Ajuntament de Barcelona Institut del Paisatje Urbà
Home e-mail Info
  català      castellano      english      français   
El Modernisme més enllà de Barcelona
Rutes locals de Catalunya que han signat un conveni de col·laboració amb la Ruta del Modernisme de Barcelona:

Colònia Güell, Santa Coloma de Cervelló
Jardins Artigas, la Pobla de Lillet
Manresa
Reus
Ruta Puig i Cadafalch, Mataró-Argentona

Ruta Raspall, Vallès Oriental
Sitges
Terrassa
Vilafranca del Penedès
Totes aquestes rutes ofereixen descomptes als usuaris de la Ruta del Modernisme de Barcelona. Per a més informació truqueu al Centre del Modernisme, telèfon 902 076 621.

La Colónia Güell
La Colónia Güell
La Colónia Güell
La Colónia Güell
COLÒNIA GÜELL
     Santa Coloma de Cervelló


Colònia Güell. Santa Coloma de Cervelló

Adreça
Centre d’interpretació i acollida de visitants Claudi Güell, s/n

Colònia Güell

08690 Santa Coloma de Cervelló
Visita i horaris
Horari d'estiu, de maig a octubre:

De dilluns a dissabte, de 10 a 19h.

Diumenges i festius, de 10 a 15h.

Horari d'hivern, de novembre a abril:

De dilluns a dissabte, de 10 a 17h.

Diumenges i festius, de 10 a 15h.

No es podrà accedir a l'interior de la Cripta durant els actes litúrgics (diumenges a les 11 i 13h, i puntualment dissabtes matí). 

Confirmeu horaris de cap de setmana al telèfon d’informació.

Tancat: Diumenge de Rams, Divendres Sant, 25 i 26 de desembre, 1 i 6 de gener.
Informació
Tel.: 936 305 807 

coloniaguell@adleisure.com

www.gaudicoloniaguell.org

Com arribar-hi

Amb tren: FGC. Tel.: 932 051 515.
Línies: S4, S8 i S33. De 8.30 a 21 h. Trens cada 15 minuts. Barcelona-Colònia Güell. Durada del trajecte: 22 minuts.

Per carretera: accés des de la BV-2002 entre Sant Boi de Llobregat i Santa Coloma de Cervelló.
En arribar cal seguir la senyalització fins al Centre d’Acollida de Visitants.

Preus i descompte
Visita guiada a la Colònia Güell + Església (2 hores) + entrada a l'Exposició Permanent: 11,50€ per pax.

Visita guiada a l'Església (1 hora) + entrada a l'Exposició Permanent: 9,50€ per pax.

Visita guiada a la Colònia Güell (1 hora) + entrada a l'Exposició Permanent:
9,50€ per pax.

Entrada no guiada a l'església + entrada a l'Exposició Permanent: 7,00€ per pax.

Estudiants, Jubilats de + 65 anys i famílies nombroses: 5,50€ per pax.

Tarifa de grup (+ de 10 persones): 5,00€ per pax.

Descompte de la Ruta del Modernisme: 20% en totes les modalitats d’entrada.
Descripció
La Colònia Güell: l’església (cripta) i el nucli urbà La Colònia Güell és una antiga colònia tèxtil fundada el 1890 per l’empresari i mecenes burgès Eusebi Güell a Santa Coloma de Cervelló. La colònia es concep a partir de la fàbrica com un conjunt urbà d’habitatges i serveis per als obrers (cases, escola, església, botiga, ateneu, etc.). La finalitat era aconseguir la pau social en un medi controlat per l’empresari. La Colònia Güell, però, es diferencia de la resta de colònies tèxtils per l’ús de la màquina de vapor com a font d’energia, per la separació de la fàbrica respecte de la zona residencial i per la intervenció d’arquitectes modernistes de primera fila. Per dur a terme aquest projecte, Eusebi Güell comptà amb la col·laboració d’Antoni Gaudí, Francesc Berenguer i Mestres i Joan Rubió i Bellvé. Els dos últims eren arquitectes modernistes de prestigi i col·laboradors de Gaudí i van ser els artífexs del projecte urbanístic i d’alguns dels edificis més singulars (Ca l’Ordal, Ca l’Espinal, l’Escola, Casa del Mestre, Centre de Sant Lluís), on van fer un impressionant desplegament dels recursos arquitectònics i decoratius més purament modernistes. Gaudí, en canvi, es va fer càrrec de l’església, popularment coneguda com la “cripta”, ja que, respecte al projecte inicial, només es van arribar a construir la planta baixa i el seu pòrtic (segons el projecte, l’església havia de tenir dos pisos amb una alçada de quaranta metres). Un conjunt modernista La Colònia Güell és un conjunt integrat per la fàbrica (avui dia hi ha ubicades diferents empreses i està en procés de rehabilitació), el nucli urbà i l’església. En el Centre d’Acollida de Visitants hi ha una exposició permanent introductòria a la visita. A més de la visita —guiada o no— a l’església, es pot fer una visita a la Colònia per submergir-se en l’ambient social i creatiu de començaments del segle XX. Després es pot fer una passejada tranquil·la per la pineda que envolta l’església i sentir la pau que domina l’entorn. Una obra cabdal L’església (cripta) de la Colònia Güell està considerada com l’obra mestra de Gaudí. Aquí va experimentar i va aconseguir expressar el seu llenguatge arquitectònic més personal. Va optar per l’ús de columnes inclinades com a sistema per sustentar el pes de l’edifici, sense necessitat de construir arcbotants o contraforts. La distribució de pesos va ser calculada mitjançant el mètode de la maqueta polifunicular, que va inventar per a la projecció arquitectònica i que a petita escala permetia preveure les càrregues i els arcs que les havien de suportar. L’església va ser declarada monument historicoartístic el 1969 i avui dia està considerada com una de les peces fonamentals de l’arquitectura mundial del segle XX, a causa de la gran innovació que va suposar en l’ús de columnes inclinades i de voltes en forma de paraboloide hiperbòlic i per l’admirable combinació dels materials. L’entorn natural Gaudí va situar l’església al turonet més alt de la zona residencial de la Colònia, en una pineda. Gràcies als materials cons-tructius, l’església i les columnes inclinades del pòrtic es barregen visualment amb el paisatge exterior en un mimetisme perfecte. Als murs i les columnes exteriors es combinen gens capriciosament els diferents materials utilitzats: escòria de fosa, maons recuits deformats, pedra de calcita i basalt. Als murs exteriors es troben en gran profusió mosaics amb simbologia religiosa. Al pòrtic destaca una impressionant palmera de basalt que sosté les voltes. A l’atri del porxo, Gaudí va experimentar per primera vegada en la història de l’arquitectura les voltes de paraboloide hiperbòlic. Sobre la llinda de la porta principal hi ha situat un extraor-dinari mosaic. Un interior impactant Dins la cripta, que és de planta ovalada, impacten sobretot la solució del sostre, basada en nervis de maó; els murs de paraboloide hiperbòlic, i les quatre columnes basàltiques d’aire prehistòric. Tot aquest ambient (cal recordar que l’església no va ser acabada) contrasta vivament amb els cromatismes dels vitralls. Els bancs van ser dissenyats per Gaudí, així com les piques d’aigua beneïda fetes amb petxines enormes sustentades amb ferro forjat. El sagrari, l’altar de la Sagrada Família i els àngels del presbiteri són obra de Josep M. Jujol. La restauració Des del mes de setembre de 1999 s’estan executant obres de restauració a l’església, les quals es desenvolupen en diverses fases. Els objectius de la restauració són: - Recuperar el valor original de l’obra d’Antoni Gaudí, tot conservant amb rigor l’obra original i eliminant els elements afegits després que Gaudí abandonés l’obra. - Finalitzar una obra inacabada donant-hi un acabament formal mitjançant el corona-ment del mur exterior amb un material ben diferenciat de l’original. - Donar-hi un acabament funcional, arranjant els accessos, amb un nou eix d’entrada i unes noves escales exteriors que pugen a la terrassa, la qual s’ha generat substituint la vella i deteriorada coberta provisional de fibrociment. - Regenerar la degradació produïda pel pas del temps mitjançant la neteja, la impermeabilització de sostres i la restauració dels mosaics i altres elements deteriorats. Fins ara s’han restaurat l’atri, els porxos, els murs exteriors i els mosaics. S’ha renovat el paviment de l’accés i el de sota dels porxos. S’ha restaurat i impermeabilitzat la rampa inacabada prevista per accedir a la nau superior no construïda. S’han construït la nova terrassa i l’escala exterior. També s’ha instal·lat la il·luminació exterior de l’església. Resten encara pendents actuacions de restauració a l’interior de l’edifici i l’ordenació de l’entorn de l’església en un recinte més ampli, com a actuacions més rellevants. Consorci de la Colònia Güell

La Colònia Güell: l’església (cripta) i el nucli urbà

La Colònia Güell és una antiga colònia tèxtil fundada el 1890 per l’empresari i mecenes burgès Eusebi Güell a Santa Coloma de Cervelló. La colònia es concep a partir de la fàbrica com un conjunt urbà d’habitatges i serveis per als obrers (cases, escola, església, botiga, ateneu, etc.). La finalitat era aconseguir la pau social en un medi controlat per l’empresari. La Colònia Güell, però, es diferencia de la resta de colònies tèxtils per l’ús de la màquina de vapor com a font d’energia, per la separació de la fàbrica respecte de la zona residencial i per la intervenció d’arquitectes modernistes de primera fila. Per dur a terme aquest projecte, Eusebi Güell comptà amb la col·laboració d’Antoni Gaudí, Francesc Berenguer i Mestres i Joan Rubió i Bellvé. Els dos últims eren arquitectes modernistes de prestigi i col·laboradors de Gaudí i van ser els artífexs del projecte urbanístic i d’alguns dels edificis més singulars (Ca l’Ordal, Ca l’Espinal, l’Escola, Casa del Mestre, Centre de Sant Lluís), on van fer un impressionant desplegament dels recursos arquitectònics i decoratius més purament modernistes. Gaudí, en canvi, es va fer càrrec de l’església, popularment coneguda com la “cripta”, ja que, respecte al projecte inicial, només es van arribar a construir la planta baixa i el seu pòrtic (segons el projecte, l’església havia de tenir dos pisos amb una alçada de quaranta metres).

Un conjunt modernista
La Colònia Güell és un conjunt integrat per la fàbrica (avui dia hi ha ubicades dife-rents empreses i està en procés de rehabilitació), el nucli urbà i l’església. En el Centre d’Acollida de Visitants hi ha una exposició introductòria a la visita. A més de la visita —guiada o no— a l’església, es pot fer una visita guiada a la Colònia per submergir-se en l’ambient social i creatiu de començaments del segle XX. Després es pot fer una passejada tranquil·la per la pineda que envolta l’església i sentir la pau que domina l’entorn.
La Colónia Güell
La Colónia Güell


Una obra cabdal
L’església (cripta) de la Colònia Güell està considerada com l’obra mestra de Gaudí. Aquí va experimentar i va aconseguir expressar el seu llenguatge arquitectònic més personal. Va optar per l’ús de columnes inclinades com a sistema per sustentar el pes de l’edifici, sense necessitat de construir arcbotants o contraforts. La distribució
de pesos va ser calculada mitjançant el mètode de la maqueta polifunicular, que va
inventar per a la projecció arquitectònica i que a petita escala permetia preveure les càrregues i els arcs que les havien de suportar. L’església va ser declarada monument historicoartístic el 1969 i avui dia està considerada com una de les peces fonamentals de l’arquitectura mundial del segle XX, a causa de la gran innovació que va suposar en l’ús de columnes inclinades i de voltes en forma de paraboloide hiperbòlic i per l’admirable combinació dels materials.

L’entorn natural
Gaudí va situar l’església al turonet més alt de la zona residencial de la Colònia, en una pineda. Gràcies als materials cons-tructius, l’església i les columnes inclinades del pòrtic es barregen visualment amb el paisatge exterior en un mimetisme perfecte. Als murs i les columnes exteriors es combinen gens capriciosament els diferents materials utilitzats: escòria de fosa, maons recuits deformats, pedra de calcita i basalt. Als murs exteriors es troben en gran profusió mosaics amb simbologia religiosa. Al pòrtic destaca una impressionant palmera de basalt que sosté les voltes. A l’atri del porxo, Gaudí va experimentar per primera vegada en la història de l’arquitectura les voltes de paraboloide hiperbòlic. Sobre la llinda de la porta principal hi ha situat un extraor-dinari mosaic.


Un interior impactant
Dins la cripta, que és de planta ovalada, impacten sobretot la solució del sostre, basada en nervis de maó; els murs de paraboloide hiperbòlic, i les quatre columnes basàltiques d’aire prehistòric. Tot aquest ambient (cal recordar que l’església no va ser acabada) contrasta vivament amb els cromatismes dels vitralls. Els bancs van ser dissenyats per Gaudí, així com les piques d’aigua beneïda fetes amb petxines
enormes sustentades amb ferro forjat. El sagrari, l’altar de la Sagrada Família i els àngels del presbiteri són obra de Josep M. Jujol.

La restauració
Des del mes de setembre de 1999 s’estan executant obres de restauració a l’església, les quals es desenvolupen en diverses fases. Els objectius de la restauració són:

  • Recuperar el valor original de l’obra d’Antoni Gaudí, tot conservant amb rigor l’obra original i eliminant els elements afegits després que Gaudí abandonés l’obra.
  • Finalitzar una obra inacabada donant-hi un acabament formal mitjançant el corona-ment del mur exterior amb un material ben diferenciat de l’original.
  • Donar-hi un acabament funcional, arranjant els accessos, amb un nou eix d’entrada i unes noves escales exteriors que pugen a la terrassa, la qual s’ha generat substituint la vella i deteriorada coberta provisional de fibrociment.
  • Regenerar la degradació produïda pel pas del temps mitjançant la neteja, la impermeabilització de sostres i la restauració dels mosaics i altres elements deteriorats.
  • Fins ara s’han restaurat l’atri, els porxos, els murs exteriors i els mosaics. S’ha renovat el paviment de l’accés i el de sota dels porxos. S’ha restaurat i impermeabilitzat la rampa inacabada prevista per accedir a la nau superior no construïda. S’han construït la nova terrassa i l’escala exterior. També s’ha instal·lat la il·luminació exterior de l’església. Resten encara pendents actuacions de restauració a l’interior de l’edifici i l’ordenació de l’entorn de l’església en un recinte més ampli, com a actuacions més rellevants.


Consorci de la Colònia Güell

 

 

JARDINS ARTIGAS
     La Pobla de Lillet

Jardins Artigas. La Pobla de Lillet

Adreça
Jardins Artigas. Estació del tren de La Pobla de Lillet. La Pobla de Lillet
Visita i horaris
La visita guiada als Jardins Artigas té la durada d’una hora, per als particulars, i d’una hora i mitja per a grups en autocar. La visita explica el passat industrial de la Pobla de Lillet, l’arribada d’Antoni Gaudí i Cornet a la població, i els trets arquitectònics de l’únic jardí humit projectat pel genial arquitecte. La visita s’adapta per a les escoles i inclou material didàctic.



De novembre a Setmana Santa, caps de setmana i festius de 10 a 14h.

Laborables consultar a l'Oficina de Turisme.

Juliol i agost, cada dia de 10 a 19h.



Resta de l'any, caps de setmana i festius de 10 a 14h i de 15.30 a 18h. Laborables consultar a l'Oficina de Turisme.



Per visites guiades, cal reserva prèvia a l'oficina de turisme: 938 236 146, mínim una setmana d'antelació.

Hi ha una reducció per a grups i per a grups escolars.
Informació
Tel.: 687 99 85 41. Fax: 938 237 844. tur.lillet@diba.es; www.poblalillet.cat
Com arribar-hi
Amb bus: Alsina Graells tel.: 932 656 866. Per carretera: per l’Eix del Llobregat, C-16, o per la C-17 i C-26.

Observacions
Els horaris poden variar; s’aconsella que els comproveu prèviament.
Preus i descompte
Adults: 4,00€.

Estudiants i jubilats: consultar-ho.

Grups (+ de 29 persones): 3,20 € per persona.

Grups escolars (+ de 30 persones): 2,50€ per persona. (En cas de grups escolars de menys de 30 persones, cal consultar-ho).

