Ruta del Modernisme

La Barcelona de finals del segle XIX, la de l’Exposició Universal de 1888, era una ciutat en efervescència en què l’arquitectura gaudia d’un moment notable. En aquells anys, l’arquitectura es va convertir en un signe d’estatus social de la pròspera burgesia de l’època. Tenir una casa modernista volia dir figurar, estar al dia en els cercles socials. Per satisfer les expectatives i vanitats dels seus clients, els arquitectes van utilitzar en la seva obra tot un repertori de recursos: ornaments florals, riquesa escultòrica i treball de ferro forjat, formes ondulades, vidrieres policromes, esgrafiats, detalls ceràmics, etc. Sovint, les grans ciutats es poden associar a edificis i monuments, que esdevenen els seus emblemes universals. Tanmateix, aquest no és el cas de Barcelona. La personalitat arquitectònica d’aquesta ciutat es caracteritza més pel seu paisatge urbà que per grans singularitats. Un dels llocs en què aquest paisatge urbà és més excepcional és l’Eixample, una zona en què durant els anys anteriors i posteriors al 1900 es va produir un fenomen arquitectònic extraordinari: el Modernisme, la particular versió local de l’Art Nouveau, corrent de gran explosió creadora que també va deixar la seva empremta en l’arquitectura d’altres ciutats europees com Viena, Munic, Nancy, Brussel·les, Glasgow o Berlín. Un fenomen, en definitiva, que podem descobrir tot passejant amb l’ajuda d’aquesta guia.

Arc de Triomf

Casa Estapé

Hidroelèctrica

Museu de Zoologia

Un bon punt per començar la Ruta del Modernisme és l’ARC DE TRIOMF (passeig de Lluís Companys, s/n), construït segons el disseny de Josep Vilaseca per presidir l’entrada al recinte de l’Exposició de 1888, al capdamunt del passeig de Lluís Companys.

Des d’aquest punt comença la Ruta d’un dia, pensada per si només es disposa d’una jornada per visitar el Modernisme de la ciutat. Tot i que no inclou la totalitat de les obres més recomanades, resulta una visió general i complerta d’aquesta arquitectura, i una bona manera de conèixer Barcelona. L’itinerari d’un dia està marcat en el text d’aquesta guia amb la icona .

Abans de seguir baixant fins al Parc de la Ciutadella, pujarem pel passeig de Sant Joan fins a la CASA ESTAPÉ (1) (passeig de Sant Joan, 6), de Bernardí Martorell i Rius (1907), que es reconeix per la seva curiosa cúpula, obra de Jaume Bernades. També a tocar de l’Arc, a la curta avinguda de Vilanova, hi ha l’edifici de la HIDROELÈCTRICA (2) (avinguda de Vilanova, 12), construcció modernista de l’antiga Central Catalana d’Electricitat, obra de Pere Falqués i Urpí (1896-1899), a la qual alguns dies es pot accedir en hores d’oficina.

Seguim pel passeig de Lluís Companys fins al PARC DE LA CIUTADELLA (passeig de Pujades, s/n; passeig de Picasso, s/n). En aquest indret es pot considerar que el moviment modernista va tenir la primera gran expressió arquitectònica. Com el seu nom indica, l’espai havia estat ocupat per una ciutadella militar, construïda a principis del segle XVIII després de la derrota de Barcelona en la Guerra de Successió (1714). La ciutat va ser durament castigada en caure després d’un llarg setge, i la ciutadella (juntament amb les noves muralles i el castell de Montjuïc) va ser el gran instrument de la nova dinastia borbònica per mantenir-ne el controlar militar durant més de 150 anys. A mitjan segle XIX, després d’anys de peticions ciutadanes, el Govern de Madrid es va avenir que les muralles i la ciutadella fossin enderrocades per permetre el creixement urbanístic de la ciutat. Això va fer possible l’Eixample i el nou Parc de la Ciutadella.

Abans de convertir-se en parc, però, els terrenys van ser seu de l’Exposició Universal de 1888. Tot i que va ser certament menys important que altres exposicions similars com la de París o la de Londres, l’Exposició volia emular la voluntat de donar a conèixer les meravelles de les noves tecnologies de la naixent indústria capitalista i fer que Barcelona fos coneguda arreu del món.

