Ajuntament de Barcelona Institut del Paisatje Urbà
Home e-mail Info
  català      castellano      english      français   
Ruta del Modernisme de Barcelona
Ruta 4, Editorial Montaner i Simón, Fundació A. Tàpies (46) – Casa Fuster (75)
Pag >> 1 , 2 , 3 , 4 , 5 , 6

En arribar al carrer d’Aragó ens desviarem a l’esquerra per anar a trobar l’antiga EDITORIAL MONTANER I SIMÓN (46), que era una empresa de la família materna de Lluís Domènech i Montaner, que actualment acull la FUNDACIÓ ANTONI TÀPIES. Construït entre 1880 i 1882 per Domènech i Montaner, l’edifici és considerat, com la Casa Vicens de Gaudí (punt (88) de la Ruta del Modernisme), una de les obres pioneres de la renovació arquitectònica i urbana que va comportar el moviment moder-nista. Destaca per la seva façana poc acadèmica, d’aire lleugerament mudèjar, pel seu sistema de claraboies, que li proporciona una llum zenital molt difosa, i per la seva curiosa estructura en la qual destaquen les columnes de forja i les bigues d’acer, més característiques dels mercats i les estacions ferroviàries que no de les seus d’empreses de finals del segle XIX.
Editorial Montaner i Simon, Fundació Antoni Tàpies

Adreça
Aragó, 255.

Horari
De dimarts a diumenge de 10 a 19h.

Dilluns i els dies 1/1, 6/1 i 25/12, tancat.


Informació
Tel.: 934 870 315. http://www.fundaciotapies.org

Observacions
Els horaris poden variar; s’aconsella que els comproveu prèviament.

Preus i descompte
Preus.

Adults: 7,00 €

Fins a 16 anys: gratuït.

Majors de 16 anys amb carnet d’estudiant: 5,60€.

Descompte de la Ruta del Modernisme: entrada reduïda sobre la tarifa d’adults.
Descripció
Construït entre 1880 i 1882 per Domènech i Montaner, l’edifici és considerat, com la Casa Vicens de Gaudí (punt (88) de la Ruta del Modernisme), una de les obres pioneres de la renovació arquitectònica i urbana que va comportar el moviment modernista. Destaca per la seva façana poc acadèmica, d’aire lleugerament mudèjar, i per la seva curiosa estructura en la qual destaquen les columnes de forja i les bigues d’acer, més característiques dels mercats i les estacions ferroviàries que no de les seus d’empreses de finals del segle XIX. L’edifici va ser coronat als anys vuitanta del segle XX per una obra escultòrica del gran artista contemporani Antoni Tàpies, Núvol i cadira, que ha esdevingut l’emblema de la seva Fundació. Aquesta institució acull un museu on s’exhibeix una àmplia selecció de l’obra d’aquest artista català, i a més organitza exposicions temporals, seminaris científics, conferències públiques i cicles de cinema. També hi podem trobar una biblioteca especialitzada en art modern i contemporani, així com l’arxiu Tàpies amb la col·lecció més completa d’obres i altres documents del mestre, i col·leccions de cultures asiàtiques i precolombines.

L’edifici va ser coronat als anys vuitanta del segle XX per una obra escultòrica del gran artista contemporani Antoni Tàpies, Núvol i cadira, que ha esdevingut l’emblema de la seva Fundació. Aquesta institució acull un museu on s’exhibeix una àmplia selecció de l’obra d’aquest artista català, i a més organitza exposicions temporals, seminaris científics, conferències públiques i cicles de cinema. També hi podem trobar una biblioteca especialitzada en art modern i contemporani, així com l’arxiu Tàpies amb la col·lecció més completa d’obres i altres documents del mestre, i col·leccions de cultures asiàtiques i precolombines.

Casa Batlló
Editorial Montaner i Simón
Casa Dolors Calm
Casa Fargas

En aquest punt podem abandonar la ruta principal d’un dia per anar a la rambla de Catalunya fins a la CASA DOLORS CALM (47) (rambla de Catalunya, 54). Aquest edifici, reformat el 1903 per Josep Vilaseca i Casanovas, destaca per l’elegant marqueteria del cos de les tribunes —actualment una mica deteriorades— i també pels esgrafiats i els elements escultòrics de la planta baixa i la cornisa. A l’altra banda del carrer, hi ha la CASA FARGAS (48) (rambla de Catalunya, 47), obra d’Enric Sagnier (1902-04). L’element original més notable, una gran cúpula que coronava l’edifici, va desaparèixer fa temps en unes obres de remunta, i avui l’interès principal d’aquesta casa és a les sòbries tribunes ondulades.

Fundació Francisco Godia – Casa Garriga Nogués

Adreça


Diputació, 250

Horaris

De dilluns a dissabte de 10 a 20h.

Diumenges de 10 a 15h.

Tancat els dimarts i els dies 1/1, 6/1, 25/12 i 26/12.

Visites guiades dissabtes i diumenges a les 12h.


Informació


Tel.: 932 723 180.

www.fundacionfgodia.org


Observacions
.
Preus i descomptes


Adults: 6,50€.

