A la primera plaça hi ha la FONT MÀGICA, obra de 1929 de l’enginyer Carles Buïgas. La font es va guanyar aquest nom popular ja durant l’Exposició per l’espectacular joc de raigs d’aigua i llums de colors, que encara es pot veure avui (consulteu els horaris al tel. 010). Pujant les escales arribem a la plaça del Marquès de Foronda i trobem a banda i banda el PALAU D’ALFONS XIII i el PALAU DE LA REINA VICTÒRIA EUGÈNIA, projectats el 1918 per Josep Puig i Cadafalch, que van ser pavellons de l’Exposició de 1929 i avui ho són de la Fira de Barcelona.

La pujada acaba al Mirador del PALAU NACIONAL, que va ser l’edifici principal de l’Exposició Internacional de 1929. Aquest edifici, que s’inscriu en l’anomenat “monumentalisme eclèctic”, va ser construït entre 1927 i 1929 segons el projecte d’Eugeni P. Cendoya i Enric Catà amb la col·laboració de Pere Domènech i Roura.

Avui és la seu del MUSEU NACIONAL D’ART DE CATALUNYA (MNAC), (34) que un cop acabades les obres de rehabilitació de l’edifici el 2004, mostra finalment aplegades totes les seves col·leccions. El fons del MNAC aplega una impressionant mostra de mil anys d’art a Catalunya: pintura, escultura, arts decoratives, dibuixos i gravats, fotografia, numismàtica i medallística. Naturalment, inclou una panoràmica de l’art català, de mitjan segle XIX fins a mitjan segle XX. La col·lecció modernista del MNAC, una de les més representatives d’aquest moviment, el fa el museu barceloní del Modernisme per excel·lència, ja que conserva i mostra el més destacat de la seva producció d’arts visuals en tota la seva diversitat: pintura, escultura i arts decoratives.

MNAC - Gaudí, 1907 - Sofà doble per a la Casa Batlló

Mercat d’Hostafrancs

Antiga Fàbrica Casaramona

D’altra banda, la visita al museu és imprescindible per situar l’obra dels arquitectes modernistes en el context artístic de la seva època. Perquè si bé és cert que Gaudí, per exemple, freqüentava poc els cenacles modernistes, no ho és menys que va mantenir relacions d’amistat —i va haver-hi influències artístiques mútues— amb diversos artistes adscrits a aquest moviment, com els escultors Josep Llimona i Carles Mani i també amb pintors com Joaquim Mir, Anglada i Camarasa, Francesc Gimeno o Darío de Regoyos, tots presents a la col·lecció del museu. Moltes de les obres exposades ens remeten a llocs del recorregut de la Ruta del Modernisme. Aquí es mostra, per exemple, l’original de l’obra Ramon Casas i Pere Romeu en un tàndem (1897), del pintor Ramon Casas, que decorava Els Quatre Gats, on n’hem vist una còpia (punt (23) de la Ruta). El ric conjunt d’arts decoratives del museu ens permet conèixer la decoració interior de les plantes nobles d’algunes de les cases més emblemàtiques de l’arquitectura modernista, com les que conformen la famosa Mansana de la Discòrdia del passeig de Gràcia. De la Casa Amatller (44), el museu mostra diversos elements del mobiliari com un banc, una vitrina i un llum de sostre, obra del mateix Puig i Cadafalch. De la Casa Batlló (45), s’exhibeixen diversos dissenys d’Antoni Gaudí, com una porta corredissa, una cadira i un sofà molt característic del seu estil. L’arquitecte Lluís Domènech i Montaner va encarregar la decoració interior de la Casa Lleó Morera (43) al moblista mallorquí Gaspar Homar (1870-1953), un dels màxims creadors del Modernisme. De la Casa Lleó Morera, el museu en conserva gairebé tota la sala d’estar i altres elements de la resta de l’habitatge, com un sofà amb vitrines laterals i un plafó de marqueteria. Per completar la visió de l’art modernista a Catalunya, el visitant no pot obviar l’escultura, amb obres de Josep Llimona, Eusebi Arnau i Miquel Blay. També val la pena conèixer les obres d’altres artistes i moviments anteriors —Marià Fortuny i els deixebles de l’Escola de Roma— i posteriors al Modernisme. La segona generació d’autors modernistes com Joaquim Mir o els autors del període noucentista, Joaquim Sunyer, Joaquim Torres García o Manolo Hugué, entre altres, i l’escultura d’avantguarda de Gargallo i Juli González, són especialment interessants.