Malgrat tot, la construcció dels pavellons i les infraestructures es va fer en molt poc temps i un grau d’improvisació alt. Es va necessitar el concert d’arquitectes consolidats, com Josep Fontserè, amb joves titulats com Lluís Domènech i Montaner, que hi va demostrar els seus impressionants dots de direcció i coordinació —especialment en el desaparegut Gran Hotel Internacional, un edifici amb una capacitat per a 500 hostes que l’equip de Domènech va construir en menys de seixanta dies. La llegenda també ha generat molts mites i rumors sobre el paper que va tenir Antoni Gaudí en la construcció del Parc de la Ciutadella. Hi ha qui assegura que va col·laborar amb Josep Fontserè per fer la cascada i potser també el dipòsit d’aigües del carrer de Wellington. D’altres veuen la petjada de Gaudí a l’enreixat de la porta principal del parc i al desaparegut pavelló de la Companyia Transatlàntica.

Tot i que el parc no és considerat un jardí modernista, hi trobem algunes obres destacades d’aquest estil. Al costat d’una porta lateral del parc, al passeig de Pujades, hi ha l’edifici destinat a ser el cafè restaurant de l’Exposició. Aquest va ser construït entre 1887 i 1888 per Lluís Domènech i Montaner en totxo de cara vista, tècnica poc habitual a l’època, i constitueix un dels primers exemples del Modernisme barceloní. Els merlets, el fris d’escuts i la sobrietat li donen un cert aire medieval, i hi ressalten l’eclèctica amalgama d’arcs catalans, les grans finestres romanes i els arcs de regust àrab. Conegut popularment com el CASTELL DELS TRES DRAGONS, l’edifici acull instal·lacions no obertes al p’úblic del Museu de Ciències Naturals. L’edifici va ser restaurat recentment respectant els valors arquitectònics de la construcció i el mobiliari. Als voltants del museu trobem dos deliciosos edificis, l’HIVERNACLE (4) (passeig de Picasso, s/n. Parc de la Ciutadella), una obra de Josep Amargós i Samaranch (1883-1887) que actualment acull tota mena d’actes socials, i l’UMBRACLE (5) (passeig de Picasso, s/n. Parc de la Ciutadella), projectat per Josep Fontserè i Mestres el 1883-1884. Val la pena entrar una estona en tots dos per veure les esplèndides plantes que protegeixen.

Des del Parc de la Ciutadella podem endinsar-nos en el nucli antic de la ciutat pel carrer de la Fusina o pel de la Ribera, que ens portaran a l’antic MERCAT DEL BORN (plaça Comercial, 12), que va ser, fins als anys setanta del segle XX, el mercat central de la ciutat. Aquesta estructura a base de ferro, fusta i vidre, obra de Josep Fontserè construïda el 1876, és una excel·lent mostra dels precedents arquitectònics del Modernisme, especialment pel que fa a la concepció de noves estructures que els nous materials industrials feien possible i a la importància que es donava a l’aprofitament de la llum natural. Dins del recinte hi ha unes ruïnes descobertes el 2001, que són part dels edificis de l’antiga Barcelona que va ser enderrocada per fer lloc a la ciutadella militar el 1715. Segons la temporada, aquestes restes es poden visitar i formen part del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (per a més informació, truqueu al 933 190 222).

Davant del mercat s’obre el passeig del Born, potser l’únic carrer de Barcelona que encara conserva sencer l’empedrat de llambordes característic de la primera meitat del segle XX a Barcelona. Durant tot aquest tram de la Ruta valdrà la pena en passar de fixar-se en els carrers del barri de la Ribera, alguns del quals s’obren sota voltes a l’estil medieval, i en els seus noms, en molts casos relacionats amb el gremi d’artesans que s’agrupava en aquell carrer. En aquest barri hi ha també alguns dels edificis més antics de la ciutat, la majoria d’ells molt ben restaurats. El passeig del Born ens portarà a la BASÍLICA DE SANTA MARIA DEL MAR (plaça de Santa Maria, s/n), del segle XIV, un dels temples més significatius del gòtic català. Rodejant la construcció pel carrer de Santa Maria trobarem el FOSSAR DE LES MORERES (plaça del Fossar de les Moreres, s/n), un dels principals símbols del catalanisme, el lloc on segons la tradició hi ha enterrats els morts en defensa de Barcelona del setge de 1714. El memorial instal·lat per l’Ajuntament el 2001 recorda aquesta defensa heroica de Barcelona per les milícies ciutadanes catalanes, que van resistir durant més d’un any a l’aliança dels exèrcits espanyol i francès, superiors en nombre i en recursos.