Jubilats, estudiants i professors: 3’00€.

Els preus inclouen la visita a les dues exposicions, la permanent i la temporal.

Descompte de la Ruta del Modernisme: 30% sobre la tarifa d'adults.
Descripció


Cal fixar-se en les mènsules d’Eusebi Arnau, que representen les edats de l’home, i les vidrieres de la planta noble. La casa és la seu, des de l’any 2008, de la Fundació Francisco Godia. Creada l’any 1999 per iniciativa de Liliana Godia, la fundació té com a objectiu preservar i donar a conèixer la col·lecció de Francisco Godia i remarcar la importància del col·leccionisme privat per la cultura. Durant els seus 11 anys de vida, la Fundació Francisco Godia s’ha convertit en una referència de la vida artística de Barcelona amb obres que van des de l’època medieval fins les noves avantguardes actuals, passant per l’època modernista on destaquen obres de Casas, Sorolla, Rusiñol o Nonell.






Si seguim baixant per la rambla de Catalunya i girem a la dreta pel carrer de la Diputació, trobem un altre edifici que Sagnier va construir al mateix temps que la Casa Fargas: la CASA GARRIGA NOGUÉS (49) (Diputació, 250), on cal fixar-se en les mènsules d’Eusebi Arnau, que representen les edats de l’home, i les vidrieres de la planta noble. Tornant a la rambla de Catalunya hi ha la FARMÀCIA BOLÓS (50) (rambla de Catalunya, 77), construïda entre 1904 i 1910 per Josep Domènech i Estapà i que conserva gairebé tots els seus ornaments originals: un fanal aristocràtic i potser un xic ostentós amb el nom de la botiga, una vidriera amb el dibuix d’un taronger i un mobiliari que, com la resta d’elements decoratius, presumeix de la firma artesanal d’Antoni Falguera. Una mica més amunt, a la vorera del davant, trobem la CASA DOMÈNECH I ESTAPÀ (51) (València, 241), la residència que l’arquitecte Josep Domènech i Estapà es va construir entre 1908 i 1909 i que té una façana d’obra vista de curiosa distribució asimètrica, amb una gran tribuna en un costat, compensada en l’altre per una línia de finestres.

Casa Garriga Nogués
Farmàcia Bolós
Casa Domènech i Estapà
Casa Juncosa

Museu del Modernisme Català

Adreça
Balmes, 48
Horaris
De dilluns a dissabte, de 10 a 20h.

Diumenges i festius de 10 a 14h.

Tancat els dies 1/1, 6/1, 1/5, 25/12 i 26/12.
Informació
Tel.: 932 722 896.

mmcat@mmcat.cat

http:\\www.mmcat.cat
Preus i descomptes
General: 10,00€.

Reduïda: 7,00€.

Nens de 5 a 16 anys: 5,00€.

Descompte de la Ruta del Modernisme: 30% sobre la tarifa general.
Descripció
El març de 2012, va obrir les seves portes el Museu del Modernisme Català al centre de la ciutat comtal, el primer museu especialitzat en el període modernista a Catalunya. Per conèixer els orígens de la col·lecció ens hem de remuntar fins a la dècada dels setanta, quan el matrimoni d’antiquaris Fernando Pinós i Maria Guirao van iniciar la seva activitat amb la Galeria Gothsland, especialitzant-se en Modernisme i recopilant una gran quantitat de peces d’un valor artístic i històric incomparable. La seva intenció de mostrar aquestes peces al públic és la responsable de la creació de la col·lecció del actual museu.

La seu del MMCAT es troba ubicada al centre del barri de l’Eixample, en un edifici d’estil modernista projectat a principis del segle XX per l’arquitecte Enric Sagnier (Barcelona, 1858-1931), el més prolífic de l’època amb més de 300 edificis catalogats. El local va ser inicialment un magatzem de distribució de l’empresa tèxtil Fabra i Coats, sent posteriorment rehabilitada per albergar la col·lecció, destacant la restauració de la volta catalana de la planta inferior. Aquest edifici i la seva façana ens proporciona el marc ideal per donar context a les excepcionals peces d’art que decoraven els interiors de les cases modernistes més emblemàtiques, i que suposen un document històric i estètic d’una època brillant i esplendorosa a Barcelona.

El  MMCAT, amb els seus 1.000 m2 d’exposició permanent, permet al visitant gaudir d’obres mai vistes de diferents disciplines, tals com mobiliari, pintura, escultura o arts decoratives, peces que reflecteixen els canvis històrics de la ciutat a més dels socials i intel·lectuals. Els nous artistes es preocupen per introduir noves tècniques, així com de cercar models, colors, formes i elements inspirats per la natura, la protagonista indiscutible de l’estètica modernista.  A la secció de mobiliari ens trobem ebenistes i marqueters representatius de l’esperit burgès com són Joan Busquets i Gaspar Homar. La sala dedicada a Antoni Gaudí és una imatge del treball prolífic del genial arquitecte, amb peces tant funcionals com decoratius –des de cadires, columnes o escriptors fins marcs o penjadors de ferro forjat– que un cop van formar part d’importants edificis dissenyats per ell mateix com la Casa Calvet o la Casa Batlló.