Menors de 13 anys: 2,00€.

El preu de la visita guiada va inclosa en el preu de l'entrada per grups superiors a 29 persones i que hagin fet una reserva, en cas contrari costa 25€.

Descompte de la Ruta del Modernisme: 15% sobre l’entrada general.

No acumulables a altres descomptes.
Descripció
Jardins Artigas (1904) Gaudí va projectar el Jardí de Can Artigas juntament amb un xalet-refugi a la serra del Catllaràs l’any 1904. La Pobla de Lillet és un municipi de la comarca del Berguedà que actualment compta amb 1.558 habitants. Redescobrint l’obra El jardí, de propietat particular, va estar abandonat entre els anys 1939-1989 i per aquest motiu, i pel fet que en l’indret on es troba no era gaire accessible, va restar oblidat. A més, l’absència de documentació que en confirmés l’autoria feia que no fos tingut en consideració dins l’obra gaudiniana. Per altra banda, el Xalet de Catllaràs va ser reformat als anys vuitanta, amb un criteri discutible que l’ha fet perdre tots els trets decoratius. De totes maneres, des de l’any 1991 la Reial Càtedra Gaudí va començar a treballar en la investigació de les dues obres i després en el projecte de rehabilitació dels jardins. La Càtedra ha reconstruït una hipòtesi plausible que atorgaria l’autoria dels jardins a Gaudí, fet que ha contribuït que avui dia siguin un dels punts d’interès arquitectònic i artístic més visitats de la comarca del Berguedà. Un encàrrec d’Eusebi Güell Per bé que estèticament semblen tenir algunes similituds amb el Park Güell, els Jardins Artigas, tal com se’ls coneix avui en dia, són l’únic jardí humit projectat pel genial arquitecte. A principis de segle XX s’instal·lava a Clot del Moro (Castellar de N’Hug) la primera empresa fabricant de ciment pòrtland de tot l’Estat espanyol, l’Asland, liderada per l’empresari Eusebi Güell i Bacigalupi. Durant la construcció de la fàbrica (1901-1904), van néixer tota una sèrie de serveis al seu voltant, com ara les mines de carbó a la serra del Catllaràs, que havien d’abastar els forns d’Asland que fabricarien el ciment pòrtland. El comte Güell va encarregar a Gaudí el projecte d’un xalet al Catllaràs per tal d’allotjar els enginyers i facultatius encarregats de governar i dirigir les mines de carbó. Per visitar el lloc on havia d’anar el xalet, Antoni Gaudí es va allotjar a casa de la família Artigas, empresaris tèxtils. Durant els dos dies que Gaudí va passar a la Pobla, aquests li van expressar la seva il·lusió per tenir un jardí al darrere de la seva fàbrica. Antoni Gaudí, com a agraïment a l’hospitalitat de la família, els en va fer un esbós. De l’esbós van sorgir-ne els Jardins Artigas. Aires del Park Güell Cal dir que l’any 1905 Gaudí treballava a Barcelona en la construcció del Park Güell, amb la qual cosa l’esbós que l’arquitecte va realitzar del jardí està totalment inspirat en el parc barceloní. Sembla que el mateix Gaudí, en tornar a Barcelona, ja amb el projecte del Xalet de Catllaràs, va enviar a la Pobla de Lillet dos paletes perquè comencessin les obres de construcció del jardí que havia dibuixat. Un entorn salvatge L’indret on es van construir els Jardins Artigas està conformat per un entorn molt salvatge: grans tallats de roca travessats pel Llobregat, amb abundant vegetació autòctona. Les estructures arquitectòniques són exactament iguals que al Park Güell, però els materials amb què es va fer el jardí són els propis de la zona de muntanya prepirinenca on es troba situada la Pobla de Lillet; per tant, els materials que hi ha al jardí són la llosa, la pedra tosca, el còdol de riu i la marga, acompanyats pel ciment pòrtland amb el qual es van construir les baranes i els murals naturalístics del jardí. Quant al recurs de l’aigua, ja hem parlat del Llobregat que travessa el pedregós curs del jardí. A més, hi trobem tot de fonts que sorgeixen dels brolladors d’aigua natural que desembocaven al Llobregat; l’únic que va fer Gaudí va ser decorar-los, de manera que van esdevenir fonts figurades com ara la Cascada, la Font del Bou, la Font del Lleó i la Font de la Gruta. D’altra banda, el Pont d’Escala i el Pont dels Arcs també neixen per travessar el Llobregat i unir els dos vessants del riu. Finalment, la Glorieta presideix el jardí enlairant-se en un pronunciat tallat de roca i fa de mirador del jardí. Als jardins s’hi observen símbols com els dels quatre evangelistes presidits per la figura de l’àliga, que, majestuosa, vigila el jardí des del costat de la Glorieta el Bou; el lleó, i l’àngel, que originalment era dins la cascada i que actualment no es troba reproduït. Així mateix, hi trobem les serps que protegeixen l’única entrada que Gaudí va projectar per accedir al jardí, les cariàtides amb la figura de l’home i de la dona, el racó del pescador, el berenador amb el mural naturalístic i les canyes de bambú, entre d’altres. Ajuntament de la Pobla de Lillet

Jardins Artigas (1904)

Gaudí va projectar el Jardí de Can Artigas juntament amb un xalet-refugi a la serra del Catllaràs l’any 1904. La Pobla de Lillet és un municipi de la comarca del Berguedà que actualment compta amb 1.558 habitants.

Glorieta
Pont dels Arcs
Berenador
Àliga i glorieta
Font del Bou
Pont dels Arcs
La Gruta

Redescobrint l’obra
El jardí, de propietat particular, va estar abandonat entre els anys 1939-1989 i per aquest motiu, i pel fet que en l’indret on es troba no era gaire accessible, va restar oblidat. A més, l’absència de documentació que en confirmés l’autoria feia que no fos tingut en consideració dins l’obra gaudiniana. Per altra banda, el Xalet de Catllaràs va ser reformat als anys vuitanta, amb un criteri discutible que l’ha fet perdre tots els trets decoratius. De totes maneres, des de l’any 1991 la Reial Càtedra Gaudí va començar a treballar en la investigació de les dues obres i després en el projecte de rehabilitació dels jardins. La Càtedra ha reconstruït una hipòtesi plausible que atorgaria l’autoria dels jardins a Gaudí, fet que ha contribuït que avui dia siguin un dels punts d’interès arquitectònic i artístic més visitats de la comarca del Berguedà.


Un encàrrec d’Eusebi Güell
Per bé que estèticament semblen tenir algunes similituds amb el Park Güell, els Jardins Artigas, tal com se’ls coneix avui en dia, són l’únic jardí humit projectat pel genial arquitecte.
A principis de segle XX s’instal·lava a Clot del Moro (Castellar de N’Hug) la primera empresa fabricant de ciment pòrtland de tot l’Estat espanyol, l’Asland, liderada per l’empresari Eusebi Güell i Bacigalupi. Durant la construcció de la fàbrica (1901-1904), van néixer tota una sèrie de serveis al seu voltant, com ara les mines de carbó a la serra del Catllaràs, que havien d’abastar els forns d’Asland que fabricarien el ciment pòrtland. El comte Güell va encarregar a Gaudí el projecte d’un xalet al Catllaràs per tal d’allotjar els enginyers i facultatius encarregats de governar i dirigir les mines de carbó.
Per visitar el lloc on havia d’anar el xalet, Antoni Gaudí es va allotjar a casa de la família Artigas, empresaris tèxtils. Durant els dos dies que Gaudí va passar a la Pobla, aquests li van expressar la seva il·lusió per tenir un jardí al darrere de la seva fàbrica. Antoni Gaudí, com a agraïment a l’hospitalitat de la família, els en va fer un esbós. De l’esbós van sorgir-ne els Jardins Artigas.

Aires del Park Güell
Cal dir que l’any 1905 Gaudí treballava a Barcelona en la construcció del Park Güell, amb la qual cosa l’esbós que l’arquitecte va realitzar del jardí està totalment inspirat en el parc barceloní. Sembla que el mateix Gaudí, en tornar a Barcelona, ja amb el projecte del Xalet de Catllaràs, va enviar a la Pobla de Lillet dos paletes perquè comencessin les obres de construcció del jardí que havia dibuixat.


Un entorn salvatge
L’indret on es van construir els Jardins Artigas està conformat per un entorn molt salvatge: grans tallats de roca travessats pel Llobregat, amb abundant vegetació autòctona. Les estructures arquitectòniques són exactament iguals que al Park Güell, però els materials amb què es va fer el jardí són els propis de la zona de muntanya prepirinenca on es troba situada la Pobla de Lillet; per tant, els materials que hi ha al jardí són la llosa, la pedra tosca, el còdol de riu i la marga, acompanyats pel ciment pòrtland amb el qual es van construir les baranes i els murals naturalístics del jardí.
Quant al recurs de l’aigua, ja hem parlat del Llobregat que travessa el pedregós curs del jardí. A més, hi trobem tot de fonts que sorgeixen dels brolladors d’aigua natural que desembocaven al Llobregat; l’únic que va fer Gaudí va ser decorar-los, de manera que van esdevenir fonts figurades com ara la Cascada, la Font del Bou, la Font del Lleó i la Font de la Gruta. D’altra banda, el Pont d’Escala i el Pont dels Arcs també neixen per travessar el Llobregat i unir els dos vessants del riu. Finalment, la Glorieta presideix el jardí enlairant-se en un pronunciat tallat de roca i fa de mirador del jardí.

Als jardins s’hi observen símbols com els dels quatre evangelistes presidits per la figura de l’àliga, que, majestuosa, vigila el jardí des del costat de la Glorieta del Bou; el lleó, i l’àngel, que originalment era dins la cascada i que actualment no es troba reproduït. Així mateix, hi trobem les serps que protegeixen l’única entrada que Gaudí va projectar per accedir al jardí, les cariàtides amb la figura de l’home i de la dona, el racó del pescador, el berenador amb el mural naturalístic i les canyes de bambú, entre d’altres.

Ajuntament de la Pobla de Lillet

 

 


MANRESA

Manresa

Adreça
Oficina de Turisme de Manresa

Plaça Major, 10.
Visita i horaris
L’Oficina de Turisme disposa d’un servei de guies per resseguir la Ruta Modernista. La visita dura aproximadament dues hores i cal concertar-la amb antelació. Si el visitant prefereix seguir la Ruta Modernista pel seu compte, des de l’Oficina de Turisme li podem proporcionar un plànol turístic on trobarà detallat tot l’itinerari i una explicació de cadascun dels edificis.

Horaris de l’oficina:

De dilluns a dijous de 9 a 14h.

Divendres de 9 a 14 i de 17 a 20h.

Dissabtes de 10 a 14 i de 17 a 20h.

Diumenges i festius de 10 a 14h.

Tancat l’1 i el 6 de gener, l’1 de maig, el 24 de juny i el 24, 25, 26 i 31 de desembre.
Informació
Tel.: 938 784 090. Fax: 938 784 156. turisme@ajmanresa.cat; www.manresaturisme.cat
Com arribar-hi
Amb tren: RENFE i FGC. Amb bus: Autocars Julià, tel.: 934 026 937 (Barcelona-Manresa / Manresa-Barcelona).
Per carretera: per la C-58 fins a Terrassa, C-16 o C-55 fins a Manresa.

Observacions
Els horaris poden variar; s’aconsella que els comproveu prèviament.
Preus i descompte
Consultar amb l'oficina de Turisme.

Descompte de la Ruta del Modernisme: 15% sobre totes les tarifes
Descripció
Manresa
Al llarg del segle XIX, Manresa es convertí, com altres poblacions situades vora els rius Llobregat i Cardener, en una ciutat industrial. Van aparèixer les primeres fàbriques tèxtils i, en conseqüència, les primeres nissagues d’empresaris. La ciutat es transformà, es van enderrocar les últimes muralles que envoltaven Manresa i es van construir avingudes molt més àmplies. El passeig de Pere III, urbanitzat durant el segle XIX, esdevingué el lloc de residència preferit de la nova burgesia. Els industrials que havien fet fortuna gràcies a les fàbriques tèxtils s’hi van construir cases que seguien l’estètica modernista. La majoria d’aquests edificis van ser projectats per arquitectes locals que seguien la tendència que dominava a Barcelona. D’entre els més importants en podem destacar dos: Ignasi Oms i Ponsa i Alexandre Soler i March. Ignasi Oms és considerat com el representant més destacat del Modernisme a Manresa. Fou col·laborador de Domènech i Montaner i va exercir durant molts anys d’arquitecte municipal de la ciutat. Manresa és plena d’edificis seus i fins tot hi ha un carrer que porta el seu nom perquè concentra en el mateix espai quatre obres seves. Alexandre Soler va formar-se com Ignasi Oms a Barcelona i tingué també com a mestre Domènech i Montaner. Una de les obres més destacades que va projectar va ser l’ampliació del convent de Santa Clara.


Ruta Modernista

La Ruta Modernista se centra quasi exclusivament a la zona de la plaça de Sant Domènec, el passeig de Pere III i el carrer del Born.



Farmàcia Esteve i Quiosc de l’Arpa

Construïts el 1926 i el 1917 respectivament, constitueixen un clar exemple del Modernisme aplicat a establiments i mobiliari urbà. Van ser dissenyats per l’arquitecte Josep Firmat. És interessant observar els vitralls de colors i les talles de fusta i ferro forjat de la farmàcia.


Sastreria Tuneu

Aquesta sastreria encara conserva rètols de disseny modernista ideats pel pintor Francesc Cuixart l’any 1906.


Casa Torrents o Buresa

Aquest edifici fou projectat per Ignasi Oms l’any 1905 per encàrrec d’una de les famílies més adinerades de l’època: els Torrents. L’edifici és una recreació d’una casa-palau d’estil neogòtic i té quatre plantes i una torre a cada costat. Al mig de la façana sobresurt un cos central, amb una tribuna al primer pis, coronat a la part superior amb quatre pinacles i una imatge del Sagrat Cor, habitual en molts edificis modernistes. En alguns pisos encara es conserva la luxosa decoració modernista.


Casal Regionalista

Projectada per Alexandre Soler l’any 1918 i d’estil sobri i regular, aquesta edificació s’allunya dels postulats modernistes i s’acosta al Noucentisme.


Casino

Situat al punt més cèntric del passeig de Pere III, és el principal edifici modernista de Manresa. És obra d’Ignasi Oms i va ser bastit l’any 1906. Era conegut com El Casino dels senyors perquè funcionava com a club social i local de joc de les classes
benestants de l’època. El Casino va tancar les portes durant la dècada dels setanta
i a partir de llavors l’edifici entrà en un període de decadència. Més tard, l’Ajuntament el va comprar i actualment acull la biblioteca pública i un centre cultural. El Casino és una obra de transició cap al Modernisme. La façana segueix un tipus d’estructura clàssica i al mateix temps conté elements modernistes com el disseny de les finestres i balcons i els motius ornamentals. Algunes de les sales interiors, en l’actualitat sales de lectura, conserven vitralls de colors i una ornamentació molt rica.

Casa Lluvià

Projectada per Ignasi Oms l’any 1908
i considerada com l’obra més purament modernista de l’arquitecte manresà,
a diferència del Casino, la Casa Lluvià s’aparta del classicisme i l’autor hi combina un cos central amb dues torres de diferents proporcions i alçades. La façana conserva una ornamentació típicament modernista i a l’interior de l’edifici s’hi guarden també alguns elements típics com ara columnes de pedra amb relleus i pintura de tendència naïf. Actualment acull la seu del Col·legi d’Arquitectes del Bages i Berguedà.



Casa Torra

Projectada per Ignasi Oms l’any 1910, aquesta casa destaca perquè conserva perfectament els plantejaments de casa independent i al mateix temps s’integra a l’espai urbà.

Casa Gabernet Espanyol

Aquesta obra d’Ignasi Oms projectada el 1898 constitueix un exemple del Modernisme historicista que combina elements gòtics i romànics.


Casa Padró

Va ser dissenyada l’any 1918 per Bernat Pejoan i està situada en un xamfrà del
passeig de Pere III. A l’interior acull actualment establiments comercials.


Casa Padró Domènech

Aquesta obra d’Ignasi Oms fou projectada l’any 1903.


Col·legi Asil dels Infants

Aquest edifici d’Ignasi Oms va ser construït entre els anys 1901 i 1911 i s’engloba dins el Modernisme historicista.