A l’altra banda de la basílica seguirem pel carrer de l’Argenteria i creuarem la Via Laietana pel carrer de Jaume I, que ens porta al cor de la ciutat. Travessem la plaça de Sant Jaume, centre polític i administratiu de la ciutat des de temps medievals, i seguim pel carrer de Ferran. Just després de la plaça, podem girar a l’esquerra pel carrer del Pas de l’Ensenyança per visitar la cocteleria El Paraigua, decorada amb elements modernistes originals rescatats d’altres comerços (per a més informació veieu Sortim, la guia de bars i restaurants modernistes). Pel carrer de Ferran arribem fins a un bar irlandès, el MOLLY’S FAIR CITY (6) (Ferran, 7-9), que antigament era una botiga i que conserva bona part de la decoració modernista original de finals del segle XIX, tant a l’exterior com a l’interior (per a més informació veieu Sortim, la guia de bars i restaurants modernistes). Just davant d’aquest pub hi ha l’entrada a la plaça Reial, un dels llocs més freqüentats de la ciutat, amb una oferta gens menyspreable de cerveseries i locals nocturns. La plaça, el primer projecte important de renovació urbana de la Barcelona del segle XIX, ocupa el solar sobre el qual s’alçava l’antic convent dels caputxins de Santa Madrona, ender-rocat a mitjan segle XIX. El disseny d’aquest espai urbà, amb els seus característics laterals porticats, és obra de l’arquitecte i urbanista Francesc Daniel Molina, que es va inspirar en l’urbanisme francès de l’època napoleònica. Molina la va concebre com una plaça residencial formada per edificis de dos pisos i golfes construïts sobre unes altes porxades. Al bell mig de la plaça hi ha la font de les Tres Gràcies i, a ambdós costats d’aquesta, dos complexos FANALS (7) (plaça Reial, s/n) de sis llums que el jove Antoni Gaudí va dissenyar el 1878.

Els dos fanals estan rematats pels atributs del déu Hermes, el patró diví dels comerciants: un caduceu (dues serps enroscades en una vara) i un casc alat. La plaça Reial i molts altres indrets del nucli històric de Barcelona van créixer en solars antigament ocupats per convents i esglésies que van ser confiscats per l’Estat i venuts a propietaris privats. Aquestes mesures, promulgades el 1837 i conegudes com la desamortització de Mendizábal, van permetre la subhasta del vuitanta per cent dels terrenys que l’església posseïa dins de les muralles de Barcelona. La desamortització va canviar radicalment el paisatge urbà de Barcelona, una transformació que va ser ràpida, profunda i duradora. D’exemples no en falten. El Mercat de la Boqueria, a la Rambla, ocupa el lloc en què es van alçar, successivament, el convent de Santa Maria de Jerusalem (segle XIV) i el convent de Sant Josep (segle XVI). El convent gòtic de Santa Caterina, incendiat el 1835 i enderrocat dos anys més tard, va donar el solar i el seu nom a un mercat. Fins i tot el Liceu se situa en un lloc en què en temps passat hi havia un convent de monjos trinitaris descalços. És el mateix cas que el d’un altre gran centre de la música de Barcelona, el Palau de la Música Catalana, construït sobre les ruïnes del convent de Sant Francesc de Paula.

Aquí podem fer una petita desviació fins al carrer dels Escudellers número 8, per veure la braseria Grill Room, un antic cafè amb decoració modernista (per a més informació veieu Sortim, la guia de bars i restaurants modernistes).