L’espai dedicat a pintura, escultura i arts decoratives mostra un ventall d’artistes representats molt més ampli i variat. Eusebi Arnau, Miquel Blay, Joan Brull, Gaspar Camps, Ramón Casas, Lluís Graner, Lambert Escaler, Laureà Barrau, Pablo Gargallo, Josep i Joan Llimona, Joaquim Mir, Alexandre de Riquer, Santiago Rusiñol, Pere Borrell, Modest Urgell o Antoni Utrillo, entre d’altres. Tots ells donen una visió complerta d’aquesta època de contrastos com és el Modernisme, plasmant una gran varietat de temàtiques on podem contemplar tant escenes de la vida quotidiana catalana –bé de caràcter burgès o anecdòtic, com de temàtica social–, paisatges, escenes mitològiques, històriques o literàries i una infinitat de símbols i elements iconogràfics extrets de la sempre inesgotable imaginació d’aquestes genis de l’art.

Tornant a la rambla de Catalunya arribem a la CASA JUNCOSA (52) (rambla de Catalunya, 78), de Salvador Viñals i Sabaté, construïda entre 1907 i 1909 en un gran solar de la cantonada amb el carrer de València, i que destaca especialment per la gran tribuna central i el vestíbul d’aire lleugerament modernista. Més amunt, a la cantonada amb el carrer de Mallorca, s’alça la CASA QUERALTÓ (53) (rambla de Catalunya, 88), un edifici de Josep Plantada i Artigas (1907), decorat amb uns elegants esgrafiats de color rosa i uns falsos arcs amb columnes i capitells, però àmpliament modificat amb el pas dels anys i mutilat en el coronament.

Tornem per València al passeig de Gràcia, i a la cantonada del davant veurem la CASA VÍDUA MARFÀ (54) (passeig de Gràcia, 66), un dels millors exemples del llenguatge neomedievalista importat per alguns arquitectes modernistes. L’edifici, obra de 1901-1905 de Manuel Comas i Thos, excel·leix pels tres arcs de mig punt que donen al carrer i les esveltes columnes que sustenten la tribuna de la façana. A l’altra cantonada amb València hi ha l’Hotel Majestic, davant del qual trobem un dels banc-fanals de Falqués que es pot apreciar millor, sense obstacles visuals. Pere Falqués va dissenyar 31 d’aquests BANC-FANALS (55) el 1906 per moblar i il·luminar el passeig en sintonia amb la sumptuositat i la voluntat d’ostentació de l’arquitectura. L’Ajuntament va restaurar aquests elements durant els anys vuitanta quan ja presentaven un estat ruïnós. Cal distingir aquests elements originals de l’època modernista dels bancs-parterre rodons que trobem en alguna de les àmplies cantonades del passeig, que són fruït d’un cert “neomodernisme” contemporani i van ser afegits al paisatge de la gran avinguda barcelonina amb un concepte de la idoneïtat que segueix essent objecte de polèmica a la ciutat.

Una desviació interessant de la nostra ruta principal d’un dia ens porta, seguint pel carrer de València, fins a la CASA ELIZALDE (València, 302), construïda el 1885 per a la família Sala i que actualment allotja un centre cívic municipal. (Des d’aquest lloc se solen organitzar itineraris modernistes els dissabtes al matí. Cal reservar prèviament. Més informació: 934 880 590.) De l’edifici, que té un interès arquitectònic limitat, destaca especialment el monumental pati. A la cantonada del carrer de València amb Roger de Llúria hi trobem QUEVIURES MÚRRIA (56) (Roger de Llúria, 85), un històric i popular establiment comercial que va obrir inicialment el 1898 com a torrador de cafè i fàbrica de neules anomenat La Puríssima, el nom d’una església que hi ha a prop. La botiga, que va anar evolucionant fins a convertir-se en un dels “colmados” barcelonins per excel·lència, presenta una preciosa façana amb rètols i anuncis modernistes fets en vidre tintat al foc: destaca l’anunci d’Anís del Mono de la cantonada, còpia de l’època d’un pòster original de Ramon Casas.

De nou al carrer de València ens surten al pas tres edificis modernistes d’interès. La CASA JOSEFA VILLANUEVA (57) (València, 312), construïda entre 1904 i 1909 per Juli M. Fossas, destaca per una elegant tribuna en una de les cantonades, que tenia la seva rèplica, avui desapareguda, en l’altra cantonada de la finca. Si creuem el carrer, trobem la CASA JAUME FORN (58) (València, 285), un edifici de 1909 amb unes notables vidrieres angulars i una remunta posterior que distorsiona el conjunt, obra de Jeroni F. Granell i Manresa. Ben a prop, la CASA SANTURCE (59) (València, 293), també coneguda com a Casa Pau Ubarri, obra de Miquel Madorell i Rius (1902-1905), amb un interessant vestíbul i una façana decorada amb dues tribunes singularment coronades i un escut amb el nom del propietari, el comte de San José de Santurce.