Baixem a la plaça de Carles Buïgas i per l’avinguda del Marquès de Comillas arribem a CAIXAFORUM - FÀBRICA CASARAMONA (35) (Marquès de Comillas, 6-8). L’industrial Casimir Casaramona va decidir instal·lar la seva fàbrica tèxtil a la muntanya de Montjuïc i va encarregar el projecte a Josep Puig i Cadafalch (1910-1913). El resultat va ser un conjunt típic d’arquitectura industrial modernista on no hi falten ni les voltes catalanes ni la decoració amb ceràmica o pedra artificial. Ara bé, Puig i Cadafalch va impregnar el conjunt de la seva característica aroma neogòtica i de detalls d’autèntica personalitat, com els pinacles i les torres de planta quadrada. La fàbrica, l’edifici més gran mai construït per Puig i Cadafalch, va caure en desús amb els anys i, el 1940, es va transformar en les cavallerisses de la Policia Nacional. El 1998 es van iniciar les obres de rehabilitació per convertir l’antiga fàbrica en CaixaForum, la nova seu social i cultural de la Fundació ”la Caixa”. Un centre dinàmic i polivalent on s’hi fan exposicions, tallers, conferències, cursos, concerts i visites guiades tant a les exposicions com a l’edifici modernista, entre d’altres moltes activitats.

CaixaForum. Antiga Fàbrica Casaramona Adreça Ferrer i Guàrdia, 6-8. Horaris De dimarts a diumenge i festius de 10 a 20 hores. Informació Tel.: 934 768 600. A/e: info.fundacio@lacaixa.es http://www.fundacio.lacaixa.es Observacions Entrada gratuïta. Els horaris poden variar; s’aconsella que els comproveu prèviament. Preus i descomptes Descompte de la Ruta del Modernisme: 50% en el preu de totes les activitats de pagament, durant un any. Descripció L’industrial Casimir Casaramona va decidir instal·lar la seva fàbrica tèxtil a la muntanya de Montjuïc i va encarregar el projecte a Josep Puig i Cadafalch (1910-1913). El resultat va ser un conjunt típic d’arquitectura industrial modernista on no hi falten ni les voltes catalanes ni la decoració amb ceràmica o pedra artificial. Ara bé, Puig i Cadafalch va impregnar el conjunt de la seva característica aroma neogòtica i de detalls d’autèntica personalitat, com els pinacles i les torres de planta quadrada. La fàbrica, l’edifici més gran mai construït per Puig i Cadafalch, va caure en desús amb els anys i, el 1940, es va transformar en les cavallerisses de la Policia Nacional. El 1998 es van iniciar les obres de rehabilitació per convertir l’antiga fàbrica en CaixaForum, la nova seu social i cultural de la Fundació ”la Caixa”. Un centre dinàmic i polivalent on s’hi fan exposicions, tallers, conferències, cursos, concerts i visites guiades tant a les exposicions com a l’edifici modernista, entre d’altres moltes activitats.

Seguint la Gran Via en direcció a l’Hospitalet de Llobregat, també hi ha l’ESTACIÓ DE LA MAGÒRIA (36) (Gran Via de les Corts Catalanes, 181-247; Moianès, 1-17), construïda per Josep Domènech i Estapà el 1912 per als trens de mercaderies que anaven al port i enllaçaven amb la línia dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) que transcorre, soterrada, per la Gran Via. L’aparcament de vies i els terrenys adjacents s’han transformat en una zona poliesportiva. No gaire lluny, pujant pel carrer del Moianès, hi ha el carrer de la Creu Coberta, on trobem dos exemples notables de Modernisme primerenc. A la dreta, hi ha el MERCAT D’HOSTAFRANCS (37) (Creu Coberta, 93), realitzat el 1888 per Antoni Rovira i Trías, el mateix enginyer del Mercat de Sant Antoni. Tots dos mercats tenen la mateixa típica i bonica estructura de ferro. Creuant el carrer, trobem l’antiga Tinència d’Alcaldia d’Hostafrancs, actual SEU DEL DISTRICTE DE SANTS-MONTJUÏC (38) (Creu Coberta, 106), construïda per Jaume Gustà i Bondia (1895) i Ubald Iranzo i Eiras (1908-1915). Parcialment modernista amb elements eclèctics, destaca sobretot per les vidrieres de Francesc Labarta.