En sortir de la plaça Reial trobem la Rambla, la cèlebre artèria popular de Barcelona. En l’època de màxima esplendor del moviment modernista, no hi havia gaire sòl edificable a la Barcelona antiga. Aquesta circumstància ha provocat que, tret d’algunes botigues amb aroma modernista, el moviment sigui una excepció en aquesta zona de la ciutat. De totes maneres, hi ha algunes obres mestres com el PALAU GÜELL (8), la primera obra (1885-1889) que Antoni Gaudí —l’arquitecte més peculiar i singular del Modernisme— deixaria a la ciutat de Barcelona i que ha estat declarat bé del patrimoni mundial per la UNESCO. Gaudí tenia només 34 anys quan va rebre l’encàrrec de construir la residència privada de la família Güell. Curiosament, no va ser a l’Eixample, que ja estava en plena expansió, sinó al Raval, una zona que a finals del segle XIX ja estava molt degradada i en què abundaven la prostitució i els bars de cambreres. Potser no sembla gaire lògic que Eusebi Güell, amb set fills, hi anés a viure. Tanmateix, va tenir un motiu per fer-ho: el seu pare, Joan Güell, vivia a la Rambla i Eusebi va comprar el solar del Palau Güell per estar a prop d’ell. L’aristocràtic mecenes de Gaudí va donar llibertat pressupostària a l’arquitecte per construir un original i sumptuós palauet que pogués albergar reunions polítiques i concerts de cambra i allotjar els convidats més il·lustres de la família. Dit i fet. Gaudí va utilitzar els millors materials del moment i el cost de la construcció es va disparar molt. El resultat final va ser una autèntica obra mestra del gaudinisme més obscur. Lluny de satisfer la idea burgesa de confort (és una casa de gran alçària i no tenia calefacció; per tant, no devia ser gaire confortable a l’hivern), el Palau Güell de Gaudí és un espai insòlit en què preval el joc savi, correcte i magnífic dels volums sota la llum.

Palau Güell

Adreça

Nou de la Rambla, 3-5.

Horaris
Obert: de dimarts a diumenge, i els dilluns festius

Tancat: dilluns no festius , 1 de gener, del 6 al 13 de gener, i el 25 i 26 de desembre

Horari d'estiu (de l'1 d'abril al 31 d'octubre):

de 10 h a 20 h, (última hora d'accés: 19 h).

Horari d'hivern (de l'1 de novembre al 31 de març):

de 10 h a 17.30 h, (última hora d'accés: 16:30 h).
Informació

Tel.: 934 725 775

Fax. 934 725 772

palauguell@diba.cat

www.palauguell.cat

Preu i descomptes
Tarifa general: 12,00€.

Tarifa reduïda: 8,00€.

Descompte de la Ruta del Modernisme: 20% sobre la tarifa general.
Observacions
El primer diumenge de cada mes, el 23 d’abril, el 18 de maig i el 24 de setembre, entrada gratuïta.
Descripció
La primera obra (1885-1889) que Antoni Gaudí —l’arquitecte més peculiar i singular del Modernisme— deixaria a la ciutat de Barcelona i que ha estat declarat bé del patrimoni mundial per la UNESCO. Gaudí tenia només 34 anys quan va rebre l’encàrrec de construir la residència privada de la família Güell. Curiosament, no va ser a l’Eixample, una zona en plena expansió on s’anava traslladant la burgesia, sinó al Raval, que a finals del segle XIX patia ja certa degradació. Potser no sembla gaire lògic que Eusebi Güell, amb deu fills, hi anés a viure el 1888. Un dels motius principals pels que es decidí a construir el Palau Güell al Raval ve donat pel fet que havia heretat una casa a la Rambla dels Caputxins, on anà a viure el 1884, i que uní amb el Palau Güell a partir d’un corredor; així doncs es pot dir que el Palau Güell va ser concebut com una ampliació de la casa familiar de la Rambla.

Eusebi Güell, que fou un empresari i polític destacat però també un impulsor de la cultura catalana, de les lletres i les arts, va confiar en Gaudí en un moment en el que encara no era conegut, va saber veure el seu talent i li encomanà la construcció d’aquest peculiar palau urbà,

L’aristocràtic mecenes de Gaudí va donar llibertat pressupostària a l’arquitecte per construir un original i sumptuós palauet que pogués albergar reunions polítiques, vetllades culturals i literàries, concerts i recepcions a convidats il•lustres. Dit i fet. Gaudí va utilitzar els millors materials nobles i el cost de la construcció es va disparar molt. El resultat final va ser una autèntica obra mestra, la primera gran obra de Gaudí i un dels primers edificis, sinó el primer, de l’Art Nouveau a escala mundial. El Palau Güell de Gaudí és un espai insòlit en què preval el joc savi, correcte i magnífic dels volums sota la llum, i que insinua molts trets essencials de la producció posterior de Gaudí.

La façana del Palau Güell, de línies suggestivament venecianes, està construïda amb una pedra d’aspecte sever i hi destaca especialment el disseny de ferro forjat que cobreix els timpans dels dos arcs parabòlics d’entrada i de sortida i que dóna forma al majestuós escut amb les quatre barres catalanes, que presideix la façana.

