estat original, es va poder comprovar que Gaudí havia donat una ubicació ben precisa a les finestretes, distribuïdes en diferents nivells perquè entrés prou llum a tot l’espai i alhora hi circulés aire constantment, perquè a les golfes també s’hi estenia la roba. Actualment l’Espai Gaudí explica mitjançant una sèrie de dibuixos, maquetes, fotografies i audiovisuals la vida de Gaudí, el seu context històric i cultural, i els valors artístics i les innovacions tècniques de la seva obra. Des de l’Espai Gaudí s’accedeix al terrat esglaonat de la Pedrera, batejat “el jardí dels guerrers” pel poeta Pere Gimferrer per l’aspecte de les xemeneies. El terrat també ha experimentat una restauració radical: només s’han conservat les xemeneies que són originals de Gaudí. La restauració ha tornat l’esplendor a les xemeneies i els badalots revestits amb fragments de marbre i trencadís de rajoles de València. La xemeneia coronada amb capelletes de vidre —que segons s’ha dit va fer Gaudí a l’endemà de la inauguració de l’edifici aprofitant les ampolles buides de la festa— es va restaurar amb bases d’ampolles de xampany de principis del segle XX. El treball dels restauradors ha permès recuperar la força original del voladís de pedra d’Ulldecona, amb fragments de rajoles. El conjunt té més color que la façana, tot i que aquí les tonalitats cremoses són dominants. Des del terrat de la Pedrera gaudim d’una altra perspectiva dels patis interiors i, a l’horitzó del paisatge urbà, hi albirem les torres de la Sagrada Família. L’última etapa de la visita és “El Pis de la Pedrera”, un espai que ajuda a conèixer els elements clau de l’interiorisme de Gaudí i que explica la vida quotidiana d’una família burgesa de la Barcelona de principis del segle XX. En gairebé 600 metres quadrats —dos dels antics habitatges de la Pedrera— hi ha la reconstrucció d’un habitatge de l’època: no hi falten ni el despatx, ni els vells banys, ni les austeres habitacions pel servei domèstic. La Casa Milà va ser declarada per la UNESCO Bé Cultural del Patrimoni Mundial el 1984. Curiosament, en aquella època l’aspecte de la Casa Milà era deplorable. La façana havia adquirit un to brut, gos com fuig; els frescos del vestíbul estaven molt deteriorats; la planta principal era una sala de bingo i els aparadors de les botigues de la planta baixa trencaven les corbes de les obertures originals. L’any 1986 CAIXA CATALUNYA va adquirir l’edifici i va iniciar la seva restauració i rehabilitació que es va perllongar deu anys. El 1996 es va obrir al públic com a Centre Cultural esdevenint ràpidament un dels espais culturals de referència a la ciutat de Barcelona. Actualment La Pedrera és la seu de Fundació Catalunya-La Pedrera i és on s’hi troben els diferents departaments de la Fundació.