Casa Armengou

Va ser projectada per Ignasi Oms l’any 1889. És una barreja entre estil eclèctic i modernista.


Institut Lluís de Peguera

Aquest edifici d’Alexandre Soler es considera d’estil modernista en transició cap al Noucentisme. Les obres es van iniciar el 1907 però no es van acabar fins a l’any 1927.


Convent de Santa Clara

És una construcció d’origen medieval de la qual encara es conserva un portal romànic. L’any 1904 l’arquitecte Alexandre Soler i March va projectar una ampliació de l’edifici inspirant-se en el gòtic.


Oficina de Turisme de Manresa. Ajuntament de Manresa



Manresa

Al llarg del segle XIX, Manresa es convertí, com altres poblacions situades vora els rius Llobregat i Cardener, en una ciutat industrial. Van aparèixer les primeres fàbriques tèxtils i, en conseqüència, les primeres nissagues d’empresaris. La ciutat es transformà, es van enderrocar les últimes muralles que envoltaven Manresa i es van construir avingudes molt més àmplies. El passeig de Pere III, urbanitzat durant el segle XIX, esdevingué el lloc de residència preferit de la nova burgesia. Els industrials que havien fet fortuna gràcies a les fàbriques tèxtils s’hi van construir cases que seguien l’estètica modernista. La majoria d’aquests edificis van ser projectats per arquitectes locals que seguien la tendència que dominava a Barcelona. D’entre els més importants en podem destacar dos: Ignasi Oms i Ponsa i Alexandre Soler i March. Ignasi Oms és considerat com el representant més destacat del Modernisme a Manresa. Fou col·laborador de Domènech i Montaner i va exercir durant molts anys d’arquitecte municipal de la ciutat. Manresa és plena d’edificis seus i fins tot hi ha un carrer que porta el seu nom perquè concentra en el mateix espai quatre obres seves. Alexandre Soler va formar-se com Ignasi Oms a Barcelona i tingué també com a mestre Domènech i Montaner. Una de les obres més destacades que va projectar va ser l’ampliació del convent de Santa Clara.

Plaça de Sant Domènec
Casino Prado Suburense
Casa Lluvià
Quiosc de l'Arpa

Ruta Modernista
La Ruta Modernista se centra quasi exclusivament a la zona de la plaça de Sant Domènec, el passeig de Pere III i el carrer del Born. .


Farmàcia Esteve i Quiosc de l’Arpa
Construïts el 1926 i el 1917 respectivament, constitueixen un clar exemple del Modernisme aplicat a establiments i mobiliari urbà. Van ser dissenyats per l’arquitecte Josep Firmat. És interessant observar els vitralls de colors i les talles de fusta i ferro forjat de la farmàcia.

Sastreria Tuneu
Aquesta sastreria encara conserva rètols de disseny modernista ideats pel pintor Francesc Cuixart l’any 1906.


Casa Torrents o Buresa
Aquest edifici fou projectat per Ignasi Oms l’any 1905 per encàrrec d’una de les famílies més adinerades de l’època: els Torrents. L’edifici és una recreació d’una casa-palau d’estil neogòtic i té quatre plantes i una torre a cada costat. Al mig de la façana sobresurt un cos central, amb una tribuna al primer pis, coronat a la part superior amb quatre pinacles i una imatge del Sagrat Cor, habitual en molts edificis modernistes. En alguns pisos encara es conserva la luxosa decoració modernista.

Casal Regionalista
Projectada per Alexandre Soler l’any 1918 i d’estil sobri i regular, aquesta edificació s’allunya dels postulats modernistes i s’acosta al Noucentisme.


Casino
Situat al punt més cèntric del passeig de Pere III, és el principal edifici modernista de Manresa. És obra d’Ignasi Oms i va ser bastit l’any 1906. Era conegut com El Casino dels senyors perquè funcionava com a club social i local de joc de les classes benestants de l’època. El Casino va tancar les portes durant la dècada dels setanta i a partir de llavors l’edifici entrà en un període de decadència. Més tard, l’Ajuntament el va comprar i actualment acull la biblioteca pública i un centre cultural. El Casino és una obra de transició cap al Modernisme. La façana segueix un tipus d’estructura clàssica i al mateix temps conté elements modernistes com el disseny de les finestres i balcons i els motius ornamentals. Algunes de les sales interiors, en l’actualitat sales de lectura, conserven vitralls de colors i una ornamentació molt rica.

Casa Lluvià
Projectada per Ignasi Oms l’any 1908 i considerada com l’obra més purament modernista de l’arquitecte manresà,
a diferència del Casino, la Casa Lluvià s’aparta del classicisme i l’autor hi combina un cos central amb dues torres de diferents proporcions i alçades. La façana conserva una ornamentació típicament modernista i a l’interior de l’edifici s’hi guarden també alguns elements típics com ara columnes de pedra amb relleus i pintura de tendència naïf. Actualment acull la seu del Col·legi d’Arquitectes del Bages i Berguedà.

Casa Torra
Projectada per Ignasi Oms l’any 1910, aquesta casa destaca perquè conserva perfectament els plantejaments de casa independent i al mateix temps s’integra a l’espai urbà.

Casa Gabernet Espanyol
Aquesta obra d’Ignasi Oms projectada el 1898 constitueix un exemple del Modernisme historicista que combina elements gòtics i romànics.

Casa Padró
Va ser dissenyada l’any 1918 per Bernat Pejoan i està situada en un xamfrà del
passeig de Pere III. A l’interior acull actualment establiments comercials.

Casa Padró Domènech
Aquesta obra d’Ignasi Oms fou projectada l’any 1903.

Col·legi Asil dels Infants
Aquest edifici d’Ignasi Oms va ser construït entre els anys 1901 i 1911 i s’engloba dins el Modernisme historicista.

Casa Armengou
Va ser projectada per Ignasi Oms l’any 1889. És una barreja entre estil eclèctic i modernista.

Institut Lluís de Peguera
Aquest edifici d’Alexandre Soler es considera d’estil modernista en transició cap al Noucentisme. Les obres es van iniciar el 1907 però no es van acabar fins a l’any 1927.

Convent de Santa Clara
És una construcció d’origen medieval de la qual encara es conserva un portal romànic. L’any 1904 l’arquitecte Alexandre Soler i March va projectar una ampliació de l’edifici inspirant-se en el gòtic.

Oficina de Turisme de Manresa. Ajuntament de Manresa

 

 


REUS

Reus, escenari modernista

Reus, la ciutat de Gaudí, situada a 100 km de Barcelona i a 8 km del litoral de la Costa Daurada, en l’actualitat és un important centre d’atracció comercial i cultural del Sud de Catalunya.

Va ser al segle XVIII quan la ciutat va experimentar un important creixement demogràfic i va esdevenir la segona ciutat en importància de Catalunya, gràcies al comerç de l’aiguardent, del qual la ciutat era punt de referència internacional, com recull la cèlebre frase “Reus, París i Londres”. Poc després, a cavall entre els segles XIX i XX, es van erigir a la ciutat els grans edificis modernistes que encara es poden admirar i que configuren Reus com a veritable escenari modernista.

Reus

Adreça
Gaudí Centre i Oficina de Turisme

Pl. Mercadal, 3

43201 Reus

Visita i horaris

Gaudí Centre


El Gaudí Centre és un nou centre d’interpretació que permet al públic de totes les edats entendre de forma lúdica les claus de l’arquitectura de Gaudí, descobrir la formació del seu geni creatiu i conèixer la ciutat i l’entorn que el va inspirar. A través de múltiples recursos (audiovisuals, maquetes interactives i sensorials, escenografies, documents i objectes personals) el públic s’endinsa en el particular món de Gaudí d’una forma didàctica i participativa, obrint els sentits i la ment a noves experiències. El Gaudí Centre compta també amb un restaurant, botiga i l’oficina de turisme, i es pot visitar amb audioguia (català, castellà, francès i anglès)


Horaris:



De gener al 14 de juny i del 16 de setembre a desembre:

De dilluns a dissabte de 10 a 14 h i de 16 a 19 h

Dimenges i festius d'11 a 14 h


Del 15 de juny al 15 de setembre:

De dilluns a dissabte de 10 a 20 h

Diumenges i festius d'11 a 14 h


* Els dies 29/06 i 25/09 són festius a Reus

* Els dies 01/ 01, 06/01, 25/12 i 26/12 el centre romandrà tancat


Institut Pere Mata



Horaris:

De l’1/06 al 30/09, de dilluns a dissabtes laborables, d'11h a 13h i de 16.30h a 18.30h.

De l'1/10 al 31/05, tots els dissabtes no festius, de 16 a 18h

Informació

Gaudi Centre


Tel.: 977 010 670, infoturisme@reus.cat; www.gaudicentre.com


Oficina de Turisme


Tel.: 977 010 670, infoturisme@reus.cat; www.reus.net/turisme


Com arribar-hi
Amb tren: Regionals RENFE des de les estacions de Sant Andreu Comtal, Clot-Aragó, Passeig de Gràcia i Sants (direcció Reus).
Amb bus: La Hispano Igualadina. Tel.: 938 044 451. Sortida ronda Universitat / Balmes. Per carretera: N-340 o autopista AP-7 sortida 34.

Observacions
Els horaris poden variar; s’aconsella que els comproveu prèviament.
Preus i descompte

Gaudí Centre


De 0 a 6 anys: gratuït

Adults: 7,00€

De 7 a 14 anys i jubilats: 4,00€


Descomptes de la Ruta del Modernisme:


2x1 sobre l'entrada al Gaudí Centre


2x1 sobre l'entrada a l'Institut Pere Mata



Descripció
Reus, escenari modernista

Reus, la ciutat de Gaudí, situada a 100 km de Barcelona i a 8 km del litoral de la Costa Daurada, en l’actualitat és un important centre d’atracció comercial i cultural del Sud de Catalunya.

Va ser al segle XVIII quan la ciutat va experimentar un important creixement demogràfic i va esdevenir la segona ciutat en importància de Catalunya, gràcies al comerç de l’aiguardent, del qual la ciutat era punt de referència internacional, com recull la cèlebre frase “Reus, París i Londres”. Poc després, a cavall entre els segles XIX i XX, es van erigir a la ciutat els grans edificis modernistes que encara es poden admirar i que configuren Reus com a veritable escenari modernista. L’universal arquitecte Antoni Gaudí i Cornet nasqué a Reus el 25 de juny de 1852. Va ser en aquesta ciutat on el futur arquitecte viuria la seva infantesa i adolescència, faria amics i realitzaria els seus primers estudis abans d’anar a Barcelona. De la seva ciutat eren també alguns dels seus col·laboradors més estrets, com els arquitectes Joan Rubió i Bellvé, Domènec Sugranyes i Francesc Berenguer, i alguns dels seus futurs clients.

Actualment, la ciutat encara conserva la memòria d’aquells indrets que el jove va
freqüentar durant els anys en què hi va viure: la seva casa natal, l’església on va ser batejat, el col·legi on va estudiar, l’escenari de trobades amb els seus amics i col·laboradors... En definitiva, els carrers, places, indrets i paisatges d’una ciutat que condicionà la formació del seu gran geni creador.

Us suggerim també la visita a l’exposició “Gaudí & Reus”, al Museu Salvador Vilaseca, en la qual es repassen els orígens de Gaudí i la seva família i s’acosta als visitants alguns dels aspectes més significatius de la seva personalitat i manera d’entendre el món i l’arquitectura.

Però va ser l’arribada de Lluís Domènech i Montaner, l’altre gran arquitecte de
l’època, el fet que va marcar l’inici de la brillant etapa modernista que va viure Reus, quan aquest es va encarregar del projecte de construcció del conjunt de l’Institut Psiquiàtric Pere Mata, que va començar l’any 1898. Després van arribar altres encàr-recs, i va ser a Reus on Lluís Domènech i Montaner va construir un major nombre d’edificis, després de Barcelona. Entre aquestes obres, cal destacar:

L’Institut Pere Mata (1898)

Es tracta d’un projecte innovador en la construcció, on es dóna una interessant combinació de materials, amb el maó, la pedra, el ferro forjat, la ceràmica i els vitralls com a protagonistes, i de plantejament assistencial, on l’arquitecte utilitza el sistema de pavellons independents, solució que torna a emprar uns anys més tard a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. El pavelló número 6, per la seva riquesa ornamental, és el de més valor artístic de tot el conjunt, ja que conserva l’espectacular repertori decoratiu del Modernisme. L’Institut Pere Mata està considerat una de les joies del Modernisme català (interior visitable).

Casa Navàs (1901-1907)

Junt amb l’Institut Pere Mata, és la millor mostra de l’arquitectura de la ciutat. Va ser encarregada pel comerciant reusenc Joaquim Navàs. Els diferents elements arquitectònics i decoratius de la bella façana s’inspiren en el gòtic i el plateresc, tot i que aquesta es va veure afectada pels estralls d’una bomba caiguda durant la Guerra Civil, i l’interior destaca per la seva magnífica decoració. La botiga de la casa, a la planta baixa, és de gran interès, ja que també es conserva pràcticament intacta des de la seva construcció (interior visitable).

Casa Rull (1900)

La casa fou projectada per al notari Pere Rull. A la façana s’hi poden reconèixer diferents símbols relacionats amb l’activitat del propietari. És interessant la vista de
l’angle que formen les dues façanes principals i l’elegant balcó amb elements florals del primer pis (jardí visitable).

Casa Gasull (1911)

Va ser construïda per a Fèlix Gasull, propietari d’una empresa d’exportació d’olis,
i albergava els magatzems de l’empresa i l’habitatge. En aquest edifici ja es fusionen elements modernistes i noucentistes.


L’estil arquitectònic de Domènech i Montaner sens dubte va influenciar en els edificis modernistes que es van bastir a la ciutat. Aquest efecte és especialment evident en les construccions del reusenc Pere Caselles, arquitecte municipal que havia col·laborat amb Domènech en les obres de l’Institut Pere Mata i que va realitzar un gran nombre d’edificis públics i privats, entre els quals cal esmentar les Escoles Prat de la Riba (1911), la Casa Grau (1910), la Casa Sagarra (1908), la Casa Munné (1904), la Casa Laguna (1904), la Casa Tomàs Jordi (1909) i la Casa Punyed (1900), i alguns edificis industrials, com l’Escorxador (començat per Francesc Borràs el 1889) i l’Estació Enològica (1906). Entre els altres arquitectes que treballen a Reus en aquesta època, destaca l’obra de Joan Rubió i Bellvé, influenciat per l’estil de Gaudí (Xalet Serra, 1911; Dispensari antituberculós, 1926, i Casa Serra, 1924) i Pere Domènech i Roura, fill de Domènech i Montaner (Casa Marco, 1926).


Patronat Municipal de Turisme i Comerç de Reus

L’universal arquitecte Antoni Gaudí i Cornet nasqué a Reus el 25 de juny de 1852. Va ser en aquesta ciutat on el futur arquitecte viuria la seva infantesa i adolescència, faria amics i realitzaria els seus primers estudis abans d’anar a Barcelona. De la seva ciutat eren també alguns dels seus col·laboradors més estrets, com els arquitectes Joan Rubió i Bellvé, Domènec Sugranyes i Francesc Berenguer, i alguns dels seus futurs clients.

Institut Psiquiàtric Pera Mata
Institut Psiquiàtric Pera Mata
Casa Rull
Reus

Actualment, la ciutat encara conserva la memòria d’aquells indrets que el jove va
freqüentar durant els anys en què hi va viure: la seva casa natal, l’església on va ser batejat, el col·legi on va estudiar, l’escenari de trobades amb els seus amics i col·laboradors... En definitiva, els carrers, places, indrets i paisatges d’una ciutat que condicionà la formació del seu gran geni creador.

Us suggerim també la visita a l’exposició “Gaudí & Reus”, al Museu Salvador Vilaseca, en la qual es repassen els orígens de Gaudí i la seva família i s’acosta als visitants alguns dels aspectes més significatius de la seva personalitat i manera d’entendre el món i l’arquitectura.