A partir del vestíbul, una escala noble condueix - passant per l’entresol- a la planta noble de l’edifici, on es troba el saló central, l’autèntica joia de la corona del Palau Güell: un sorprenent, misteriós i tel•lúric espai coronat per una cúpula parabòlica situada a gran altura. La cúpula, perforada per un òcul central i una sèrie de petites obertures en forma de cercle que filtren una tènue llum indirecta, dóna al saló una curiosa aparença de planetari sota la llum del dia, per a alguns, i de sala central d’un hammam àrab, per a d’altres. Al saló central, en el que es troba la consola de l’orgue del Palau Güell i una capella tancada per dues portes, s’hi celebraven concerts i també oficis religiosos.

Aquest saló central és l’eix vertebrador a partir del qual es configura tot l’espai de l’edifici, i alhora és un espai de relacions visuals verticals amb els pisos superiors del palau.

El terrat presumeix de les vint xemeneies ideades per Gaudí i restaurades entre 1988 i 1992. En la seva restauració es van completar els models originals, però en el cas de les xemeneies que havien perdut tot el seu revestiment, es va optar per una reinterpretació contemporània dirigida pels arquitectes restauradors de l’edifici i per diversos artistes plàstics catalans. Les xemeneies, totes úniques i diferents com si es tractés d’esbossos diversos d’un model idealitzat, recorden, amb una mica d’imaginació, un grup d’arbres i representen probablement un dels primers esbossos del projecte que Gaudí culminaria uns anys després amb el terrat de la Pedrera. En aquesta obra, Gaudí va utilitzar per primera vegada el trencadís, un revestiment elaborat amb fragments irregulars de mosaic, que l’arquitecte de Reus i el Modernisme en general van adoptar posteriorment com una de les principals formes d’expressió.

A l’altre extrem del palau, al soterrani, hi ha les cavallerisses, de voltes de maó recolzades en columnes fungiformes també de maó, una arquitectura espectacular concebuda per acollir les quadres i les cambres dels palafreners de palau. Es tracta d’un dels paisatges més enigmàtics, suggeridors i coneguts de l’arquitectura gaudiniana.

Eusebi Güell, la seva dona i els seus fills van viure al palau fins a la dècada de 1910 en que es traslladaren al Parc Güell. Posteriorment, alguns fills hi varen viure fins a la Guerra Civil. Amb l’esclat de la guerra, el Govern de la Generalitat el va destinar a comissaria. Posteriorment, la filla gran, Mercè Güell, que l’heretà, no podent fer-se càrrec del seu manteniment, el va cedir a la Diputació de Barcelona a canvi d’un vitalici l’any 1945. El 26 de maig de 2011 el Palau Güell obre de nou les portes al públic després d’uns anys de restauració integral.

La façana del Palau Güell, de línies suggestivament venecianes, està construïda amb una pedra d’aspecte sever i hi destaca especialment el disseny de ferro forjat que cobreix els timpans dels dos arcs parabòlics d’entrada i de sortida i que dóna forma al majestuós escut amb les quatre barres catalanes, concebut com una petita columnata, que presideix la façana. La primera dependència del palau és el vestíbul, de vint metres d’alçària, que proporciona al conjunt una sensació de transparència i articula els diferents espais en què es divideix aquesta meravellosa obra primerenca de Gaudí. Tot l’edifici està organitzat al voltant d’aquest vestíbul central. Una escala noble condueix a l’autèntica joia de la corona del Palau Güell: el sorprenent, misteriós i tel·lúric saló central de set pisos d’alçària coronat per una cúpula parabòlica en forma cònica. La cúpula, perforada per una sèrie de petites obertures en forma de cercle que filtren una tènue llum indirecta, dóna al saló una curiosa aparença de planetari sota la llum del dia, per a alguns, i de sala central d’un hammam àrab, per a d’altres.

El terrat presumeix de les vint xemeneies ideades per Gaudí i restaurades entre 1988 i 1992 per un grup d’artistes que en va reconstruir les vuit més malmeses, de manera totalment fidel al treball original de Gaudí. En una d’aquestes noves xemeneies, amb una mica de paciència, es pot localitzar en el trencadís un Cobi, la mascota olímpica de Barcelona 92. Les xemeneies, totes úniques i diferents com si es tractés d’esbossos diversos d’un model idealitzat, recorden, amb una mica d’imaginació, un grup d’arbres i representen probablement un dels primers esbossos del projecte que Gaudí culminaria uns anys després amb el terrat de la Pedrera. En aquesta obra, per exemple, Gaudí va utilitzar per primera vegada el trencadís, un revestiment elaborat amb fragments irregulars de mosaic, tècnica d’origen àrab que l’arquitecte de Reus i el Modernisme en general van adoptar posteriorment com una de les principals formes d’expressió. Si es presta atenció xemeneia per xemeneia, s’acaba descobrint en una d’elles —probablement la darrera construïda per Gaudí i totalment de color blanc— el petit segell verd d’un fabricant de ceràmica de Limoges. La llegenda explica que Eusebi Güell tenia una fantàstica vaixella de Limoges de la qual es va cansar i que va donar a l’arquitecte perquè la utilitzés en el revestiment de l’última de les xemeneies del palau.