Caminem uns metres més pel carrer de València i trobem l’edifici del CONSERVATORI MUNICIPAL DE MÚSICA (60) (Bruc, 104-112), obra erigida entre 1916 i 1928 —ja les acaballes de la “febre” modernista— per Antoni de Falguera, un especialista en encàrrecs municipals. Pujant pel carrer de Girona arribem a la CASA LAMADRID (61) (Girona, 113), una obra de Lluís Domènech i Montaner (1902) que és compa-rativament senzilla, però amb una façana coronada per un singular acabament escultòric amb decoració vegetal i un escut d’estil gòtic que sembla un compendi del tradicional repertori decoratiu del seu autor. Més amunt, la CASA GRANELL (62) (Girona, 122), un modest edifici que és una mostra excel·lent del Modernisme “humil” fet per i per a les classes menestrals o treballadores. Jeroni F. Granell i Manresa en va ser alhora l’arquitecte (1901) i el propietari.

Casa Queraltó
Casa Vidua Marfà
Bancs - Fanals
Queviures Múrria

Reprenent el carrer de València, una mica més endavant, ens trobem amb la CASA LLOPIS BOFILL (63) (València, 339; Bailèn, 113), potser l’obra més notable d’Antoni M. Gallissà (1902). L’edifici, de grans dimensions i molt modificat, és un aparador de detalls decoratius en els quals es fa palesa la influència de Domènech i Montaner. Cal destacar l’extraordinària planta baixa i les tribunes i balcons. Pujant pel carrer de Bailèn tornem al carrer de Mallorca. Si el seguim en direcció al passeig de Gràcia, passarem per la FARMÀCIA PUIGORIOL (Mallorca, 312), un establiment amb decoració modernista. A continuació trobarem la CASA VALLET I XIRÓ (64) (Mallorca, 302), obra de l’arquitecte Josep M. Barenys i Gambús, que la va projectar el 1913 amb un estil considerat propi ja del final del Modernisme, amb influències dels moviments de la Secession centreuropea. Més endavant hi ha la CASA THOMAS (65) (Mallorca, 291-293), obra de Domènech i Montaner. El principal interès d’aquest edifici, construït entre 1895 i 1898, rau en el fet que hi descobrim la primera manifestació del que seran els signes d’identitat inconfusibles de l’arquitecte; per exemple, la façana neogòtica, els tons blavosos i el vestíbul amb motius florals amb figures de rèptils. La casa que avui podem contemplar no és, però, com la va projectar inicialment Domènech i Montaner. Originalment, l’edifici es limitava al taller i a la primera planta, l’habitatge del propietari. L’ampliació del 1912 va respectar les línies originals, va reconstruir les torretes a un nivell superior i va afegir unes elegants tribunes a la façana.

Casa Josefa Villanueva
Casa Jaume Forn
Casa Santurce - Casa Pau Ubarri
Conservatori Municipal de Música

Seguint pel carrer Mallorca, trobem el PALAU MONTANER, (66) obra de Domènech i Montaner (1896) per a un dels propietaris de l’Editorial Montaner i Simon. L’edifici l’havia començat Josep Domènech i Estapà que al 1891, amb els dos primers pisos aixecats, va abandonar l’obra per desavinences amb el propietari.

Casa Lamadrid
Casa Granell
Casa Llopis Bofill
Casa vallet i Xiró
Palau Montaner

Adreça
Mallorca, 278.
Horaris i idiomes


Visites guiades:

LES VISITES AL PALAU MONTANER QUEDEN TEMPORALMENT ANUL·LADES, AMB LA POSSIBILITAT DE REPRENDRE-LES DE NOU EN EL FUTUR, PERÒ ÚNICAMENT CONCERTADES PER A GRUPS.




Informació


Tel.: 933 177 652. 

www.rutadelmodernisme.com


Preus i descompte
Adults: 6,00 € 

Menors de 18 anys, majors de 65 i aturats: 3,00 €.

Descompte de la Ruta del Modernisme: 50% sobre les dues tarifes.
Observacions
Els horaris de les visites poden variar o ser anul·lats sense previ avís segons la disponibilitat de l’edifici.
Descripció
Obra de Domènech i Montaner (1896) per a un dels propietaris de l’Editorial Montaner i Simon. L’edifici l’havia començat Josep Domènech i Estapà que al 1891, amb els dos primers pisos aixecats, va abandonar l’obra per desavinences amb el propietari. Tant a l’interior com a l’exterior hi ha motius ornamentals relacionats amb l’art d’imprimir. L’interior del palau és exquisit; hi van intervenir grans artistes de les arts aplicades del Modernisme com l’escultor Eusebi Arnau, l’ebenista Gaspar Homar i l’empresa del vidrier Antoni Rigalt (Antoni Rigalt i Cia). És d’una gran riquesa decorativa, amb mosaics, escultures, fusta treballada i una espectacular escalinata sota una gran claraboia ornamental. El palau, un dels edificis de la Delegació del Govern a Catalunya, és actualment seu de la Subdelegació del Govern a Barcelona.
Casa Thomas
Palau Montaner
Casa Milà
Casa Milá - Planta principal