Estació de la Magòria

Forn Sarret

Seu del Districte de Sants – Montjuïc

Casa Malagrida

Ens situem ara de nou a la cruïlla de la Gran Via amb el passeig de Gràcia per, des d’aquí, reprendre la Ruta en una altra direcció. Passeig de Gràcia amunt, a la vorera de l’esquerra, hi trobem la CASA MALAGRIDA (39) (passeig de Gràcia, 27), obra de Joaquim Codina i Matalí, realitzada entre 1905 i 1908. Com d’altres edificis de l’època situats a la millor zona de l’Eixample, l’aparença exterior de la Casa Malagrida és la d’un palauet urbà que fuig de la tipologia habitual de la casa de veïns de l’Eixample. Tot i aquest aspecte, la casa tenia des del seu origen la funció d’habitatge plurifamiliar. El més notable de l’immoble és l’espectacular coronament en forma de cúpula i els fanals de ferro forjat d’un vestíbul on val la pena aturar-se per contemplar els elegants frescos i cassetonats del sostre.

En arribar a la confluència del passeig de Gràcia amb el carrer del Consell de Cent, prosseguirem uns metres per aquest carrer cap a la dreta, en el sentit de la marxa dels automòbils. El nostre destí és l’origen mateix de l’Eixample: les primeres cases que es van construir a la zona. Les CASES CERDÀ (Consell de Cent / Roger de Llúria) van ser construïdes el 1864 per Antoni Valls. Les cases originals estan identificades amb plaques a la façana. Seguint en la mateixa direcció veurem l’antiga CONFITERIA J. REÑÉ (Consell de Cent, 362), establiment amb decoració modernsita.

Una mica més endavant, en arribar al carrer de Girona, trobem un forn de pa modernista, el FORN SARRET (40) (Girona, 73), de 1898, amb unes portes de marqueteria dignes de lloança i un escut que presideix la porta i que és una al·legoria de la sega del blat. En el xamfrà oposat, hi ha l’antic FORN DE LA CONCEPCIÓ (41) (Girona, 74) de Josep Suñer (1900).

Pujant pel carrer de Girona arribem a la CASA POMAR (42) (Girona, 86), una original obra de Rubió i Bellvé (1906) que té una façana amb un cert aire d’església –i una porta principal presidida per una quilla de vaixell de ceràmica verda que cal no perdre’s. De tornada pel carrer del Consell de Cent, podem baixar uns metres per Roger de Llúria per veure la TORRE DE LES AIGÜES (Roger de Llúria, 56), construïda el 1867 per Josep Oriol Mestres. El 1987 aquest espai es va convertir en la primera illa interior recuperada per l’Ajuntament en un intent de reprendre el projecte inicial per a l’Eixample d’Ildefons Cerdà. Als estius, el lloc es converteix en una “platja” urbana per a ús veïnal. Al davant hi ha el passatge de Permanyer, un bonic carreró de cases unifamiliars amb un cert regust del Londres victorià.

Reprenem la Ruta al passeig de Gràcia. La següent etapa del nostre passeig pel Modernisme barceloní és la MANSANA DE LA DISCÒRDIA, veritable centre simbòlic del Modernisme català: cent metres de carrer que reuneixen tres obres cabdals dels tres mestres modernistes, Lluís Domènech i Montaner (Casa Lleó Morera), Josep Puig i Cadafalch (Casa Amatller) i Antoni Gaudí (Casa Batlló). L’illa de cases rep el sobrenom “de la discòrdia” per la competició estètica entre tres grans edificis, que de fet és expressió del fenomen que en aquells anys es va donar entre les famílies burgeses de Barcelona, que en instal·larse a l’Eixample pugnaven per presumir de tenir la casa més espectacular i opulenta.

El primer edifici d’interès d’aquesta irrepetible Mansana de la Discòrdia és la CASA LLEÓ MORERA (43) (passeig de Gràcia, 35), que malauradament no pot ser visitada. Lluís Domènech i Montaner es va encarregar el 1905 de la reforma d’aquesta casa, construïda el 1864 per la Sociedad Fomento del Ensanche, amb l’objectiu de millorar-la i decorar-la per als nous propietaris, la família Lleó Morera. El més renaixentista dels arquitectes de la Barcelona modernista va aconseguir conjuminar a la Casa Lleó Morera —una obra en principi petita i fins i tot modesta— l’esforç creador d’un nombre considerable d’artistes i artesans que, treballant en estreta col·laboració, van aconseguir una sorprenent i gairebé miraculosa unitat final, al més pur estil floral de Domènech i Montaner. Així, la Casa Lleó Morera presenta, des del vestíbul i passant per l’escala, l’ascensor i la planta principal, un dels conjunts més rics i millor conservats de les arts aplicades del Modernisme: mosaics, vidrieres, marqueteries, paviments, escultures... En el principal hi ha, precisament, un dels grans tresors del Modernisme barceloní: una monumental vidriera de l’empresa d’Antoni Rigalt (Rigalt, Granell i Cia) que ocupa l’antic menjador de la casa i que representa una bucòlica escena rural. La mateixa planta llueix vuit plafons i unes llindes de ceràmica amb figures de porcellana en relleu en què Eusebi Arnau va esculpir una canço de bressol, La dida de l’infant rei.