A l’altre extrem del palau, al soterrani, hi ha les cavallerisses, de voltes molt rebaixades recolzades en senzilles columnes fungiformes, una arquitectura espectacular concebuda

per acollir les quadres i les cambres dels palafreners de palau. Les columnes i els capitells de totxana són un dels paisatges més enigmàtics, suggeridors i coneguts de l’arquitectura gaudiniana. La família Güell va viure en aquest palau fins a la Guerra Civil, quan va ser confiscat per la CNT-FAI, que el va convertir en quarter i presó. Els Güell no hi van tornar mai més. L’abandó i el deteriorament generalitzat d’aquesta zona de la ciutat van portar els hereus del comte Güell a cedir el palau a l’actual propietària, la Diputació de Barcelona, el 1945.

No gaire lluny del Palau Güell hi ha el LONDON BAR (9) (Nou de la Rambla, 34), un bar modernista que ha funcionat ininterrompudament des de la seva fundació el 1910 (per a més informació veieu Sortim, la guia de bars i restaurants modernistes).

L’itinerari de la Ruta del Modernisme continua Rambla amunt, en direcció a la plaça de Catalunya. Gairebé davant de les porxades que donen accés a la plaça Reial trobem l’HOTEL ORIENTE (Rambla, 45-47), construït el 1842 quan l’antic col·legi religiós de Sant Bonaventura es va transformar en una pròspera fonda. L’hotel, amb una façana del 1881, conserva a la sala de festes la magnífica estructura d’un antic claustre del segle XVII de pilars quadrats i l’antic refectori rectangular cobert per una volta. Per les seves habitacions van passar hostes de renom com ara l’escriptor Hans Christian Andersen, l’actor americà Errol Flynn, el torero Manolete o la soprano Maria Callas. En la seva discreta façana encara destaquen les escultures de dos àngels que presideixen la llinda de l’arc de l’entrada principal.

Rambla amunt trobem a mà esquerra a un dels edificis més emblemàtics de la ciutat, tot i no ser una construcció modernista: el GRAN TEATRE DEL LICEU (Rambla, 51-65). La història d’aquest símbol de Barcelona ha estat directament marcada pels incendis. L’edifici original, construït per Miquel Garriga el 1847 al solar de l’antic convent dels Trinitaris, es va cremar el 1861 i va ser reconstruït per Josep Oriol Mestres amb una simplicitat exterior —només trencada per la característica façana d’un cos central amb tres grans finestrals— que amagava un dels teatres lírics més fastuosos del món. L’incendi del teatre del 1994 va obligar a fer una nova reconstrucció, que va dur a terme l’arquitecte Ignasi de Solà-Morales, el qual va recrear el sumptuós estil tradicional de l’edifici, recuperant els salons amb pintures il·lusionistes i pompeianes. En els seus orígens com a teatre líric, el Liceu va haver de competir amb el TEATRE PRINCIPAL (que ja hem deixat enrere, al número 27 de la Rambla), un local amb capacitat per a 2.000 persones i de llarga tradició a la ciutat. El Liceu, que va aixecar el teló amb Anna Bolena, de Donizetti, va guanyar la partida i es va convertir en la catedral del bon gust i en l’aparador preferit per les classes més acabalades de Barcelona per exhibir la seva riquesa. Tot i la sobrietat de la seva arquitectura, destaquen especialment la marquesina de ferro forjat que presideix l’entrada principal i els rètols esgrafiats que reten homenatge a Calderón de la Barca, a Mozart, a Rossini i a Moratín. L’edifici del Liceu allotja, gairebé a la cantonada de la Rambla amb el carrer de Sant Pau, un autèntic santuari d’elit: el Cercle del Liceu, una tradicional i aristocràtica entitat privada, un antic club al més pur estil anglès, que “amaga” en els salons interiors unes cèlebres pintures modernistes de Ramon Casas i d’Alexandre de Riquer, i unes vidrieres de temàtica wagneriana d’Oleguer Junyent.