Però va ser l’arribada de Lluís Domènech i Montaner, l’altre gran arquitecte de
l’època, el fet que va marcar l’inici de la brillant etapa modernista que va viure Reus, quan aquest es va encarregar del projecte de construcció del conjunt de l’Institut Psiquiàtric Pere Mata, que va començar l’any 1898. Després van arribar altres encàr-recs, i va ser a Reus on Lluís Domènech i Montaner va construir un major nombre d’edificis, després de Barcelona. Entre aquestes obres, cal destacar:

L’Institut Pere Mata (1898)
Es tracta d’un projecte innovador en la construcció, on es dóna una interessant combinació de materials, amb el maó, la pedra, el ferro forjat, la ceràmica i els vitralls com a protagonistes, i de plantejament assistencial, on l’arquitecte utilitza el sistema de pavellons independents, solució que torna a emprar uns anys més tard a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. El pavelló número 6, per la seva riquesa ornamental, és el de més valor artístic de tot el conjunt, ja que conserva l’espectacular repertori decoratiu del Modernisme. L’Institut Pere Mata està considerat una de les joies del Modernisme català (interior visitable).


Casa Navàs (1901-1907)
Junt amb l’Institut Pere Mata, és la millor mostra de l’arquitectura de la ciutat. Va ser encarregada pel comerciant reusenc Joaquim Navàs. Els diferents elements arquitectònics i decoratius de la bella façana s’inspiren en el gòtic i el plateresc, tot i que aquesta es va veure afectada pels estralls d’una bomba caiguda durant la Guerra Civil, i l’interior destaca per la seva magnífica decoració. La botiga de la casa, a la planta baixa, és de gran interès, ja que també es conserva pràcticament intacta des de la seva construcció (interior visitable).

Casa Rull (1900)
La casa fou projectada per al notari Pere Rull. A la façana s’hi poden reconèixer diferents símbols relacionats amb l’activitat del propietari. És interessant la vista de l’angle que formen les dues façanes principals i l’elegant balcó amb elements florals del primer pis (jardí visitable).


Un interior impactant
Dins la cripta, que és de planta ovalada, impacten sobretot la solució del sostre, basada en nervis de maó; els murs de paraboloide hiperbòlic, i les quatre columnes basàltiques d’aire prehistòric. Tot aquest ambient (cal recordar que l’església no va ser acabada) contrasta vivament amb els cromatismes dels vitralls. Els bancs van ser dissenyats per Gaudí, així com les piques d’aigua beneïda fetes amb petxines
enormes sustentades amb ferro forjat. El sagrari, l’altar de la Sagrada Família i els àngels del presbiteri són obra de Josep M. Jujol.

Casa Gasull (1911)
Va ser construïda per a Fèlix Gasull, propietari d’una empresa d’exportació d’olis,
i albergava els magatzems de l’empresa i l’habitatge. En aquest edifici ja es fusionen elements modernistes i noucentistes.


L’estil arquitectònic de Domènech i Montaner sens dubte va influenciar en els edificis modernistes que es van bastir a la ciutat. Aquest efecte és especialment evident en les construccions del reusenc Pere Caselles, arquitecte municipal que havia col·laborat amb Domènech en les obres de l’Institut Pere Mata i que va realitzar un gran nombre d’edificis públics i privats, entre els quals cal esmentar les Escoles Prat de la Riba (1911), la Casa Grau (1910), la Casa Sagarra (1908), la Casa Munné (1904), la Casa Laguna (1904), la Casa Tomàs Jordi (1909) i la Casa Punyed (1900), i alguns edificis industrials, com l’Escorxador (començat per Francesc Borràs el 1889) i l’Estació Enològica (1906). Entre els altres arquitectes que treballen a Reus en aquesta època, destaca l’obra de Joan Rubió i Bellvé, influenciat per l’estil de Gaudí (Xalet Serra, 1911; Dispensari antituberculós, 1926, i Casa Serra, 1924) i Pere Domènech i Roura, fill de Domènech i Montaner (Casa Marco, 1926).


Patronat Municipal de Turisme i Comerç de Reus

 

 

RUTA PUIG I CADAFALCH. MATARÓ-ARGENTONA.

Ruta Puig i Cadafalch
El Modernisme va representar un fet social i cultural de gran magnitud amb una aclaparadora presència artística que es va estendre per tot Catalunya, paral·lelament a la resta d’Europa i Amèrica, entre l’últim terç del segle XIX i el primer quart del segle XX. En l’àmbit català no sols va tenir presència a les grans ciutats, sinó també a altres poblacions com Mataró, Argentona, Canet de Mar, etc., que, vistes les seves característiques històriques i socials, esdevingueren espais idonis per a aquestes manifestacions.


Ruta Puig i Cadafalch. Mataró - Argentona

Adreça

Visita i horaris
La Ruta Puig i Cadafalch a Mataró i Argentona comprèn la visita guiada a diversos edificis modernistes que l’il·lustre arquitecte va realitzar a la seva ciutat natal i a la població on estiuejava. A Mataró es visiten l’Ajuntament, la seva casa natal, el mercat El Rengle, la botiga La Confianza, la Casa Parera, l’edifici de La Beneficència i la Casa Coll i Regàs (actual Fundació Caixa Laietana), que se’n visiten les sales nobles. A continuació, un autocar trasllada els visitants fins a Argentona, on es visita la casa d’estiueig de la família de l’arquitecte, la capella del Sagrament (església parroquial de Sant Julià), l’exterior de la casa pairal de Can Calopa i la magnífica finca de Can Garí.

Informació
Per a informació i reserves: 

Oficina de Turisme de Mataró

La Riera, 48 - 08301 Mataró                   

Tel. +34 937 582 698

Horari: de dilluns a dissabte de 10 a 13 h i de 17 a 19 h

diumenges i festius de 10 a 14 h

turisme@ajmataro.cat

www.mataro.cat

turisme@argentona.cat

Com arribar-hi
En tren

Amb rodalies Renfe C1 - estacions de Sants, Plaça Catalunya, Arc de Triomf i Clot  Aragó. Informació 902 24 02 02.

En autobús

Directe per autopista:

- Mataró - Barcelona, línies C1 i C2: Empresa Casas - Grup Sarbús (93 798 11 00)

- Mataró - Granollers - aeroport de Girona: Barcelona Bus (902 13 00 14)

- Mataró - Granollers - Sabadell: Barcelona Bus

Amb parades:

- Mataró - Barcelona, línia C10: Empresa Casas - Grup Sarbús

- Mataró - Llavaneres - Sant Vicenç de Montalt, línia C20: Empresa Casas - Grup Sarbús

- Mataró - Vilassar de Dalt, línia C30: Empresa Casas - Grup Sarbús

- Mataró - Veïnat del Cros - Argentona: Sagalés

- Mataró - Granollers - La Roca del Vallès: Sagalés

- Mataró - Òrrius: Sagalés

- Mataró - Argentona - Dosrius - Canyamars: Sagalés

En cotxe

Per l'autopista C-32, sortides Mataró Sud, Mataró Oest i Mataró Nord, o per la carretera N-II.

Des de Granollers, C-60, que enllaça amb la C-32 i amb la N-II.


Observacions

Preus i descompte

Consulteu a l'Oficina de Turisme de Mataró.

Descompte de la Ruta del Modernisme: 15% sobre la tarifa d'adults.




Descripció
El Modernisme va representar un fet social i cultural de gran magnitud amb una aclaparadora presència artística que es va estendre per tot Catalunya, paral·lelament a la resta d’Europa i Amèrica, entre l’últim terç del segle XIX i el primer quart del segle XX. En l’àmbit català no sols va tenir presència a les grans ciutats, sinó també a altres poblacions com Mataró, Argentona, Canet de Mar, etc., que, vistes les seves característiques històriques i socials, esdevingueren espais idonis per a aquestes manifestacions. L’arquitectura va ser la forma més representativa d’aquests canvis d’estil i maneres de viure, ja que constituïa, alhora, un conjunt de “modernitats” molt visibles, tant de caràcter estructural com en les arts aplicades. El Maresme va saber incorporar-se amb un gran dinamisme a un ampli ventall de sectors productius, principalment el tèxtil, el dels derivats del vidre, el del licor o el del conreu de la vinya, alhora que es convertia en lloc d’estiueig i de termalisme de la burgesia catalana (termes de Caldes d’Estrac o fonts d’aigües medicinals a Argentona), així com de navegants i comerciants que tornaven de les Amèriques amb la intenció d’establir-se definitivament en el seu lloc d’origen. Alguns dels protagonistes dels projectes arquitectònics del Modernisme eren fills de la comarca, com Josep Puig i Cadafalch, Eduard Ferrés i Puig, Emili Cabanyes o Ignasi Mas i Morell, i d’altres, d’adopció, com Lluís Domènech i Montaner o Antoni M. Gallissà. De les seves obres se’n desprèn tot un ric manifest de tipologies arquitectòniques en projectes realitzats per encàrrec de particulars, des de la casa-torre d’estiueig fins a edificis industrials (fàbriques, cellers) i botigues, o fruit d’encàrrecs públics, com ara ajuntaments, mercats, escoles, escorxadors, cases de caritat i esglésies. Josep Puig i Cadafalch i Lluís Domènech i Montaner van ser dos dels principals exponents del Modernisme a Catalunya, i responsables que el Maresme compti amb un dels patrimonis arquitectònics més notables d’aquest moviment. Durant l’any 2001, amb activitats diverses que van abraçar diferents àmbits de la programació cultural, les ciutats de Mataró i Argentona, juntament amb Barcelona, van commemorar l’any dedicat a Josep Puig i Cadafalch amb l’objectiu de difondre la seva personalitat i la seva destacada obra. Mataró Saló de Sessions de l’Ajuntament (1893), la Riera, 48. L’any 1893 Puig i Cadafalch, aleshores arquitecte municipal de Mataró, realitzà el projecte de reforma del Saló de Sessions. En destaca la decoració de l’enteixinat del sostre encreuant bigues decorades amb escuts i símbols emblemàtics. Casa natal de Puig i Cadafalch, el Carreró, 39. Casa de cós del segle XVIII. A la façana, una placa commemorativa de l’any 1967 recorda la figura de l’il·lustre mataroní. L’any 2001, amb motiu de l’Any Puig i Cadafalch, se’n restaura la façana. El Rengle (1891-1893), plaça Gran, s/n. El projecte de construcció de l’edifici fou de l’arquitecte municipal, aleshores, Emili Cabanyes. Puig i Cadafalch va fer la reforma de la coberta semicircular decorada amb revestiments ceràmics, maó vist i detalls ornamentals de ferro forjat. Botiga La Confianza (1894-1896), carrer de Sant Cristòfor, 10. Aquesta botiga, inaugurada l’any 1896 per encàrrec de Francesc Palomer, es dedicava a la venda de pasta de sopa i oli d’oliva. És destacable la decoració de les parets i el sostre amb motius vegetals i sanefes decoratives, dels expositors amb pinacles d’estil neogòtic i del cartell exterior de ferro forjat amb lletres modernistes. Casa Parera (1894), carrer Nou, 20. Es tracta d’un edifici reformat per a Miquel Parera i Partagàs. És una antiga casa de cós de dos pisos amb esgrafiats florals i vegetals, maó vist, ferro forjat i elements escultòrics medievalitzants (mènsules, escuts i gàrgoles). La Beneficència (1894), carrer de Sant Josep, 9. La Casa de la Beneficència estava situada en l’antic Convent de Carmelites de Sant Josep, ocupat aleshores per les concepcionistes. Puig trencà l’austeritat de les façanes mitjançant finestrals amb columnes en forma de corol·la amb capitells d’inspiració medieval, elements escultòrics d’estil neogòtic i els escuts de Mataró i Catalunya. Casa Coll i Regàs (1896-1898), carrer d’Argentona, 55-57. Aquesta casa fou construïda per encàrrec de l’empresari mataroní Joaquim Coll i Regàs. Avui dia és la seu de la Fundació Caixa Laietana i és l’edifici més emblemàtic del Modernisme mataroní. L’arquitecte evocà amb l’edifici tot un programa iconogràfic i decoratiu amb la intenció de lloar la figura del seu client, prestigiós industrial tèxtil. Argentona Casa d’estiueig de Puig i Cadafalch (1897-1905), plaça de Vendre, s/n. És la casa on l’arquitecte estiuejava des de petit i que més tard es convertiria en el refugi després del seu retorn de l’exili. Puig obrí les parets mitgeres per comunicar els tres antics habitatges i convertir-los en un. En destaquen els elements modernistes, com merlets, escultures i el trencadís de ceràmica de les xemeneies. Capella del Sagrament (1896-1897), plaça de l’Església, 1. La nova capella ampliada és d’estil neogòtic. S’hi accedeix per una porta lateral des de l’església de Sant Julià. La nau de la capella és de planta rectangular amb l’absis de planta semihexagonal i està coberta amb una volta d’arcs apuntats. Can Calopa (1898), carrer de Riudemeia, 8. Aquest casal siscentista és una casa pairal de quatre cóssos i amb teulada a quatre vessants. Segons Lluís Bonet i Garí, Puig i Cadafalch hauria projectat les reformes que han donat un aspecte eclèctic a l’edifici. Casa Garí (1898), camí de Sant Miquel del Cros, 9. Can Garí era una antiga masia catalana que va ser transformada en un palau nobiliari d’inspiracions nòrdiques en tan sols nou mesos com a residència d’estiueig. La transformació arquitectònica, obra de Puig i Cadafalch, va ser un encàrrec de Josep Garí i Cañas. Can Garí esdevé un veritable palau amb luxe i comoditats (teatre, jardins, llac…) al qual s’uneix la imatge de sòlida masia fortificada (dos torricons orientats al sud i una torre adossada amb un rellotge solar esgrafiat a la paret). Torre d’Aigües del Cros (1900), av. del Molí de les Mateves, s/n. Aquesta torre elevadora d’aigües, de construcció circular en forma de xemeneia feta de maons de terrissa i teulada decorada amb trencadís de ceràmica, subministrava aigua a la finca de Can Garí.

Ajuntament d’Argentona

Institut de Promoció Econòmica de Mataró



L’arquitectura va ser la forma més representativa d’aquests canvis d’estil i maneres de viure, ja que constituïa, alhora, un conjunt de “modernitats” molt visibles, tant de caràcter estructural com en les arts aplicades.

Mercat El Regne
Botiga La Confianza
Interior de La Confianza
Casa Parera
La Beneficència
Casa Coll i Regàs
Casa d'estiueig de Puig i Cadafalch
Casa Garí

El Maresme va saber incorporar-se amb un gran dinamisme a un ampli ventall de sectors productius, principalment el tèxtil, el dels derivats del vidre, el del licor o el del conreu de la vinya, alhora que es convertia en lloc d’estiueig i de termalisme de la burgesia catalana (termes de Caldes d’Estrac o fonts d’aigües medicinals a Argentona), així com de navegants i comerciants que tornaven de les Amèriques amb la intenció d’establir-se definitivament en el seu lloc d’origen.

Alguns dels protagonistes dels projectes arquitectònics del Modernisme eren fills de la comarca, com Josep Puig i Cadafalch, Eduard Ferrés i Puig, Emili Cabanyes o Ignasi Mas i Morell, i d’altres, d’adopció, com Lluís Domènech i Montaner o Antoni M. Gallissà. De les seves obres se’n desprèn tot un ric manifest de tipologies arquitectòniques en projectes realitzats per encàrrec de particulars, des de la casa-torre d’estiueig fins a edificis industrials (fàbriques, cellers) i botigues, o fruit d’encàrrecs públics, com ara ajuntaments, mercats, escoles, escorxadors, cases de caritat i esglésies. Josep Puig i Cadafalch i Lluís Domènech i Montaner van ser dos dels principals exponents del Modernisme a Catalunya, i responsables que el Maresme compti amb un dels patrimonis arquitectònics més notables d’aquest moviment. Durant l’any 2001, amb activitats diverses que van abraçar diferents àmbits de la programació cultural, les ciutats de Mataró i Argentona, juntament amb Barcelona, van commemorar l’any dedicat a Josep Puig i Cadafalch amb l’objectiu de difondre la seva personalitat i la seva destacada obra.


Mataró
Saló de Sessions de l’Ajuntament (1893), la Riera, 48. L’any 1893 Puig i Cadafalch, aleshores arquitecte municipal de Mataró, realitzà el projecte de reforma del Saló de Sessions. En destaca la decoració de l’enteixinat del sostre encreuant bigues decorades amb escuts i símbols emblemàtics.