A la façana destacaven també els treballs de l’escultor Arnau, però les figures femenines dels arcs de la planta baixa van ser mutilades als anys quaranta junt amb altres detalls ornamentals perquè una botiga pogués instal·lar-hi les llunes dels aparadors. Els baixos van ser parcialment restaurats el 1992 a partir de fotografies i altres documents. Al MNAC (34) es poden contemplar elements d’interiorisme del pis principal, obres de l’ebenista Gaspar Homar. Entre mobles, llums i catifes, destaca un gegantí sofà-armari de marqueteria.

Forn de la Concepció

Casa Pomar

Casa Lleó Morera

Casa Lleó Morera - Mosaic de Lluís Bru

Al costat mateix de la Casa Lleó Morera hi ha dos edificis, contemporanis de les grans obres de la Mansana de la Discòrdia, que fan de contrapunt, discret però inapel·lable. El primer és la CASA MULLERAS (passeig de Gràcia, 37), una sòbria intervenció arquitectònica d’Enric Sagnier, que el 1911 va reformar aquest edifici de 1868 alterant del tot la façana. El segon, la CASA BONET (passeig de Gràcia, 39), és una obra classicista poc brillant de Jaume Brossa (1901), de la qual però cal esmentar el curiós Museu del Perfum fundat el 1961, als baixos de l’edifici. El museu exposa una extensa mostra de gairebé 5.000 envasos de perfums i flascons d’essència de diferents cultures i civilitzacions: des d’envasos egipcis, ceràmiques gregues, vidres romans i púnics, i recipients àrabs i orientals, fins a una interessant col·lecció de flascons d’essència dels segles XVII al XIX en porcellana, cristall i materials nobles.

Sofà-moble dissenyat per Gaspar Homar per a la Casa Lleó Morera, avui al MNAC

Josep Puig i Cadafalch

Casa Amatller

Casa Amatller

Pujant pel passeig, el segon gran monument modernista és la CASA AMATLLER, La història d’aquest immoble es remunta a l’any 1898, quan l’industrial xocolater Antoni Amatller, aficionat al col·leccionisme de vidre antic i a la fotografia, va voler transformar un edifici anodí del 1875, que havia comprat per traslladar-hi la seva residència principal. L’industrial va encarregar les obres a l’arquitecte Puig i Cadafalch, que va apostar per donar-li l’aparença de palau gòtic urbà, amb una façana plana i un pati central amb una escala que dóna accés a l’habitatge principal, tot i que l’immoble havia de ser habitat per diverses famílies.

Puig i Cadafalch va crear a la Casa Amatller una lectura molt personal del gòtic, obrint un camí que li va permetre mantenir l’excel·lència de la seva obra fins i tot en els moments en què els elements del llenguatge gòtic eren abandonats per gairebé tots els arquitectes. El primer que sorprèn de l’edifici és l’esglaonada façana de reminiscències nòrdiques, presidida per una membrana esgrafiada d’estucs ocres i blancs i coronada per un exuberant frontó flamenc ornamentat amb rajoles vitrificades de València vermelles i daurades.

La façana, considerada per alguns especialistes com “l’apoteosi de les arts decoratives” i en la qual hi ha qui vol veure influències dels palauets urbans de Copenhaguen, Brussel·les o Amsterdam, té una tribuna d’inspiració wagneriana que evoca la façana de la capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Puig i Cadafalch va regalar la casa amb els seus típics detalls d’inspiració medieval. Les portes d’accés, per exemple, estan decorades amb escultures, capitells i estucats com la figura de pedra de sant Jordi matant el drac, obra d’Eusebi Arnau. També als baixos hi ha una joieria que ha respectat les petites finestres originals d’ornamentació floral, inspirades en les masies gòtiques catalanes. A la planta noble, les figures de les finestres recreen les fantàstiques i grotesques criatures que poblaven palaus i esglésies gòtiques.