A l’altra banda del carrer, la Ruta passa per davant d’un comerç de llarga tradició, amb decoració modernista a la façana: l’antiga CAMISERIA BONET (10) (Rambla, 72), fundada el 1890, que el 2002 va canviar de propietari i d’activitat, més centrada en objectes de record de Barcelona, però se’n va mantenir l’aspecte exterior. Al costat hi ha el CAFÈ DE L’ÒPERA (11) (Rambla, 74), un local d’atmosfera confortable obert el 1929 en el local de l’antiga Xocolateria La Mallorquina. L’interior està ben conservat: destaquen les cadires Thonet i els miralls vuitcentistes amb figures femenines que evoquen personatges de diferents òperes (per a més informació veieu Sortim, la guia de bars i restaurants modernistes). –› pàg. 44

Després del Liceu, a l’esquerra, podem desviar-nos pel carrer de Sant Pau fins a l’HOTEL ESPAÑA (12) (Sant Pau, 9-11) que és un dels establiments amb més tradició en la història hotelera de Barcelona. L’interès arquitectònic d’aquest hotel, que al seu dia va albergar l’heroi nacional filipí José Rizal, se centra en els salons, decorats el 1902-1903 per un dels pares del Modernisme, Lluís Domènech i Montaner. A l’Hotel España, Domènech i Montaner va comptar amb la col·laboració de dos grans mestres de les arts plàstiques de l’època: l’escultor Eusebi Arnau i el pintor Ramon Casas. Eusebi Arnau és l’autor de l’esplèndida xemeneia d’alabastre d’un dels menjadors, que es pot veure des del carrer, i Ramon Casas és el responsable dels esgrafiats marins del menjador interior, en què també destaca una claraboia cassetonada que filtra una llum molt difosa que realça l’efecte dels esgrafiats de Casas. Domènech i Montaner va arrodonir el conjunt amb dos enginyosos arrimadors de fusta. Un d’ells, d’un disseny molt acurat, està decorat amb medallons de ceràmica blavosa que representen les províncies espanyoles, mentre que l’altre, de tipus romà, se centra en temes florals (per a més informació veieu Sortim, la guia de bars i restaurants modernistes). A escassos metres de l’Hotel España ens trobem amb un altre establiment hoteler amb reminiscències modernistes: l’HOTEL PENINSULAR (13) (Sant Pau, 36). El principal interès d’aquest edifici, un antic col·legi de monges, és el pati amb galeries i la claraboia, que ressalta els colors verd i crema dels murs.

Seguim per la Rambla fins al Pla de la Boqueria, presidit pel MOSAIC CERÀMIC DE JOAN MIRÓ que l’Ajuntament va instal·lar el 1976 i que, amb els anys, ha esdevingut un dels símbols d’identitat més emblemàtics d’aquesta popular via barcelonina. A mà dreta, trobem la CASA BRUNO CUADROS (Rambla, 82), un edifici premodernista molt interessant de Josep Vilaseca, l’autor de l’Arc de Triomf. Aquesta antiga casa, coneguda popularment com “la casa dels paraigües” i reformada el 1883, destaca pels seus elements orientals, com la decoració de la façana amb esgrafiats i vidrieres, la galeria amb aroma egípcia del primer pis o el drac xinès que presideix la cantonada de la finca. L’antiga botiga de l’edifici, avui ocupada per una entitat bancària, lueix ornaments d’inspiració japonesa realitzats en fusta, vidre i ferro forjat.