Casa natal de Puig i Cadafalch, el Carreró, 39. Casa de cós del segle XVIII. A la façana, una placa commemorativa de l’any 1967 recorda la figura de l’il·lustre mataroní. L’any 2001, amb motiu de l’Any Puig i Cadafalch, se’n restaura la façana.

El Rengle (1891-1893), plaça Gran, s/n. El projecte de construcció de l’edifici fou de l’arquitecte municipal, aleshores, Emili Cabanyes. Puig i Cadafalch va fer la reforma de la coberta semicircular decorada amb revestiments ceràmics, maó vist i detalls ornamentals de ferro forjat.

Botiga La Confianza (1894-1896), carrer de Sant Cristòfor, 10. Aquesta botiga, inaugurada l’any 1896 per encàrrec de Francesc Palomer, es dedicava a la venda de pasta de sopa i oli d’oliva. És destacable la decoració de les parets i el sostre amb motius vegetals i sanefes decoratives, dels expositors amb pinacles d’estil neogòtic
i del cartell exterior de ferro forjat amb lletres modernistes.

Casa Parera (1894), carrer Nou, 20. Es tracta d’un edifici reformat per
a Miquel Parera i Partagàs. És una antiga casa de cós de dos pisos amb esgrafiats florals i vegetals, maó vist, ferro forjat i elements escultòrics medievalitzants (mènsules, escuts i gàrgoles).

La Beneficència (1894), carrer de Sant Josep, 9. La Casa de la Beneficència estava situada en l’antic Convent de Carmelites de Sant Josep, ocupat aleshores per les concepcionistes. Puig trencà l’austeritat de les façanes mitjançant finestrals amb columnes en forma de corol·la amb capitells d’inspiració medieval, elements escultòrics d’estil neogòtic i els escuts de Mataró i Catalunya.

Casa Coll i Regàs (1896-1898), carrer d’Argentona, 55-57. Aquesta casa fou construïda per encàrrec de l’empresari mataroní Joaquim Coll i Regàs. Avui dia és la seu de la Fundació Caixa Laietana i és l’edifici més emblemàtic del Modernisme mataroní. L’arquitecte evocà amb l’edifici tot un programa iconogràfic i decoratiu amb la intenció de lloar la figura del seu client, prestigiós industrial tèxtil.


Argentona
Casa d’estiueig de Puig i Cadafalch (1897-1905), plaça de Vendre, s/n. És la casa on l’arquitecte estiuejava des de petit i que més tard es convertiria en el refugi després del seu retorn de l’exili. Puig obrí les parets mitgeres per comunicar els tres antics habitatges i convertir-los en un. En destaquen els elements modernistes, com merlets, escultures i el trencadís de ceràmica de les xemeneies.

Capella del Sagrament (1896-1897), plaça de l’Església, 1. La nova capella ampliada és d’estil neogòtic. S’hi accedeix per una porta lateral des de l’església de Sant Julià. La nau de la capella és de planta rectangular amb l’absis de planta semihexagonal i està coberta amb una volta d’arcs apuntats.

Can Calopa (1898), carrer de Riudemeia, 8. Aquest casal siscentista és una casa pairal de quatre cóssos i amb teulada a quatre vessants. Segons Lluís Bonet i Garí, Puig i Cadafalch hauria projectat les reformes que han donat un aspecte eclèctic
a l’edifici.


Casa Garí (1898), camí de Sant Miquel del Cros, 9. Can Garí era una antiga masia catalana que va ser transformada en un palau nobiliari d’inspiracions
nòrdiques en tan sols nou mesos com
a residència d’estiueig. La transformació arquitectònica, obra de Puig i Cadafalch, va ser un encàrrec de Josep Garí i Cañas. Can Garí esdevé un veritable palau amb luxe i comoditats (teatre, jardins, llac…) al qual s’uneix la imatge de sòlida masia fortificada (dos torricons orientats al sud i una torre adossada amb un rellotge solar esgrafiat a la paret).

Torre d’Aigües del Cros (1900), av. del Molí de les Mateves, s/n. Aquesta torre elevadora d’aigües, de construcció circular en forma de xemeneia feta de maons de terrissa i teulada decorada amb trencadís de ceràmica, subministrava aigua a la finca de Can Garí.

L’autocar trasllada els visitants novament a Mataró. La ruta finalitza a la plaça de les Tereses.


Ajuntament d’Argentona
Ajuntament de Mataró
Actium Patrimoni Cultural, SL

 

RUTA RASPALL, VALLÈS ORIENTAL

Una proposta per descobrir l’arquitectura per a l’estiueig del Vallès Oriental i conèixer l’obra de l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall (1877-1954), que va treballar a l’Ametlla, Cardedeu, la Garriga i Granollers.

El Modernisme d’estiueig al Vallès Oriental: Ruta Raspall
La comarca del Vallès Oriental, al final del segle XIX, era encara una comarca amb una forta base agrícola i un tímid creixement industrial, molt centrat a la capital, Granollers. Amb tot, la proximitat amb Barcelona i les millores en les vies de comunicació —les carreteres comarcals i les dues línies de ferrocarril que enllaçaven Barcelona amb França— van ser fets cabdals per iniciar un procés de desenvolupament i transformació, i alhora causa i conseqüència d’un fenomen que va caracteritzar les poblacions vallesanes fins ben entrat el segle XX: l’estiueig.

Signatura de Raspall
Casa Millet
Casa Clapés
rutaRaspall


Ruta Raspall. Vallès Oriental

Adreça
Museu Arxiu Tomàs Balvey. Daurella, 1, 08440 Cardedeu

Visita i horaris

Ruta del Modernisme d’Estiueig al Vallès Oriental – Ruta Raspall

LA GARRIGA

La Garriga, vila termal i d’estiueig

El recorregut gira al voltant de l’entorn del modernisme d’estiueig i l’aigua termal. La ruta mostra la Casa de l’arquitecte M.J. Raspall i la seva gran obra, l’Illa Raspall, declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.

-Punt de sortida: Centre de Visitants (Carretera Nova, 46).

-Calendari: visites guiades cada segon dissabte de mes i visites concertades.

-Horari de sortida: 10.00h. Durada de la visita fins les 14.00h aprox.

-Preu: 5€ per persona.

-Contacte: tel. 93 113 70 31 - 610 47 78 23

www.visitalagarriga.cat - info@visitalagarriga.cat

GRANOLLERS

Granollers en temps del modernisme

Granollers, ciutat moderna, va créixer com a centre comercial i cultural des de primers del segle XX i conserva destacats edificis residencials i públics, la majoria obra de M. J. Raspall, que fou arquitecte municipal de la vila.

-Punt de sortida: Museu de Granollers (c. d’Anselm Clavé, 40).

-Calendari: visites guiades darrer diumenge de mes, excepte el mes de desembre, i visites concertades.

-Horari de sortida: 12.00h. Durada de la visita de 2 hores aprox.

-Preu: 3,5€ per persona.

-Contacte: tel. 93 842 68 40

www.museugranollers.cat - museu@ajuntament.granollers.cat

CARDEDEU

Destacat centre d’estiueig, la ruta ens mostra les seves magnífiques torres modernistes envoltades de jardí.

-Punt de sortida: Museu Arxiu Tomàs Balvey (c. Dr. Daurella, 1).

-Calendari: visites guiades cada primer diumenge de mes de març a juny i d’octubre a novembre, i visites concertades.

-Horari de sortida: 11.00h. Durada de la visita de 2 hores aprox.

-Preu: 7€ per persona (15% de descompte els nens de 6 a 12 anys i jubilats).

-Contacte: tel. 93 871 30 70

www.museudecardedeu.cat – museu@museudecardedeu.cat o museu@cardedeu.cat

FIGARÓ - MONTMANY

Un passeig pel nucli urbà ens mostra com les seves majestuoses torres desafien els terrenys agrestes de la població.

-Punt de sortida: Oficina d’Informació Turística. L’Estació.

-Visites autoguiades cada cap de setmana i visites guiades per a grups organitzats sota prèvia petició.

-Contacte: tel. 93 842 91 11

www.elfigaro.net

L'AMETLLA

El Modernisme a l’Ametlla

Un passeig per l’Ametlla modernista transporta al visitant a principis dels segle XX, on el caràcter residencial del municipi es va reforçar amb els projectes urbanístics i arquitectònics de M. J. Raspall.

-Punt de sortida: Plaça de l’Ajuntament.

-Calendari: visites guiades cada primer diumenge de mes i visites concertades.

-Horari de sortida: 11.00h.

-Preu: 3€ per persona

-Contacte: tel. 93 843 25 01

www.ametlla.cat/cita/index.php – ametlla@ametlla.cat

Descompte de la Ruta del Modernisme: 15% sobre el tiquet general.

Per a més informació: tel. 93 860 41 15 o www.turismevalles.net


Informació
Tel.: 938 600 702. www.turismevalles.net
Com arribar-hi
A CARDEDEU

Amb tren: RENFE, línia 2, estació Cardedeu. Amb bus: Sagalés. Tel.: 938 707 860.

Per carretera: C-58 i AP-7. Sortida Cardedeu.
Observacions
Els horaris poden variar; s’aconsella que els comproveu prèviament.

Consulteu el descompte de la Ruta a l'apartat "Preus i descomptes" o al tel.: 933 177 652.

Preus i descompte

Vegeu "Visita i horaris" per al preu de cada Ruta.


Descripció
Una proposta per descobrir l’arquitectura per a l’estiueig del Vallès Oriental i conèixer l’obra de l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall (1877-1954), que va treballar a l’Ametlla, Cardedeu, la Garriga i Granollers.

El Modernisme d’estiueig al Vallès Oriental: Ruta Raspall

La comarca del Vallès Oriental, al final del segle XIX, era encara una comarca amb una forta base agrícola i un tímid creixement industrial, molt centrat a la capital, Granollers. Amb tot, la proximitat amb Barcelona i les millores en les vies de comunicació —les carreteres comarcals i les dues línies de ferrocarril que enllaçaven Barcelona amb França— van ser fets cabdals per iniciar un procés de desenvolupament i transformació, i alhora causa i conseqüència d’un fenomen que va caracteritzar les poblacions vallesanes fins ben entrat el segle XX: l’estiueig. L’estiueig, des de mitjans del segle XIX, es va convertir en una nova forma d’oci per a les classes més benestants de la ciutat, especialment de Barcelona. Primer, disfressat d’estades terapèutiques, i ja entrat el segle XX, senzillament com a recerca d’indrets propers i no coincidents amb la residència habitual on fer vida social i gaudir d’unes llargues temporades de vacances. Les petites poblacions del Vallès com l’Ametlla, la Garriga i Cardedeu, que conservaven el seu caràcter rural i agrari, es van convertir, a poc a poc, en llocs atractius on passar l’estiu, elegides per la seva proximitat amb Barcelona i pel seu interès paisatgístic i, sobretot, terapèutic.

Metges, advocats, industrials, financers, polítics, indians i fins i tot artistes, principalment de Barcelona, formaven una emergent classe social, poc compacta però amb hàbits i formes de vida pròpies que els definien com a classe. Un d’aquests hàbits era anar a estiuejar a indrets compartits on constituïen la colònia d’estiuejants. La colònia era un grup diferenciat en la vida dels municipis: vestien principalment de blanc —amb ombrel·les, barrets, ventalls i ulleres de sol—, es reunien al Casino, centre i punt de trobada de la colònia alhora que espai imprescindible en tot centre d’estiueig, i organitzaven un seguit d’activitats, des de balls i festes fins a sessions teatrals, vetllades literàries, concerts, gimcanes, excursions, etc., i tot tipus d’actes públics i privats. Alguns van ser molt sonats, com les dues representacions del Teatre de la Natura al bosc de Can Terres de la Garriga, el 1911 i el 1914 —amb l’estrena de l’obra La viola d’or, d’Apel·les Mestres amb música d’Enric Morera— o la representació de la sarsuela Maruja, d’Amadeu Vives, el 1915, al bosc de Vilalba, a Cardedeu.

El fenomen de l’estiueig a poblacions com l’Ametlla, la Garriga i Cardedeu va comportar, a més, un important desvetllament econòmic, que va afavorir el comerç, les relacions directes amb Barcelona, el desenvolupament de serveis com fondes i balnearis i, sobretot, un impuls per la nova construcció i el creixement urbanístic. La colònia d’estiuejants necessitava noves residències on estatjar-se, bé en propietat o bé de lloguer, i calia que aquestes incloguessin les últimes tendències arquitectòniques del moment: el Modernisme.

A l’Ametlla, Cardedeu o la Garriga es van construir magnífiques torres d’estil modernista amb frondosos jardins que avui són el testimoni d’una època. En aquestes poblacions hi trobem obres, torres i cases per a l’estiueig, d’arquitectes de renom a l’època com Eduard M. Balcells, Puig i Cadafalch, Jeroni Martorell, Emili Sala i Cortés i, sobretot, de l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall, amb lligams familiars a la Garriga.

M.J. Raspall i Mayol (1877-1954) ha estat considerat arquitecte de l’anomenada segona generació modernista, deixeble de Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch. La major part de la seva obra, d’una originalitat marcada, es troba a les poblacions vallesanes de les quals, a més, va ser arquitecte municipal —de Cardedeu (1904), de l’Ametlla del Vallès (1906), de la Garriga (1906), de Granollers (1907), de Caldes de Montbui (1909) i, més tard, de Montmeló (1924). En aquests municipis va construir singulars cases i torres d’estil modernista i va desenvolupar una interessant obra pública, amb planejaments urbanístics, dissenys de mobiliari urbà o, fins i tot i com a obra destacada, l’execució del Cementiri Municipal de Cardedeu.

Un recorregut per aquestes poblacions permet conèixer l’arquitectura modernista de l’arquitecte Raspall, evocar els temps de l’estiueig i alhora descobrir uns municipis que es van transformar i van guanyar caràcter a principi del segle XX. La proposta que fem, sota el nom de “Modernisme d’estiueig al Vallès Oriental: Ruta Raspall”, permet, al llarg d’un dia complet, passejar per l’Ametlla, la Garriga i Cardedeu descobrint racons, singularitats i, sobretot, arquitectura modernista pensada per viure i gaudir dels estius al Vallès Oriental.

La ruta guiada té com a punt de sortida Cardedeu, a dos quarts de deu del matí, des d’on s’inicia un breu recorregut amb autocar fins a l’Ametlla del Vallès, una petita vila d’orígens medievals que va esdevenir centre d’estiueig a principis del segle XX. De l’Ametlla destaca la visita a la Casa Millet, una antiga masia del segle XIV transformada per l’arquitecte Raspall, el 1908, en la residència d’estiueig de Joan Millet, industrial cotoner i germà de Lluís Millet, director i cofundador de l’Orfeó Català. El jardí, la façana i la interessant llar de foc del menjador són testimonis de l’etapa més modernista de l’arquitecte.

Després d’un passeig guiat i el temps d’un cafè, la ruta continua cap a la Garriga, vila termal des d’època romana i municipi on es concentra la major part de l’obra arquitectònica modernista de la comarca. Una selecció de més de vint cases i torres permet d’endinsar-se en l’atmosfera del temps d’estiueig i, entre altres, gaudir del jardí de la Casa Barbey (1910), un edifici promogut per l’industrial tèxtil Juli Barbey, que avui és un dels més destacats del moviment modernista fora de l’àrea de Barcelona. La Casa Barbey, juntament amb les construccions veïnes, la Torre Iris (1911), la Bombonera (1910) i la Casa Barraquer (1912-13), formen l’anomenada Illa Raspall: un conjunt únic a Catalunya, catalogat avui com a Bé Cultural d’Interès Nacional.

De la Garriga es retorna a Cardedeu, amb una aturada al Cementiri Municipal, un dels conjunts d’arquitectura funerària més interessants i singulars del país. I després d’un dinar opcional, la ruta continua pel centre de Cardedeu, amb visites a l’Alqueria Cloelia (1904), primera obra privada de l’arquitecte Raspall; als jardins de la Casa Viader (1917-1922), encàrrec de Marc Viader, pare de l'inventor del Cacaolat, i una visita exclusiva al vestíbul i biblioteca de la Casa Golferichs-Rovellat (1908), amb un destacat conjunt de vidrieres amb vitralls emplomats de dibuixos plenament modernistes.
La Ruta Raspall és una proposta per conèixer el fenomen social de l’estiueig de fa més de cent anys i descobrir les interioritats del Modernisme propi del Vallès Oriental. Dels indrets a visitar destaquen, a l’Ametlla del Vallès, la Casa Millet, “el Cafè” i l’Ajuntament; a la Garriga, la Casa Barbey, la Casa Mayol (Can Raspall) i la magnífica Illa Raspall; Cardedeu, l’Alqueria Cloelia, la Casa Rovellat, la Casa Viader, Els Pinetons i el Cementiri Municipal; i a Granollers, la Casa Clapés i l’antiga Biblioteca Tarafa.