Tant a l’interior com a l’exterior hi ha motius ornamentals relacionats amb l’art d’imprimir. L’interior del palau és exquisit; hi van intervenir grans artistes de les arts aplicades del Modernisme com l’escultor Eusebi Arnau, l’ebenista Gaspar Homar i l’empresa del vidrier Antoni Rigalt (Antoni Rigalt i Cia). És d’una gran riquesa decorativa, amb mosaics, escultures, fusta treballada i una espectacular escalinata sota una gran claraboia ornamental. El palau, un dels edificis de la Delegació del Govern a Catalunya, és actualment seu de la Subdelegació del Govern a Barcelona. Al xamfrà oposat hi ha el PALAU CASADES (Mallorca, 283), un palauet pompeià obra d’Antoni Serra i Pujals (1885), en el qual destaca un original pati decorat amb columnes policromades. L’edifici acull, des de 1922, el Col·legi d’Advocats. Des d’aquí, la Ruta torna al passeig de Gràcia.

Gairebé al costat de l’Hotel Majestic, hi ha la CASA JOAN COMAS (passeig de Gràcia, 74), obra eclèctica d’Enric Sagnier, resultat de la important reforma (1907) d’un edifici existent del qual va modificar les galeries posteriors, va convertir el jardí en magatzem i va dotar la façana d’una aparença modernista tot afegint-hi una tribuna, noves baranes als balcons i una cornisa corba. Una mica més amunt, a la confluència amb el carrer de Mallorca, i a la vorera del davant, s’alça la CASA ENRIC BATLLÓ (passeig de Gràcia, 75), que avui allotja un hotel, obra de Josep Vilaseca i Casanovas (1895-1896). De factura neogòtica, llueix una de les façanes més atractives del passeig gràcies a la seva brillant policromia. Creuant el passeig de Gràcia i pujant fins a la cantonada amb el carrer de Provença trobem la joia de la corona del Modernisme barceloní, un imponent edifici que presideix majestuosament la cruïlla.

Fins a l’any 1905, aquest xamfrà va acollir una modesta torre de tres pisos amb jardí. L’any 1906 va ser enderrocada per cedir el lloc a una de les obres més admirades i fotografiades d’Antoni Gaudí: la CASA MILÀ, (67) popularment coneguda com LA PEDRERA. La Casa Milà, l’últim edifici d’habitatges construït per Gaudí, va ser bastit per encàrrec de Pere Milà, un jove promotor urbanístic que s’havia casat amb Rosario Segimón, la rica vídua d’un indià anomenat José Guardiola. Milà era aleshores un triomfador, amant del luxe, les modes i les novetats: un veritable “dandy” de la Barcelona modernista. Va ser un dels primers a presumir de cotxe a motor pels carrers de la ciutat mentre —tal vegada com a torna— els barcelonins feien broma de la seva coneguda afecció als diners i la ostentació, tot preguntant-se si no estaria “més interessat en la guardiola de la vídua que no en la vídua d’en Guardiola”.

Casa Milá - Vestíbul d'accés
Casa Milá - Voltes de les golfes
Casa Milá - Xemeneies
Casa Milá
Casa Milà, la Pedrera

Adreça
Passeig de Gràcia, 92 / Provença, 261-265.
Horaris
De novembre a febrer (ambdós inclosos): de 9 a 18.30h (última hora d'accés les 18h).

De març a octubre (ambdós inclosos): de 9 a 20h (última hora d'accés les 19.30h).

Tancat: el 25 de desembre per festivitat, i del 13 al 19 de gener per obres de millora de les instal·lacions.


Informació
Tel.: 902 202 138. www.lapedrera.com
Observacions
Els horaris poden variar; s’aconsella que els comproveu prèviament.

Preus i descompte
Adults: 16,50 €.

Entrada reduïda: 14,85 €.

De 7 a 12 anys: 8,25€.

De 0 a 6 anys: gratuït.

Grups de +10 persones, reserva obligatòria per correu electrònic reserves@lapedrera.com o per telèfon 902 202 138.