El vestíbul està decorat amb tres llums de bronze i una elegant escala que condueix a la planta noble, on hi ha l’Institut Amatller d’Art Hispànic, fundat per la família Amatller: una entitat acadèmica dedicada a l’estudi de l’art espanyol, avui propietària de l’edifici. El pis principal és un dels pocs interiors de Barcelona que encara avui conserven no tan sols bona part de la riquesa ornamental original, sinó també l’atmosfera daurada i opulenta d’aquella burgesia de l’Eixample modernista gràcies a les escultures que s’adapten als espais, als terres de mosaics d’estil romà i de marbre blanc, i als sostres que presenten una rica combinació de bigues policromades i estucs esgrafiats. La xemeneia és una de les peces més notables, tot i que molts consideren que l’obra mestra del pis és la columna de marbre rosat situada al bell mig de la tribuna i que es veu des del carrer; una columna sense cap missió estructural, només concebuda per pur hedonisme. Malauradament, aquest pis no es pot visitar. Tot i així, al MNAC (34) es poden veure diversos elements del mobiliari original d’aquesta casa.

Casa Amatller

Casa Amatller

La tercera gran obra de la Mansana de la Discòrdia és la CASA BATLLÓ. (45) Josep Batlló era un magnat del tèxtil català que va obrir diverses fàbriques, com ara l’antic Vapor Batlló del carrer d’Urgell que avui allotja l’Escola Industrial. Quan el 1904 Antoni Gaudí va rebre l’encàrrec de remodelar l’edifici, del 1870, la fabulosa riquesa de Batlló li va permetre desfermar els seus somnis i va manifestar la intenció de recrear-hi el paradís. Va reformar la casa de dalt a baix: hi va afegir un cinquè pis, va construir els soterranis, va fer més gran el vestíbul, va refer l’escala i els murs interiors dels pisos i va alterar la forma de totes les habitacions amb les seves àmplies corbes, de manera que no hi ha cap angle recte a tota la casa.

L’element més singular de la Casa Batllò és la façana, que combina la pedra de les plantes baixa i noble amb el revestiment de mosaic de les plantes superiors, i es corona amb un sostre escamós que recorda el dors d’un rèptil. Les intencions de Gaudí en aquesta façana han estat sempre objecte d’elucubracions. Per alguns, l’objectiu de Gaudí va ser edificar un himne simbòlic de la llegenda de Sant Jordi, patró de Catalunya, en la seva mitològica victòria sobre el drac. El sostre seria el llom del drac, la torre semicircular simbolitzaria la llança del sant guerrer, i els balcons de ferro dels pisos intermedis i la tribuna del primer pis representarien els cranis, els ossos i tendons de les víctimes anteriors del saure —les restes dels àpats del drac. Però una altra versió de la història rere la façana de la Casa Batllò és la que defensa que es tracta d’una al·legoria de la festa del Carnaval: el terrat seria un barret d’arlequí; els balcons, les màscares de ball; les columnes els ossos de les disfresses de la Mort, i la cascada multicolor de ceràmica en trencadís que “cau” per la paret de la façana —obra d’un jove Josep Maria Jujol— seria el confetti de la festa.

Casa Batlló

Casa Batlló

Casa Batlló

Casa Batlló

Casa Batlló

Casa Batlló

Si la façana és espectacular, l’interior no es queda enrere. El celobert de la Casa Batlló és una autèntica meravella de l’arquitectura. Gaudí, sempre obsessionat per la lluminositat, el va cobrir amb un revestiment de ceràmica blava irregular que enfosqueix, passant del gris perla al blau cobalt, a mesura que ascendeix cap a la claraboia. El resultat d’aquesta argúcia arquitectònica, gairebé subliminar, és l’efecte òptic d’una distribució equitativa de la llum de baix a dalt. Per completar l’efecte, els balcons i les finestres són més grans en els pisos inferiors i es van fent més petits com més amunt del celobert. L’escala que condueix al pis principal es retorça com l’esquelet d’un dinosaure fossilitzat i el mur, sinuós, pintat de forma que sembla un mosaic, mostra uns reflexos i una superfície similars a les parets d’una cova erosionada per l’aigua. L’estat de conservació del pis principal és excepcional. Els contrapesos que aixequen les vidrieres i obren la tribuna de bat a bat al passeig de Gràcia encara estan en ple funcionament, com les reixes que permeten graduar l’entrada d’aire de l’exterior, creant un singular sistema de ventilació natural. La planta noble, però, només conserva dos mobles dissenyats per Gaudí per als Batlló: un bufet i un banc. El MNAC (34) conserva altres peces dissenyades per Gaudí per a aquesta casa.