La ruta és oberta a tot tipus de públic, tant per a visites de grups com individuals,
i es disposa de propostes didàctiques per a grups escolars.


Modernisme d’Estiueig al Vallès Oriental
Ajuntament de l’Ametlla
Ajuntament de Cardedeu
Ajuntament de la Garriga
Ajuntament de Granollers
Consorci de Turisme del Vallès Oriental


L’estiueig, des de mitjans del segle XIX, es va convertir en una nova forma d’oci per a les classes més benestants de la ciutat, especialment de Barcelona. Primer, disfressat d’estades terapèutiques, i ja entrat el segle XX, senzillament com a recerca d’indrets propers i no coincidents amb la residència habitual on fer vida social i gaudir d’unes llargues temporades de vacances. Les petites poblacions del Vallès com l’Ametlla, la Garriga i Cardedeu, que conservaven el seu caràcter rural i agrari, es van convertir, a poc a poc, en llocs atractius on passar l’estiu, elegides per la seva proximitat amb Barcelona i pel seu interès paisatgístic i, sobretot, terapèutic.

Metges, advocats, industrials, financers, polítics, indians i fins i tot artistes, principalment de Barcelona, formaven una emergent classe social, poc compacta però amb hàbits i formes de vida pròpies que els definien com a classe. Un d’aquests hàbits era anar a estiuejar a indrets compartits on constituïen la colònia d’estiuejants. La colònia era un grup diferenciat en la vida dels municipis: vestien principalment de blanc —amb ombrel·les, barrets, ventalls i ulleres de sol—, es reunien al Casino, centre i punt de trobada de la colònia alhora que espai imprescindible en tot centre d’estiueig, i organitzaven un seguit d’activitats, des de balls i festes fins a sessions teatrals, vetllades literàries, concerts, gimcanes, excursions, etc., i tot tipus d’actes públics i privats. Alguns van ser molt sonats, com les dues representacions del Teatre de la Natura al bosc de Can Terres de la Garriga, el 1911 i el 1914 —amb l’estrena de l’obra La viola d’or, d’Apel·les Mestres amb música d’Enric Morera— o la representació de la sarsuela Maruja, d’Amadeu Vives, el 1915, al bosc de Vilalba, a Cardedeu.

El fenomen de l’estiueig a poblacions com l’Ametlla, la Garriga i Cardedeu va comportar, a més, un important desvetllament econòmic, que va afavorir el comerç, les relacions directes amb Barcelona, el desenvolupament de serveis com fondes i balnearis i, sobretot, un impuls per la nova construcció i el creixement urbanístic. La colònia d’estiuejants necessitava noves residències on estatjar-se, bé en propietat o bé de lloguer, i calia que aquestes incloguessin les últimes tendències arquitectòniques del moment: el Modernisme.

A l’Ametlla, Cardedeu o la Garriga es van construir magnífiques torres d’estil modernista amb frondosos jardins que avui són el testimoni d’una època. En aquestes poblacions hi trobem obres, torres i cases per a l’estiueig, d’arquitectes de renom a l’època com Eduard M. Balcells, Puig i Cadafalch, Jeroni Martorell, Emili Sala i Cortés i, sobretot, de l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall, amb lligams familiars a la Garriga.

M.J. Raspall i Mayol (1877-1954) ha estat considerat arquitecte de l’anomenada segona generació modernista, deixeble de Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch. La major part de la seva obra, d’una originalitat marcada, es troba a les poblacions vallesanes de les quals, a més, va ser arquitecte municipal —de Cardedeu (1904), de l’Ametlla del Vallès (1906), de la Garriga (1906), de Granollers (1907), de Caldes de Montbui (1909) i, més tard, de Montmeló (1924). En aquests municipis va construir singulars cases i torres d’estil modernista i va desenvolupar una interessant obra pública, amb planejaments urbanístics, dissenys de mobiliari urbà o, fins i tot i com a obra destacada, l’execució del Cementiri Municipal de Cardedeu.

Un recorregut per aquestes poblacions permet conèixer l’arquitectura modernista de l’arquitecte Raspall, evocar els temps de l’estiueig i alhora descobrir uns municipis que es van transformar i van guanyar caràcter a principi del segle XX. La proposta que fem, sota el nom de “Modernisme d’estiueig al Vallès Oriental: Ruta Raspall”, permet, al llarg d’un dia complet, passejar per l’Ametlla, la Garriga i Cardedeu descobrint racons, singularitats i, sobretot, arquitectura modernista pensada per viure i gaudir dels estius al Vallès Oriental.

La ruta guiada té com a punt de sortida Cardedeu, a dos quarts de deu del matí, des d’on s’inicia un breu recorregut amb autocar fins a l’Ametlla del Vallès, una petita vila d’orígens medievals que va esdevenir centre d’estiueig a principis del segle XX. De l’Ametlla destaca la visita a la Casa Millet, una antiga masia del segle XIV transformada per l’arquitecte Raspall, el 1908, en la residència d’estiueig de Joan Millet, industrial cotoner i germà de Lluís Millet, director i cofundador de l’Orfeó Català. El jardí, la façana i la interessant llar de foc del menjador són testimonis de l’etapa més modernista de l’arquitecte.

Després d’un passeig guiat i el temps d’un cafè, la ruta continua cap a la Garriga, vila termal des d’època romana i municipi on es concentra la major part de l’obra arquitectònica modernista de la comarca. Una selecció de més de vint cases i torres permet d’endinsar-se en l’atmosfera del temps d’estiueig i, entre altres, gaudir del jardí de la Casa Barbey (1910), un edifici promogut per l’industrial tèxtil Juli Barbey, que avui és un dels més destacats del moviment modernista fora de l’àrea de Barcelona. La Casa Barbey, juntament amb les construccions veïnes, la Torre Iris (1911), la Bombonera (1910) i la Casa Barraquer (1912-13), formen l’anomenada Illa Raspall: un conjunt únic a Catalunya, catalogat avui com a Bé Cultural d’Interès Nacional.

De la Garriga es retorna a Cardedeu, amb una aturada al Cementiri Municipal, un dels conjunts d’arquitectura funerària més interessants i singulars del país. I després d’un dinar opcional, la ruta continua pel centre de Cardedeu, amb visites a l’Alqueria Cloelia (1904), primera obra privada de l’arquitecte Raspall; als jardins de la Casa Viader (1917-1922), encàrrec de Marc Viader, pare de l'inventor del Cacaolat, i una visita exclusiva al vestíbul i biblioteca de la Casa Golferichs-Rovellat (1908), amb un destacat conjunt de vidrieres amb vitralls emplomats de dibuixos plenament modernistes.
La Ruta Raspall és una proposta per conèixer el fenomen social de l’estiueig de fa més de cent anys i descobrir les interioritats del Modernisme propi del Vallès Oriental. Dels indrets a visitar destaquen, a l’Ametlla del Vallès, la Casa Millet, “el Cafè” i l’Ajuntament; a la Garriga, la Casa Barbey, la Casa Mayol (Can Raspall) i la magnífica Illa Raspall; Cardedeu, l’Alqueria Cloelia, la Casa Rovellat, la Casa Viader, Els Pinetons i el Cementiri Municipal; i a Granollers, la Casa Clapés i l’antiga Biblioteca Tarafa.

La ruta és oberta a tot tipus de públic, tant per a visites de grups com individuals,
i es disposa de propostes didàctiques per a grups escolars.


Modernisme d’Estiueig al Vallès Oriental
Ajuntament de l’Ametlla
Ajuntament de Cardedeu
Ajuntament de la Garriga
Ajuntament de Granollers
Consorci de Turisme del Vallès Oriental

 

SITGES

Sitges, junt amb la resta de la comarca, va viure durant el segle XIX una època puixant, plena de canvis socials, econòmics, tecnològics i culturals. L’arribada del ferrocarril, l’exportació marítima del vi, l’aventura americana, l’expansió urbanística i el desplegament d’estils arquitectònics han deixat una forta empremta en aquesta vila de la costa catalana.

Sitges esdevé entre el 1892 i el 1899 un lloc de trobada per als artistes modernistes després de l’arribada de Santiago Rusiñol, el 1891, que —atret per les possibilitats pictòriques de la vila, pels seus habitants i per la comunitat ja existent de pintors de l’escola luminista— s’hi instal·la a viure al Cau Ferrat.

Rusiñol, acollit per aquests pintors, organitzà les cinc festes modernistes que reuniren a la vila de Sitges els literats, músics, crítics, escultors i pintors més

Josep Reynés, 1897 - 1898 - El Greco
Casa Bonaventura Blay, Villa Avelina
Casa Manuel Planas
Casa Bartomeu Carbonell
Sitges

Visita i horaris
La visita es pot realitzar el primer diumenge de cada mes (mínim 5 persones).

La visita és en català, però també hi ha possibilitats de fer un segon grup en castellà,si hi ha prou gent apuntada.

S’ organitzen també visites concertades per a grups.




Informació
Informació i reserves: al telèfon 619 793 199 o a l’adreça electrònica info@agisitges.com.

Oficina d’ Informació turística:

Agència de Promoció Turisme de Sitges

Plaça Eduard Maristany, 2, 08870 Sitges

Tel.: 938 944 251 / Fax: 938941521

E-mail: .info@sitgestur.cat www.sitgestur.cat

Del 16 d’ octubre al 30 de maig: de dilluns a divendres, de 10 a 14 i de 16 a 18.30h, dissabtes de 10 a 14 i de 16 a 19h i diumenges de 10 a 14h.

De l’ 1 de juny al 16 d’ octubre: de dilluns a dissabte de 10 a 14h i de 16 a 20h, diumenges de 10 a 14h.




Com arribar-hi
Amb tren: des de l’estació de Passeig de Gràcia o Sants, línea C 2 (Sant Vicenç/Vilanova-Maçanet) direcció Sant Vicenç/Vilanova. Un tren cada 15 minuts aproximadament.
Amb bus: des de la Ronda de la Universitat, 33. Cada hora. Cia. Mon Bus.
Tel.: 938 937 060
Per carretera: autopista de peatge C-32 (túnels del Garraf). C-31 autovia de Castelldefels i carretera de les costes.
Observacions
Els horaris poden variar; s’aconsella que els comproveu prèviament.
Preus i descompte
Adults: 10,00€.

Nens a partir 12 anys: 5,00€.

Nens menors de 12 anys: gratuït.

Grups (no hi ha un nombre mínim de persones) fent una reserva prèviament: tots els dies de la setmana amb opció d’escollir ’idioma: català, castellà, anglès o francès. Consultar preus per grups.

Descompte de la Ruta del Modernisme: 10% sobre la tarifa d’adults.






Descripció
Sitges, junt amb la resta de la comarca, va viure durant el segle XIX una època puixant, plena de canvis socials, econòmics, tecnològics i culturals. L’arribada del ferrocarril, l’exportació marítima del vi, l’aventura americana, l’expansió urbanística i el desplegament d’estils arquitectònics han deixat una forta empremta en aquesta vila de la costa catalana. Sitges esdevé entre el 1892 i el 1899 un lloc de trobada per als artistes modernistes després de l’arribada de Santiago Rusiñol, el 1891, que —atret per les possibilitats pictòriques de la vila, pels seus habitants i per la comunitat ja existent de pintors de l’escola luminista— s’hi instal·la a viure al Cau Ferrat. Rusiñol, acollit per aquests pintors, organitzà les cinc festes modernistes que reuniren a la vila de Sitges els literats, músics, crítics, escultors i pintors més importants del nostre país i que van fer que aquest poble mariner esdevingués, com se’l va arribar a definir, “la Meca del Modernisme”. L’estiu de 1892 va tenir lloc a l’Ajuntament de la vila la Primera Exposició de Belles Arts, coneguda posteriorment com la Primera Festa Modernista. En aquesta exposició es presentaren obres dels artistes sitgetans, de Ramon Casas, d’Eliseu Meifrèn i del mateix Santiago Rusiñol, artistes prou significatius del moviment modernista. Amb l’afany dels modernistes per obrir-se a Europa i als seus moviments culturals, Rusiñol i el grup de la revista L’Avenç organitzaren la Segona Festa Modernista. Agafant com a referent el nucli belga i amb l’estreta col·laboració d’Enric Morera, format artísticament a Brussel·les, es posà en escena, al teatre del Casino Prado, l’obra del jove autor teatral belga Maeterlinck La intrusa. La música fou la protagonista d’aquesta festa i també hi hagué un concert de César Frank i del mateix Enric Morera. La Tercera Festa Modernista, empesa per la confiança en el triomf dels ideals modernistes, tingué lloc al novembre de 1894 i va tenir un caire molt diferent de les altres dues. Els actes foren l’entrada dels grecos en processó a Sitges i la inauguració oficial de la casa-taller de Rusiñol, el Cau Ferrat. La processó, organitzada per Rusiñol, era una demostració de l’emoció que sentien Rusiñol i els seus amics davant de les obres de Domenico Theotokópulos, El Greco, i que calia manifestar d’una manera popular. Rusiñol va comprar dos quadres d’aquest pintor Pau Bosch a París i actualment són al Museu Cau Ferrat. Un cop inaugurat el Cau, s’organitzà un dinar en un lloc a prop del Cau, damunt les roques, la Torreta, i a continuació, i després d’un discurs de Rusiñol, s’inicià un certamen literari on, entre d’altres, el poeta Joan Maragall declamà les seves estrofes decadentistes que posteriorment van ser considerades com el començament d’un nou gènere de poesia. La música va ser la protagonista de la Quarta Festa Modernista, que va tenir lloc el 14 de febrer de 1897. L’escenari va tornar a ser el Casino Prado. A l’entrada es podia contemplar el retrat d’Enric Morera pintat per Santiago Rusiñol. Els actes es van iniciar amb un poema simfònic de Mercè Vidal i les Danses canadenques de Paul Gibson i després Rusiñol féu un discurs apologètic a favor de la música modernista. L’esdeveniment va acabar amb l’estrena de l’òpera La fada, amb lletra de Jaume Massó i Torrents i música d’Enric Morera. Aquest fou l’acte més important de la Quarta Festa Modernista. A l’agost del 1899 se celebrà la Cinquena Festa Modernista, en què es posaren en escena dues obres d’Ignasi Iglésias, Lladres i La reina del cor, i una de Santiago Rusiñol, L’alegria que passa. El pianista Joaquim Nin interpretà obres de Scarlatti, Grieg, Alió, Gay i Morera. Sitges en el temps del Modernisme o Ruta Modernista La Ruta Modernista permet descobrir l’empremta que el Modernisme deixà a Sitges gràcies a les iniciatives de Santiago Rusiñol i Prats (Barcelona 1861 - Aranjuez 1931) —un dels màxims representants del Modernisme català— i a les fortunes dels anomenats americanos —sitgetans que tornaren enriquits de les colònies espanyoles i embelliren els carrers de la vila amb les seves cases d’estètica modernista. La ruta s’inicia a l’estació del tren, símbol de la nova era i de la modernitat del país. Continua pels carrers del centre de la vila —carrer de l’Illa de Cuba i carrer de Francesc Gumà—, on podem descobrir l’arquitectura modernista d’alguns dels arquitectes de l’època més destacats, com Gaietà Buïgas, i on podem gaudir del decorativisme d’algunes de les façanes (treballs de ferro forjat, ceràmica, esgrafiats, vitralls...). Alguns exemples són la Casa Bonaventura Blay (1901), la Casa Manuel Planas (1908) o la Casa Pere Carreras (1906). Sempre que sigui possible, convé admirar l’interior del Teatre Prado, edifici modernista on se celebraren dues de les festes modernistes que organitzà Rusiñol a Sitges i punt de trobada de molts seguidors d’aquest moviment. La ruta continua amb la visita d’un pati blau, l’únic exemple que es conserva dels típics patis sitgetans, que serví de font d’inspiració per a Rusiñol, el qual no només hi dedicà alguns quadres, sinó també una obra de teatre titulada El pati blau. Continuem pel Cap de la Vila per admirar una altra de les cases modernistes, propietat de l’americano Bartomeu Carbonell i Mussons. I arribem a la plaça de l’Ajuntament, on destaquen el mateix edifici de la casa de la vila, d’estètica neogòtica —molt utilitzada pels modernistes—, i el mercat, primer edifici modernista de la vila.