Descompte de la Ruta del Modernisme: 20% sobre la tarifa adults vigent.
Descripció
Popularment coneguda com LA PEDRERA. La Casa Milà, l’últim edifici d’habitatges construït per Gaudí, va ser bastit per encàrrec de Pere Milà, un jove promotor urbanístic que s’havia casat amb Rosario Segimón, la rica vídua d’un indià anomenat José Guardiola. Milà era aleshores un triomfador, amant del luxe, les modes i les novetats: un veritable “dandy” de la Barcelona modernista. Va ser un dels primers a presumir de cotxe a motor pels carrers de la ciutat mentre —tal vegada com a torna— els barcelonins feien broma de la seva coneguda afecció als diners i la ostentació, tot preguntant-se si no estaria “més interessat en la guardiola de la vídua que no en la vídua d’en Guardiola”. Plenament atrapat per la “febre” modernista, Milà va voler un edifici que deixés bocabadada la ciutat i superés en esplendor els seus notables “veïns”, les cases Batlló, Amatller i Lleó Morera. I sens dubte ho va aconseguir. Animat per un pressupost il·limitat, Gaudí va regalar a la ciutat un paisatge geològic, un penya-segat marí, una escultura abstracta amb formes orgàniques de mides gegantines. La Casa Milà és, de fet, el triomf de la línia corba, que s’imposa amb una rotunditat mai vista abans. La Pedrera és el nom amb què els barcelonins van batejar l’edifici quan el van veure acabat el 1910, impressionats per aquella insòlita i aberrant façana, que provocà moltes burles populars i crítiques de dibuixants i escriptors. El pintor Santiago Rusiñol, per exemple, feia broma afirmant que els habitants d’aquest edifici que semblava una cova, enlloc d’un gos o un gat, devien de tenir serps com a animals domèstics. El polític francès Georges Clemenceau, tot visitant Barcelona, va ironitzar que els catalans estaven tan amarats de la llegenda de Sant Jordi que fins i tot construïen cases per a dracs. Les caricatures publicades també van ser molt nombroses, com la que mostrava la Pedrera usada com a garatge per a dirigibles i altres artefactes voladors que entraven i sortien dels forats del seu escull aeri. Hi havia qui veia semblances entre la Pedrera en construcció i les imatges que s’havien publicat als diaris dels desastres d’un terratrèmol a Andalusia. Gaudí no va concebre la Casa Milà com un simple edifici d’habitatges: en va fer una obra total que ultrapassava el marc de l’arquitectura per endisar-se també en l’escultura. Influenciada pels inicis fulgurants de l’Art Nouveau, la façana està revestida amb pedra calcària formant uns característics volums corbs que recorden un penya-segat marí per la suggeridora forma en sinuosos arabescos dels balcons de ferro forjat. La part inferior de la façana està construïda amb pedra del massís del Garraf, i la superior, amb pedra calcària de Vilafranca del Penedès, tota picada per aconseguir una textura mat. Originalment, Gaudí va pretendre convertir la Pedrera en una al·legoria religiosa del Sant Rosari culminant la façana amb un medalló de bronze d’uns quatre metres d’altura. Però l’esclat de la Setmana Tràgica —una revolta popular que el 1909 es va alçar contra la mobilització de reservistes catalans per lluitar a la guerra del Marroc i durant la qual es van cremar nombroses esglésies— va persuadir el senyor Milà que un edifici d’habitatges amb una verge gegantina acabaria sent blanc predilecte de les ires anticlericals. Amb seny, va optar per cancel·lar aquesta part del projecte. Hi ha qui assegura que la disposició interior de la Pedrera procedeix dels estudis que Gaudí va fer de les fortaleses medievals. Una imatge que es reforça al terrat per la similitud de les xemeneies i els “sentinelles” amb gran elm a les sortides de les escales. L’interior, però, té poc de fortalesa. Les pintures dels sostres dels patis d’entrada i dels interiors són particularment interessants. L’antiga cotxera subterrània, la primera que es va construir a Barcelona sota terra, és un espai semicircular i en pendent amb columnes de ferro forjat i totxo que sostenen l’edifici (avui és un auditori i no està inclòs en la visita turística). La dona del senyor Milà, Rosario Segimón, no va compartir mai la “devoció” del seu marit per Gaudí, però va consentir a viure entre sostres ondulats fins al 1926 quan, després de la mort de l’arquitecte, va reformar la planta principal en un estil Lluís XVI, molt més del seu gust. Aquest espai és avui, suprimits els envans divisoris, on s’exhibeixen les grans exposicions. L’Espai Gaudí és a les golfes de la Pedrera, on hi havia els safareigs de la casa i que ara han recuperat l’aspecte original de senzilles voltes parabòliques fetes amb totxanes. La planta, que uns anys més tard va admirar Le Corbusier, té forma de vuit. L’element principal són els 270 arcs parabòlics, que tan aviat semblen el costellam d’un animal enorme com la forma d’una palmera. La recuperació d’aquest espai va comportar l’eliminació de tretze apartaments construïts el 1953, que per altra banda tenien el seu mèrit arquitectònic. Quan les golfes van recuperar el seu estat original, es va poder comprovar que Gaudí havia donat una ubicació ben precisa a les finestretes, distribuïdes en diferents nivells perquè entrés prou llum a tot l’espai i alhora hi circulés aire constantment, perquè a les golfes també s’hi estenia la roba. Actualment l’Espai Gaudí explica mitjançant una sèrie de dibuixos, maquetes, fotografies i audiovisuals la vida de Gaudí, el seu context històric i cultural, i els valors artístics i les innovacions tècniques de la seva obra. Des de l’Espai Gaudí s’accedeix al terrat esglaonat de la Pedrera, batejat “el jardí dels guerrers” pel poeta Pere Gimferrer per l’aspecte de les xemeneies. El terrat també ha experimentat una restauració radical: només s’han conservat les xemeneies que són originals de Gaudí. La restauració ha tornat l’esplendor a les xemeneies i els badalots revestits amb fragments de marbre i trencadís de rajoles de València. La xemeneia coronada amb capelletes de vidre —que segons s’ha dit va fer Gaudí a l’endemà de la inauguració de l’edifici aprofitant les ampolles buides de la festa— es va restaurar amb bases d’ampolles de xampany de principis del segle XX. El treball dels restauradors ha permès recuperar la força original del voladís de pedra d’Ulldecona, amb fragments de rajoles. El conjunt té més color que la façana, tot i que aquí les tonalitats cremoses són dominants. Des del terrat de la Pedrera gaudim d’una altra perspectiva dels patis interiors i, a l’horitzó del paisatge urbà, hi albirem les torres de la Sagrada Família. L’última etapa de la visita és “El Pis de la Pedrera”, un espai que ajuda a conèixer els elements clau de l’interiorisme de Gaudí i que explica la vida quotidiana d’una família burgesa de la Barcelona de principis del segle XX. En gairebé 600 metres quadrats —dos dels antics habitatges de la Pedrera— hi ha la reconstrucció d’un habitatge de l’època: no hi falten ni el despatx, ni els vells banys, ni les austeres habitacions pel servei domèstic. La Casa Milà va ser declarada per la UNESCO Bé Cultural del Patrimoni Mundial el 1984. Curiosament, en aquella època l’aspecte de la Casa Milà era deplorable. La façana havia adquirit un to brut, gos com fuig; els frescos del vestíbul estaven molt deteriorats; la planta principal era una sala de bingo i els aparadors de les botigues de la planta baixa trencaven les corbes de les obertures originals. L’any 1986 CAIXA CATALUNYA va adquirir l’edifici i va iniciar la seva restauració i rehabilitació que es va perllongar deu anys. El 1996 es va obrir al públic com a Centre Cultural esdevenint ràpidament un dels espais culturals de referència a la ciutat de Barcelona. Actualment La Pedrera és la seu de Fundació Catalunya-La Pedrera i és on s’hi troben els diferents departaments de la Fundació.