La sort d’aquesta botiga va ser compartida per altres. L’any 1962, l’arquitecte David John Mackay va xifrar en 800 les botigues modernistes que hi havia a la ciutat de Barcelona. Amb el pas del temps i l’avanç de les excavadores, aquest nombre s’ha reduït actualment a menys de mig centenar. Cada dia són menys nombroses les supervivents d’aquest Modernisme que alguns han qualificat injustament de “menor”, només perquè les seves pedres no formen part de grans obres arquitectòniques. Algunes d’aquestes botigues es conserven elegants i presumides, d’altres sobreviuen disperses per la ciutat; algunes estan en bones condicions, i d’altres, en plena agonia, però totes tenen una unitat artística que permet reconstruir, entre estucats, mosaics, vidrieres i artesanies de caoba, com van ser aquells anys que van transcórrer entre l’Exposició Universal de 1888 i la segona dècada del segle XX. Eren els anys en què la burgesia barcelonina viatjava a París i creia fermament que Catalunya era Europa. Va ser una època en què el Modernisme es va convertir en un art quotidià que aconseguia que els articles vulgars esdevinguessin art. L’eufòria del canvi de segle, la voluntat renovadora, es va traduir en una utilització social de l’art, en una arquitectura anònimai popular que dignificava qualsevol obra. Va ser així com els forns de pa, les pastisseries, les farmàcies, les botigues de teixits i les perfumeries van ser tractades amb el mateix respecte decoratiu que les grans cases de la burgesia. Juntament amb la Casa Batlló, la Pedrera, el Park Güell i la Sagrada Família, es van multiplicar els petits establiments que lluïen amb orgull el segell de la nova moda modernista. El 1909, la revista L’Esquella de la Torratxa resumia en una sola frase la febre modernista que convulsava la ciutat: “Barcelona està cridada a ser l’Atenes del Modernisme”. Una selecció dels millors exemples de botigues modernistes encara existents la trobareu en aquesta guia al capítol Guapos per sempre.

El millor exemple d’aquesta febre modernista que va experimentar Barcelona són dos edificis gairebé contigus de la Rambla. La CASA DOCTOR GENOVÉ (14) (Rambla, 77), obra d’Enric Sagnier i Villavecchia (1911), va allotjar una farmàcia i el seu laboratori fins a 1974 (actualment hi ha un bar de tapes basc).

La Rambla
La primitiva Rambla era una via ampla i desi-gual que oscil·lava d’un extrem a l’altre de la ciutat, paral·lel a la muralla medieval que Jaume I va construir al segle XIII, un segle abans que un nou recinte emmurallat envoltés el Raval i deixés el llenç de la Rambla sense la seva teòrica funció defensiva. Tanmateix, les diferents portes que es van obrir (Santa Anna, Portaferrissa, Boqueria, Trentaclaus i Framenors) no van desaparèixer i van afavorir la instal·lació d’algunes cons-truccions, com ara una foneria de canons, i també mercats a l’aire lliure. “Rambla”, en àrab, vol dir “torrent”, i això és precisament el que era: un torrent anomenat el Cagalell, que s’havia convertit en claveguera, plena d’escombraries i d’excrements. A l’altra banda d’aquesta fossa s’hi van anar instal·lant durant el segle XVI els primers centres religiosos (convent de Sant Josep, 1586), d’ensenyança (Estudis Generals, 1536) i lúdics (Teatre de la Santa Creu, 1597). La Rambla del segle XVIII lluïa, per tant, la muralla a un costat i convents i esglésies a l’altre, a la banda del Raval. No va ser fins a finals del segle XVIII, quan els enginyers militars encapçalats per Juan M. Cermeño en van iniciar la urbanització, que la Rambla va definir el seu traçat actual.

La Rambla és una sola avinguda, però rep molts noms al llarg de tot el seu recorregut: Rambla de Santa Mònica, dels Caputxins, de Sant Josep, dels Estudis i de Canaletes. Aquestes denominacions no són gens gratuïtes, ja que corresponen als convents, esglésies o edificis davant dels quals passava l’avinguda a mesura que, terraplenada, començava a prendre forma. El 1768 es va iniciar l’enderroc de la muralla i la construcció d’alguns dels edificis més emblemàtics d’avui en dia, com el Palau de la Virreina, el Palau Moja, per davant dels quals passa la Ruta del Modernisme, o la Casa March de Reus (obra de Joan Soler i Faneca, 1775) que trobem més avall, al número 8. L’últim gran moment en la formació de la Rambla va arribar a mitjan segle XIX amb els processos liberals de desamortització dels béns de l’Església, que van comportar la desaparició de la majoria de convents, convertits en nous carrers (Ferran), en espais públics (plaça Reial), en mercats (Boqueria) o en edificis que amb el temps també van esdevenir emblemàtics (Liceu). La Rambla és actualment el millor aparador de la ciutat, de la seva història i de la vida dels ciutadans. Com va reflectir l’escriptor Josep Pla en una de les seves obres: “La Rambla és una meravella. És un dels pocs carrers de Barcelona en el qual em sento plenament bé. Hi ha sempre prou gent per a trobar-hi un o altre conegut, però n’hi ha sempre suficient per a passar desapercebut, si convé”.