Agència de Promoció de Turisme de Sitges.







 

importants del nostre país i que van fer que aquest poble mariner esdevingués, com se’l va arribar a definir, “la Meca del Modernisme”. L’estiu de 1892 va tenir lloc a l’Ajuntament de la vila la Primera Exposició de Belles Arts, coneguda posteriorment com la Primera Festa Modernista. En aquesta exposició es presentaren obres dels artistes sitgetans, de Ramon Casas, d’Eliseu Meifrèn i del mateix Santiago Rusiñol, artistes prou significatius del moviment modernista.

Amb l’afany dels modernistes per obrir-se a Europa i als seus moviments culturals, Rusiñol i el grup de la revista L’Avenç organitzaren la Segona Festa Modernista. Agafant com a referent el nucli belga i amb l’estreta col·laboració d’Enric Morera, format artísticament a Brussel·les, es posà en escena, al teatre del Casino Prado, l’obra del jove autor teatral belga Maeterlinck La intrusa. La música fou la protagonista d’aquesta festa i també hi hagué un concert de César Frank i del mateix Enric Morera.

La Tercera Festa Modernista, empesa per la confiança en el triomf dels ideals modernistes, tingué lloc al novembre de 1894 i va tenir un caire molt diferent de les altres dues. Els actes foren l’entrada dels grecos en processó a Sitges i la inauguració oficial de la casa-taller de Rusiñol, el Cau Ferrat. La processó, organitzada per Rusiñol, era una demostració de l’emoció que sentien Rusiñol i els seus amics davant de les obres de Domenico Theotokópulos, El Greco, i que calia manifestar d’una manera popular. Rusiñol va comprar dos quadres d’aquest pintor Pau Bosch a París i actualment són al Museu Cau Ferrat. Un cop inaugurat el Cau, s’organitzà un dinar en un lloc a prop del Cau, damunt les roques, la Torreta, i a continuació, i després d’un discurs de Rusiñol, s’inicià un certamen literari on, entre d’altres, el poeta Joan Maragall declamà les seves estrofes decadentistes que posteriorment van ser considerades com el començament d’un nou gènere de poesia.

La música va ser la protagonista de la Quarta Festa Modernista, que va tenir lloc el 14 de febrer de 1897. L’escenari va tornar a ser el Casino Prado. A l’entrada es podia contemplar el retrat d’Enric Morera pintat per Santiago Rusiñol. Els actes es van iniciar amb un poema simfònic de Mercè Vidal i les Danses canadenques de Paul Gibson i després Rusiñol féu un discurs apologètic a favor de la música modernista. L’esdeveniment va acabar amb l’estrena de l’òpera La fada, amb lletra de Jaume Massó i Torrents i música d’Enric Morera. Aquest fou l’acte més important de la Quarta Festa Modernista.

A l’agost del 1899 se celebrà la Cinquena Festa Modernista, en què es posaren en escena dues obres d’Ignasi Iglésias, Lladres i La reina del cor, i una de Santiago Rusiñol, L’alegria que passa. El pianista Joaquim Nin interpretà obres de Scarlatti, Grieg, Alió, Gay i Morera.


Sitges en el temps del Modernisme o Ruta Modernista
La Ruta Modernista permet descobrir l’empremta que el Modernisme deixà a Sitges gràcies a les iniciatives de Santiago Rusiñol i Prats (Barcelona 1861 - Aranjuez 1931) —un dels màxims representants del Modernisme català— i a les fortunes dels anomenats americanos —sitgetans que tornaren enriquits de les colònies espanyoles i embelliren els carrers de la vila amb les seves cases d’estètica modernista.

La ruta s’inicia a l’estació del tren, símbol de la nova era i de la modernitat del país. Continua pels carrers del centre de la vila —carrer de l’Illa de Cuba i carrer de Francesc Gumà—, on podem descobrir l’arquitectura modernista d’alguns dels arquitectes de l’època més destacats, com Gaietà Buïgas, i on podem gaudir del decorativisme d’algunes de les façanes (treballs de ferro forjat, ceràmica, esgrafiats, vitralls...). Alguns exemples són la Casa Bonaventura Blay (1901), la Casa Manuel Planas (1908) o la Casa Pere Carreras (1906). Sempre que sigui possible, convé admirar l’interior del Teatre Prado, edifici modernista on se celebraren dues de les festes modernistes que organitzà Rusiñol a Sitges i punt de trobada de molts seguidors d’aquest moviment.

La ruta continua amb la visita d’un pati blau, l’únic exemple que es conserva dels típics patis sitgetans, que serví de font d’inspiració per a Rusiñol, el qual no només hi dedicà alguns quadres, sinó també una obra de teatre titulada El pati blau. Continuem pel Cap de la Vila per admirar una altra de les cases modernistes, propietat de l’americano Bartomeu Carbonell i Mussons.
I arribem a la plaça de l’Ajuntament, on destaquen el mateix edifici de la casa de la vila, d’estètica neogòtica —molt utilitzada pels modernistes—, i el mercat, primer edifici modernista de la vila.

La visita finalitza al Museu Cau Ferrat, el qual fou la casa-estudi de l’artista i col·leccionista Santiago Rusiñol. A l’interior hi trobem una gran obra pictòrica: obres d’El Greco, Ramon Casas, Ignacio Zuloaga, Picasso i Rusiñol, entre molts d’altres, així com una important col·lecció de ferro forjat, ceràmica i vidre.

Patronat Municipal de Turisme de Sitges

 

 

TERRASSA

Terrassa, industrial i modernista

Els orígens de la transformació industrial a Terrassa es remunten al primer terç del segle XIX i estan relacionats principalment amb l’expansió de la indústria tèxtil llanera. Les millores tècniques es van iniciar amb la introducció de la màquina de filar (1832) i la màquina de vapor (1833); però no gaire més tard, a partir del 1845, es van començar a implantar els telers Jacquard, peça cabdal en l’expansió al sector tèxtil. Aquest procés va ser afavorit per la millora de les comunicacions i per la construcció de la carretera de Barcelona l’any 1845, però de forma excepcional per l’arribada del ferrocarril del nord el 1856, que comunicava Terrassa amb Barcelona, Manresa i Saragossa. Aquesta nova via de comunicació va permetre una fluïdesa d’arribada de matèries primeres, com són el carbó i la llana, i també la sortida de productes tèxtils elaborats cap als mercats catalans i espanyols.

L’urbanisme, la demografia i la societat també van experimentar transformacions importants. La vila de Terrassa es va expandir més enllà de l’estructura medieval en direcció a l’estació del Nord i, fet que és més important, va trencar a principi del segle XX els límits naturals tradicionals, la riera del Palau i el torrent de Vallparadís.

Quadra de la fàbrica Izard, Lluis Muncunill, 1921 - Actual sala d'exposicions Muncunill
Pizzeria Rstaurant Viena - Interior
Antic Vapor Aymerich, Amat i Jover, Lluis Muncunill, 1907 - Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya
Magatzem Pasqual Sala, Joan Trays, 1893. Actual seu de l'Institut Industrial

La concepció habitual del patrimoni industrial inclou els edificis més emblemàtics, els quals van desenvolupar físicament les activitats del procés industrial. Quan es tracta del patrimoni industrial tèxtil, són les xemeneies, els vapors, les fàbriques i els magatzems. Terrassa és la ciutat on es conserven més elements del patrimoni industrial tèxtil, no tan sols pels edificis reconeguts pròpiament com a industrials, sinó per la urbanització i creació d’una ciutat a partir d’una estructura de vila medieval amb tots els elements que això comporta. Tot això es reflecteix en l’organització urbanística dels carrers, en la relació i ubicació dels vapors, en les fàbriques i magatzems, però també en els habitatges d’obrers —amb totes les seves tipologies i característiques— o en els serveis a la indústria i als ciutadans, com ara l’estació dels ferrocarrils, els bancs, el subministrament d’electricitat, l’hospital, el mercat, els hotels o les escoles. Fins i tot en espais de subministrament d’aliments i altres serveis, o d’oci i diversions com poden ser botigues, farmàcies, estancs, casernes de bombers, casino, casals, corals, cinemes o teatres. També es pot veure en alguns dels elements de mobiliari urbà o en els mateixos carrers amb llambordes, voreres de lloses, fanals i elements elèctrics, i entrades de carruatges.

Terrassa

Adreça
Ajuntament de Terrassa - Oficina de Turisme.

Pl. Freixa i Argemí, 11.

08224 Terrassa.
Visita i horaris
Visites guiades per públic individual:

Ruta guiada "Un tastet pel Modernisme Industrial terrassenc" (concertada prèviament).

El primer i tercer dissabte de cada mes.

Durada aproximada: 3h.

Hora i lloc de trobada: 10.15h a l'Oficina de Turisme, a la Masia Freixa.
Informació
Tel.: 937 397 019.

Fax: 937 397 063.

turisme@terrassa.cat

www.visitaterrassa.cat
Com arribar-hi
Amb tren: FGC, des de la plaça de Catalunya (Barcelona).
RENFE: línia C-4 des de la plaça de Catalunya (Barcelona) direcció Manresa. Per carretera: Per la C-58, sortida Terrassa-Centre.

Observacions
Els horaris poden variar; s’aconsella que els comproveu prèviament.

Preus i descomptes
Adults: 12,46 €.

Nens de 7 a 16 anys: 10,04 €.

Nens menors de 7 anys: gratuït

Descompte de la Ruta del Modernisme: 30% sobre el preu de la visita guiada.

Preu grups i col·lectius:

Visites guiades a la ciutat adreçades a agències de viatges, entitats, empreses, institucions, associacions i altres col·lectius. Qualsevol dia de la setmana excepte dilluns.

Preus: 34,74 € per hora (visites en català o castellà), 2,47 € suplement per hora (visites en idiomes) i 3,74 € suplement per hora (visites en festius).
Descripció
Terrassa industrial i modernista

Els orígens de la transformació industrial a Terrassa es remunten al primer terç del segle XIX i estan relacionats principalment amb l’expansió de la indústria tèxtil llanera. Les millores tècniques es van iniciar amb la introducció de la màquina de filar (1832) i la màquina de vapor (1833); però no gaire més tard, a partir del 1845, es van començar a implantar els telers Jacquard, peça cabdal en l’expansió al sector tèxtil. Aquest procés va ser afavorit per la millora de les comunicacions i per la construcció de la carretera de Barcelona l’any 1845, però de forma excepcional per l’arribada del ferrocarril del nord el 1856, que comunicava Terrassa amb Barcelona, Manresa i Saragossa. Aquesta nova via de comunicació va permetre una fluïdesa d’arribada de matèries primeres, com són el carbó i la llana, i també la sortida de productes tèxtils elaborats cap als mercats catalans i espanyols. L’urbanisme, la demografia i la societat també van experimentar transformacions importants. La vila de Terrassa es va expandir més enllà de l’estructura medieval en direcció a l’estació del Nord i, fet que és més important, va trencar a principi del segle XX els límits naturals tradicionals, la riera del Palau i el torrent de Vallparadís. La concepció habitual del patrimoni industrial inclou els edificis més emblemàtics, els quals van desenvolupar físicament les activitats del procés industrial. Quan es tracta del patrimoni industrial tèxtil, són les xemeneies, els vapors, les fàbriques i els magatzems. Terrassa és la ciutat on es conserven més elements del patrimoni industrial tèxtil, no tan sols pels edificis reconeguts pròpiament com a industrials, sinó per la urbanització i creació d’una ciutat a partir d’una estructura de vila medieval amb tots els elements que això comporta. Tot això es reflecteix en l’organització urbanística dels carrers, en la relació i ubicació dels vapors, en les fàbriques i magatzems, però també en els habitatges d’obrers —amb totes les seves tipologies i característiques— o en els serveis a la indústria i als ciutadans, com ara l’estació dels ferrocarrils, els bancs, el subministrament d’electricitat, l’hospital, el mercat, els hotels o les escoles. Fins i tot en espais de subministrament d’aliments i altres serveis, o d’oci i diversions com poden ser botigues, farmàcies, estancs, casernes de bombers, casino, casals, corals, cinemes o teatres. També es pot veure en alguns dels elements de mobiliari urbà o en els mateixos carrers amb llambordes, voreres de lloses, fanals i elements elèctrics, i entrades de carruatges. Actualment, encara es conserven a Terrassa molts d’aquests elements industrials. Alguns d’ells són prou interessants individualment, però globalment representen un dels conjunts de patrimoni industrial més destacats de Catalunya. El Modernisme arquitectònic a Terrassa El Modernisme arquitectònic en general es caracteritza pel predomini de la línia corba sobre la recta —l’ús d’arcs parabòlics i el·líptics, la volta catalana de revoltó i els cantells arrodonits—, la riquesa i el detallisme de la decoració, l’ús freqüent de motius vegetals i el dinamisme de les formes. Els materials més utilitzats són el totxo vist, encara que l’estuc i la pedra també hi són presents, i l’ús de la ceràmica decorativa, el ferro forjat i els esgrafiats. Aquests trets generals s’apliquen a Terrassa sobretot en aspectes essencialment pràctics i funcionals d’ús dels edificis. Les decoracions exteriors acostumen a ser austeres, mentre que els interiors són finament decorats: destaquen els arrambadors ceràmics, els vitralls emplomats i els treballs de fusteria i de serralleria. L’exposició local al Real Colegio Tarrasense l’any 1883 va representar l’inici de la renovació de les arts plàstiques a Terrassa. Aquest primer impuls va facilitar la introducció dels nous corrents artístics que, importats d’Europa, arribaven a Barcelona: l’Art Nouveau i el Modern Style. El punt àlgid d’aquest nou estil modernista a la ciutat es va evidenciar en l’exposició del Palau d’Indústries (actual Escola Industrial) l’any 1904, en la qual va destacar l’apartat de les arts aplicades. L’artista terrassenc Joaquim Vancells i el barceloní Alexandre de Riquer van contribuir decisivament en la difusió modernista en la pintura i l’ornamentació a Terrassa. L’expansió i gran difusió d’aquest estil a la ciutat és, però, obra dels arquitectes Lluís Muncunill i Josep M. Coll i Bacardí, i, en segon ordre, de Melcior Vinyals i Antoni Pascual i Carretero. Aquests professionals, juntament amb constructors i artesans, van transformar la imatge de la ciutat: edificis públics, fàbriques, magatzems i habitatges particulars. Aquesta transformació es va produir de forma paral·lela al desenvolupament industrial i a la preocupació cultural i estètica de la burgesia del moment. Aquest estil perviu a Terrassa pràcticament fins als anys trenta, més enllà dels límits tradicionals del moviment. De les primeres obres Art Nouveau a Terrassa, destaca per la seva qualitat artística i estil el projecte de la sala d’actes de l’Institut Industrial, amb pintures murals d’Alexandre de Riquer (1901), que per desavinences amb l’entitat va acabar Joaquim Vancells (1904). D’aquest projecte es conserva la decoració de Vancells in situ i el quadre central, obra de Riquer, situat al menjador de la Casa Alegre de Sagrera. D’altra banda, el polifacètic Joaquim Vancells també ens ha deixat diversos projectes d’aquest estil: el conjunt mobiliari del menjador i despatx de la Masia Freixa, les pintures de l’escala de la Casa Alegre de Sagrera i el disseny global de la Confiteria Vídua Carné. L’afermament de l’estil modernista a Terrassa aplicat al patrimoni industrial està lligat al treball personal de l’arquitecte local més prolífic durant aquest període: Lluís Muncunill. La ruta “Un tastet pel Modernisme Industrial terrasenc” permet visitar alguns dels edificis i monuments més representatius de la ciutat, que donada la seva proximitat es poden visitar en una passejada de mig dia. La ruta comença a la Masia Freixa (1905-1910), al bell mig del Parc de Sant Jordi, antiga residència i també fàbrica de la família Freixa, obra de Lluís Muncunill. Seguint pel Raval de Montserrat es passa per l'antiga Confiteria Carné (avui Farmàcia Albiñana), un exemple extraordinari de les arts decoratives modernistes; l'antiga seu de la Societat General d'Electricitat transformada en restaurant, i l'Ajuntament, un edifici d'estil neogòtic  (1903). L'antic Institut Industrial (actual Centre Exvursionista) i el magatzem Cortès i Prat (1897) són els edificis més destacats que es troben fins arribar a la Casa Alegre de Sagrera. Aquest edifici (de començament del XIX, reformat  el 1911, actualment secció del Museu de Terrassa) fou la residència d'una antiga família industrial i és una mostra d'un estil modernista molt eclèctic. A l'interior destaquen les pintures de Joaquim Vancells i Pere Viver, l'ebenisteria, els vitralls emplomats, l'envidriat i les grans pintures modernistes d'Alexandre de Riquer, al menjador. De nou a la Rambla d'êgara s'arriba al Mercat de la Independència (1906), d'estructura metàl·lica i amb una remarcable decoració en ferro forjat. La Ruta acaba a l'antic Vapor Aymerich, Amat i Jover, una de les fàbriques d’Europa més espectaculars i seu del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, és obra de Lluís Muncunill (1907). Compta amb una immensa nau d’11.000 metres quadrats, una sala de màquines, la xemeneia i les antigues carboneres de la fàbrica tèxtil. Aquest antic vapor ens mostra el món obrer i industrial d’aquella època, abans d’anar a edificis que apropen la vida quotidiana de la ciutat i de la seva burgesia. Si després d'aquesta passejada de mig dia es vol continuar visitant el patrimoni modernista i industrial, podeu acostar-vos al Gran Casino (1920), sumptuós edifici recentment restaurat. Fins a l’edifici i els jardins de l’Institut Industrial (antic magatzem Pasqual Sala, 1893) trobem una sèrie de cases que conserven l’esperit de la Terrassa industrial de fa cent anys, com ara la Concepció Monset, la Baltasar Gorina i les cases de Cal Maurí (conjunt d’habitatges modestos per a obrers, un dels pocs conjunts que es conserven al nostre país). El Teatre Principal és un altre element destacat en el recorregut per la Terrassa modernista. Es tracta d’un edifici monumental del 1911, actualment en desús. Antics magatzems i cases (magatzem Francesc Roig, magatzem Emili Matalonga, Casa Jacint Bosch, magatzem Joaquim Alegre, magatzem Torras...) o al carrer de la Rasa, on trobem l’antiga quadra del Vapor Ventalló (reconvertida en espai públic i zona d’habitatges, on s’ha integrat en una plaça porticada), la fàbrica (1920) i el magatzem Marcet i Poal (1914), i, finalment, la quadra de la fàbrica Izard (1921), espectacular edificació que s’obre a la plaça Didó i és ara seu de la Sala d’Exposicions Muncunill, situada a l’antiga sala de tints.