Plenament atrapat per la “febre” modernista, Milà va voler un edifici que deixés bocabadada la ciutat i superés en esplendor els seus notables “veïns”, les cases Batlló, Amatller i Lleó Morera. I sens dubte ho va aconseguir. Animat per un pressupost il·limitat, Gaudí va regalar a la ciutat un paisatge geològic, un penya-segat marí, una escultura abstracta amb formes orgàniques de mides gegantines. La Casa Milà és, de fet, el triomf de la línia corba, que s’imposa amb una rotunditat mai vista abans. La Pedrera és el nom amb què els barcelonins van batejar l’edifici quan el van veure acabat el 1910, impressionats per aquella insòlita i aberrant façana, que provocà moltes burles populars i crítiques de dibuixants i escriptors. El pintor Santiago Rusiñol, per exemple, feia broma afirmant que els habitants d’aquest edifici que semblava una cova, enlloc d’un gos o un gat, devien de tenir serps com a animals domèstics. El polític francès Georges Clemenceau, tot visitant Barcelona, va ironitzar que els catalans estaven tan amarats de la llegenda de Sant Jordi que fins i tot construïen cases per a dracs.

Les caricatures publicades també van ser molt nombroses, com la que mostrava la Pedrera usada com a garatge per a dirigibles i altres artefactes voladors que entraven i sortien dels forats del seu escull aeri. Hi havia qui veia semblances entre la Pedrera en construcció i les imatges que s’havien publicat als diaris dels desastres d’un terratrèmol a Andalusia.

Gaudí no va concebre la Casa Milà com un simple edifici d’habitatges: en va fer una obra total que ultrapassava el marc de l’arquitectura per endisar-se també en l’escultura. Influenciada pels inicis fulgurants de l’Art Nouveau, la façana està revestida amb pedra calcària formant uns característics volums corbs que recorden un penya-segat marí per la suggeridora forma en sinuosos arabescos dels balcons de ferro forjat. La part inferior de la façana està construïda amb pedra del massís del Garraf, i la superior, amb pedra calcària de Vilafranca del Penedès, tota picada per aconseguir una textura mat. Originalment, Gaudí va pretendre convertir la Pedrera en una al·legoria religiosa del Sant Rosari culminant la façana amb un medalló de bronze d’uns quatre metres d’altura. Però l’esclat de la Setmana Tràgica —una revolta popular que el 1909 es va alçar contra la mobilització de reservistes catalans per lluitar a la guerra del Marroc i durant la qual es van cremar nombroses esglésies— va persuadir el senyor Milà que un edifici d’habitatges amb una verge gegantina acabaria sent blanc predilecte de les ires anticlericals. Amb seny, va optar per cancel·lar aquesta part del projecte.

Hi ha qui assegura que la disposició interior de la Pedrera procedeix dels estudis que Gaudí va fer de les fortaleses medievals. Una imatge que es reforça al terrat per la similitud de les xemeneies i els “sentinelles” amb gran elm a les sortides de les escales. L’interior, però, té poc de fortalesa. Les pintures dels sostres dels patis d’entrada i dels interiors són particularment interessants. L’antiga cotxera subterrània, la primera que es va construir a Barcelona sota terra, és un espai semicircular i en pendent amb columnes de ferro forjat i totxo que sostenen l’edifici (avui és un auditori i no està inclòs en la visita turística). La dona del senyor Milà, Rosario Segimón, no va compartir mai la “devoció” del seu marit per Gaudí, però va consentir a viure entre sostres ondulats fins al 1926 quan, després de la mort de l’arquitecte, va reformar la planta principal en un estil Lluís XVI, molt més del seu gust. Aquest espai és avui, suprimits els envans divisoris, on s’exhibeixen les grans exposicions organitzades per la Fundació Caixa Catalunya, propietària de l’edifici.