Ajuntament de Terrassa

Actualment, encara es conserven a Terrassa molts d’aquests elements industrials. Alguns d’ells són prou interessants individualment, però globalment representen un dels conjunts de patrimoni industrial més destacats de Catalunya.

El Modernisme arquitectònic a Terrassa
El Modernisme arquitectònic en general es caracteritza pel predomini de la línia corba sobre la recta —l’ús d’arcs parabòlics i el·líptics, la volta catalana de revoltó i els cantells arrodonits—, la riquesa i el detallisme de la decoració, l’ús freqüent de motius vegetals i el dinamisme de les formes. Els materials més utilitzats són el totxo vist, encara que l’estuc i la pedra també hi són presents, i l’ús de la ceràmica decorativa, el ferro forjat i els esgrafiats. Aquests trets generals s’apliquen a Terrassa sobretot en aspectes essencialment pràctics i funcionals d’ús dels edificis. Les decoracions exteriors acostumen a ser austeres, mentre que els interiors són finament decorats: destaquen els arrambadors ceràmics, els vitralls emplomats i els treballs de fusteria i de serralleria.
L’exposició local al Real Colegio Tarrasense l’any 1883 va representar l’inici de la renovació de les arts plàstiques a Terrassa. Aquest primer impuls va facilitar la introducció dels nous corrents artístics que, importats d’Europa, arribaven a Barcelona: l’Art Nouveau i el Modern Style. El punt àlgid d’aquest nou estil modernista a la ciutat es va evidenciar en l’exposició del Palau d’Indústries (actual Escola Industrial) l’any 1904, en la qual va destacar l’apartat de les arts aplicades. L’artista terrassenc Joaquim Vancells i el barceloní Alexandre de Riquer van contribuir decisivament en la difusió modernista en la pintura i l’ornamentació a Terrassa.

L’expansió i gran difusió d’aquest estil a la ciutat és, però, obra dels arquitectes Lluís Muncunill i Josep M. Coll i Bacardí, i, en segon ordre, de Melcior Vinyals i Antoni Pascual i Carretero. Aquests professionals, juntament amb constructors i artesans, van transformar la imatge de la ciutat: edificis públics, fàbriques, magatzems i habitatges particulars. Aquesta transformació es va produir de forma paral·lela al desenvolupament industrial i a la preocupació cultural i estètica de la burgesia del moment. Aquest estil perviu a Terrassa pràcticament fins als anys trenta, més enllà dels límits tradicionals del moviment.

De les primeres obres Art Nouveau a Terrassa, destaca per la seva qualitat artística i estil el projecte de la sala d’actes de l’Institut Industrial, amb pintures murals d’Alexandre de Riquer (1901), que per desavinences amb l’entitat va acabar Joaquim Vancells (1904). D’aquest projecte es conserva la decoració de Vancells in situ i el quadre central, obra de Riquer, situat al menjador de la Casa Alegre de Sagrera. D’altra banda, el polifacètic Joaquim Vancells també ens ha deixat diversos projectes d’aquest estil: el conjunt mobiliari del menjador i despatx de la Masia Freixa, les pintures de l’escala de la Casa Alegre de Sagrera i el disseny global de la Confiteria Vídua Carné. L’afermament de l’estil modernista a Terrassa aplicat al patrimoni industrial està lligat al treball personal de l’arquitecte local més prolífic durant aquest període: Lluís Muncunill.


La ruta “Terrassa, industrial i modernista”
Aquesta ruta inclou els 25 edificis i monuments més representatius de la ciutat, que donada la seva proximitat es poden visitar en una passejada de mig dia. L’antic Vapor Aymerich, Amat i Jover, una de les fàbriques d’Europa més espectaculars i seu del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, és obra de Lluís Muncunill (1907). Compta amb una immensa nau d’11.000 metres quadrats, una sala de màquines, la xemeneia i les antigues carboneres de la fàbrica tèxtil. Aquest antic vapor ens mostra el món obrer i industrial d’aquella època, abans d’anar a edificis que apropen la vida quotidiana de la ciutat i de la seva burgesia. Cal baixar la Rambla d’Ègara per arribar fins al Mercat de la Independència (1906), d’estructura metàl·lica i amb una remarcable decoració en ferro forjat. Seguint pel Raval de Montserrat es passa per l’antiga Confiteria Carné (avui Farmàcia Albiñana), un exemple extraordinari de les arts decoratives modernistes; l’antiga seu de la Societat General d’Electricitat, transformada en restaurant, i l’Ajuntament, un edifici d’estil neogòtic (1903). L’antic Institut Industrial (actual Centre Excursionista) i el magatzem Cortès i Prat (1897) són els edificis més destacats que es troben fins a arribar a la Casa Alegre de Sagrera. Aquest edifici (de començament del XIX, reformat el 1911, actualment secció del Museu de Terrassa) fou la residència d’una antiga família industrial i és una mostra d’un estil modernista molt eclèctic. A l’interior destaquen les pintures de Joaquim Vancells i Pere Viver, l’ebenisteria, els vitralls emplomats, l’envidriat i les grans pintures modernistes d’Alexandre de Riquer, al menjador. És una visita obligada el Gran Casino (1920), sumptuós edifici recentment restaurat. Fins a l’edifici i els jardins de l’Institut Industrial (antic magatzem Pasqual Sala, 1893) trobem una sèrie de cases que conserven l’esperit de la Terrassa industrial de fa cent anys, com ara la Concepció Monset, la Baltasar Gorina i les cases de Cal Maurí (conjunt d’habitatges modestos per a obrers, un dels pocs conjunts que es conserven al nostre país). El Teatre Principal és un altre element destacat en el recorregut per la Terrassa modernista. Es tracta d’un edifici monumental del 1911, actualment en desús. Antics magatzems i cases (magatzem Francesc Roig, magatzem Emili Matalonga, Casa Jacint Bosch, magatzem Joaquim Alegre, magatzem Torras...) ens acompanyen en la ruta fins al carrer de la Rasa, on trobem l’antiga quadra del Vapor Ventalló (reconvertida en espai públic i zona d’habitatges, on s’ha integrat en una plaça porticada), la fàbrica (1920) i el magatzem Marcet i Poal (1914), i, finalment, la quadra de la fàbrica Izard (1921), espectacular edificació que s’obre a la plaça Didó i és ara seu de la Sala d’Exposicions Muncunill, situada a l’antiga sala de tints. La ruta acaba a la Masia Freixa (1905-1910), al bell mig del Parc de Sant Jordi, antiga residència i també fàbrica de la família Freixa, obra de Lluís Muncunill.


Ajuntament de Terrassa

 

 

RUTA MODERNISTA DE VILAFRANCA DEL PENEDÈS

El Modernisme a Vilafranca del Penedès

El ressorgiment econòmic de la comarca de l’Alt Penedès, després del desastre de la fil·loxera, va propiciar l’arribada del corrent artístic i social que començava a implantar-se a Europa. Propietaris agrícoles i comerciants esdevenen els receptors de les tendències modernistes i impulsen edificacions d’acord amb la seva posició econòmica.

Basílica de Santa Maria - Grup escultòric de Llimona
Casa Guardiet - Tribuna
Casa Cañas i Mañé
Fanals del carrer de Santa Maria

Vilafranca comença a finals del segle XIX la seva transformació de poble a petita ciutat, a les antigues places i carrers apareixen nous edificis que canvien la seva tradicional imatge i es projecta un nou model de ciutat. Els arquitectes de renom substitueixen els mestres d’obres en les diferents construccions i sorgeixen les figures de Santiago Güell, Eugeni Campllonch i Antoni Pons. Santiago Güell (Vilafranca, 1869) va ser arquitecte municipal i va participar activament de la vida política vilafranquina. Com a arquitecte era un home escrupulós i perfeccionista. Va ser ell qui va deixar l’empremta més important i qui va crear la imatge urbana de la ciutat, i molts dels edificis més emblemàtics han estat obra seva. Va ser autor d’unes edificacions caracteritzades pel domini de la tècnica arquitectònica i pels tocs personals que aplicava a les seves obres amb sobrietat, elegància i equilibri.

Vilafranca del Penedès

Adreça
Patronat Municipal de Comerç i Turisme.

Hermenegild Clascar, 2.

08720 Vilafranca del Penedès.
Visita i horaris
Visites guiades pel centre de Vilafranca el 2012:

     5 de febrer

     4 de març    

     6 de maig

     3 de juny

     4 de novembre

     2 de desembre

Cal fer reserva prèvia. Durant tot l’any es fan visites concertades per a grups amb un mínim de 8 persones.

Les visites comencen a les 11h.
Informació
Tel.: 938 181 254 Fax: 938 181 479 A/e: turisme@vilafranca.org www.turismevilafranca.com
Com arribar-hi
Amb tren: Rodalies RENFE, línia 4 - St. Vicenç de Calders, Vilafranca del Penedès, Barcelona, Manresa.
Amb bus: Transports Públics de Catalunya Hispano Igualadina.
Tel.: 938 044 451.
Per carretera: A2 o AP2 i autopista AP7 sortides 28-29 i 30; des de Tarragona, autopista AP7 sortida 10.Carretera N-340.

Observacions
Els horaris poden variar; s’aconsella que els comproveu prèviament.
Preus i descompte
Adults: 5,00 €

Jubilats: 50% de descompte

Nens fins a 12 anys: gratuït 

La visita inclou la visita a l'interior de la Casa Miró.

Descompte de la Ruta del Modernisme: 15%.
Descripció
El Modernisme a Vilafranca del Penedès

El ressorgiment econòmic de la comarca de l’Alt Penedès, després del desastre de
la fil·loxera, va propiciar l’arribada del corrent artístic i social que començava a implantar-se a Europa. Propietaris agrícoles i comerciants esdevenen els receptors de les tendències modernistes i impulsen edificacions d’acord amb la seva posició econòmica.

Vilafranca comença a finals del segle XIX la seva transformació de poble a petita
ciutat, a les antigues places i carrers apareixen nous edificis que canvien la seva
tradicional imatge i es projecta un nou model de ciutat. Els arquitectes de renom substitueixen els mestres d’obres en les diferents construccions i sorgeixen les figures de Santiago Güell, Eugeni Campllonch i Antoni Pons. Santiago Güell (Vilafranca, 1869) va ser arquitecte municipal i va participar activament de la vida política vilafranquina. Com a arquitecte era un home escrupulós i perfeccionista. Va ser ell qui va deixar l’empremta més important i qui va crear la imatge urbana de la ciutat, i molts dels edificis més emblemàtics han estat obra seva. Va ser autor d’unes edificacions caracteritzades pel domini de la tècnica arquitectònica i pels tocs personals que aplicava a les seves obres amb sobrietat, elegància i equilibri. L’arquitectura modernista a Vilafranca combina l’arquitectura popular catalana amb les tendències pròpies del Modernisme, que aporta nous materials i una nova concepció de l’espai. En el recorregut per la Vilafranca modernista podem veure la vistositat de la decoració naturalista de les façanes, la utilització del maó vist en alguns edificis, i els vitralls i baranes de ferro forjat en finestres i balcons.

El patrimoni modernista de Vilafranca consta de trenta-tres edificis de la condició més variada: cases senyorials, edificis públics i magatzems dedicats a l’exportació de vins i licors, uns clars exponents de l’entitat pròpia de l’arquitectura industrial.

El Modernisme contemplava també altres aspectes de l’art com ara la pintura,
l’escultura i el disseny de mobiliari urbà. Passejant pel carrer de Santa Maria, en ple centre de Vilafranca, trobem unes singulars peces en forma de fanals. Entrant a la cripta de la basílica veurem un excel·lent grup escultòric d’en Josep Llimona i al Museu de Vilafranca dibuixos de Ricard Opisso, així com obres d’altres autors.

Aquesta ruta de Vilafranca és un itinerari que permet conèixer l’impacte d’aquest moviment cultural al tombant del segle XIX a partir dels nous símbols de progrés i modernitat que aportava aquesta innovadora tendència anomenada Modernisme.

Patronat Municipal de Comerç i Turisme


L’arquitectura modernista a Vilafranca combina l’arquitectura popular catalana amb les tendències pròpies del Modernisme, que aporta nous materials i una nova concepció de l’espai. En el recorregut per la Vilafranca modernista podem veure la vistositat de la decoració naturalista de les façanes, la utilització del maó vist en alguns edificis, i els vitralls i baranes de ferro forjat en finestres i balcons.

El patrimoni modernista de Vilafranca consta de de trenta-tres edificis de la condició més variada: cases senyorials, edificis públics i magatzems dedicats a l’exportació de vins i licors, uns clars exponents de l’entitat pròpia de l’arquitectura industrial.

El Modernisme contemplava també altres aspectes de l’art com ara la pintura,
l’escultura i el disseny de mobiliari urbà. Passejant pel carrer de Santa Maria, en ple centre de Vilafranca, trobem unes singulars peces en forma de fanals. Entrant a la cripta de la basílica veurem un excel·lent grup escultòric d’en Josep Llimona i al Museu de Vilafranca dibuixos de Ricard Opisso, així com obres d’altres autors.

Aquesta ruta de Vilafranca és un itinerari que permet conèixer l’impacte d’aquest moviment cultural al tombant del segle XIX a partir dels nous símbols de progrés i modernitat que aportava aquesta innovadora tendència anomenada Modernisme.




Patronat Municipal de Comerç i Turisme

 

www.pi2.com