L’Espai Gaudí és a les golfes de la Pedrera, on hi havia els safareigs de la casa i que ara han recuperat l’aspecte original de senzilles voltes parabòliques fetes amb totxanes. La planta, que uns anys més tard va admirar Le Corbusier, té forma de vuit. L’element principal són els 270 arcs parabòlics, que tan aviat semblen el costellam d’un animal enorme com la forma d’una palmera. La recuperació d’aquest espai va comportar l’eliminació de tretze apartaments construïts el 1953, que per altra banda tenien el seu mèrit arquitectònic. Quan les golfes van recuperar el seu estat original, es va poder comprovar que Gaudí havia donat una ubicació ben precisa a les finestretes, distribuïdes en diferents nivells perquè entrés prou llum a tot l’espai i alhora hi circulés aire constantment, perquè a les golfes també s’hi estenia la roba. Actualment l’Espai Gaudí explica mitjançant una sèrie de dibuixos, maquetes, fotografies i audiovisuals la vida de Gaudí, el seu context històric i cultural, i els valors artístics i les innovacions tècniques de la seva obra.

Des de l’Espai Gaudí s’accedeix al terrat esglaonat de la Pedrera, batejat “el jardí dels guerrers” pel poeta Pere Gimferrer per l’aspecte de les xemeneies. El terrat també ha experimentat una restauració radical: només s’han conservat les xemeneies que són originals de Gaudí. La restauració ha tornat l’esplendor a les xemeneies i els badalots revestits amb fragments de marbre i trencadís de rajoles de València. La xemeneia coronada amb capelletes de vidre —que segons s’ha dit va fer Gaudí a l’endemà de la inauguració de l’edifici aprofitant les ampolles buides de la festa— es va restaurar amb bases d’ampolles de xampany de principis del segle XX. El treball dels restauradors ha permès recuperar la força original del voladís de pedra d’Ulldecona, amb fragments de rajoles. El conjunt té més color que la façana, tot i que aquí les tonalitats cremoses són dominants. Des del terrat de la Pedrera gaudim d’una altra perspectiva dels patis interiors i, a l’horitzó del paisatge urbà, hi albirem les torres de la Sagrada Família.

L’última etapa de la visita és “El Pis de la Pedrera”, un espai que ajuda a conèixer els elements clau de l’interiorisme de Gaudí i que explica la vida quotidiana d’una família burgesa de la Barcelona de principis del segle XX. En gairebé 600 metres quadrats —dos dels antics habitatges de la Pedrera— hi ha la reconstrucció d’un habitatge de l’època: no hi falten ni el despatx, ni els vells banys, ni les austeres habitacions pel servei domèstic.

La Casa Milà va ser declarada per la UNESCO Bé Cultural del Patrimoni Mundial el 1984. Curiosament, en aquella època l’aspecte de la Casa Milà era deplorable. La façana havia adquirit un to brut, gos com fuig; els frescos del vestíbul estaven molt deteriorats; la planta principal era una sala de bingo i els aparadors de les botigues de la planta baixa trencaven les corbes de les obertures originals.

L’any 1986 CAIXA CATALUNYA va adquirir l’edifici i va iniciar la seva restauració i rehabilitació que es va perllongar deu anys. El 1996 es va obrir al públic com a Centre Cultural esdevenint ràpidament un dels espais culturals de referència a la ciutat de Barcelona. Actualment, a la Pedrera, Caixa Catalunya hi té la seu de l’Obra Social i de les seves quatre fundacions: Fundació Caixa Catalunya (cultura), Fundació Territori i Paisatge (medi ambient), Fundació Un Sol Món (solidaritat) i Fundació Viure i Conviure (atenció social).

Després de la Pedrera, si seguim pujant el passeig de Gràcia hi trobem a pocs metres la CASA CASAS-CARBÓ (68) (passeig de Gràcia, 96), construïda per Antoni Rovira i Rabassa el 1894, amb un interessant balcó de pedra picada a la façana del pis principal, però el més notable d’aquest edifici, que va ser la residència del pintor Ramon Casas i de l’escriptor Santiago Rusiñol, rau a l’interior, on destaquen el pati del principal, un elegant jardí romàntic de finals del segle XIX i la xemeneia que el 1902 va fer el decorador Josep Pascó per a la planta noble de l’edifici. El darrer edifici notable abans d’arribar a la Diagonal és el PALAU ROBERT (passeig de Gràcia, 107), una casa noble envoltada de jardins construïda el 1903 seguint pautes neoclàssiques per Henri Grandpierre i Joan Martorell i Montells. L’edifici va ser una residència privada fins que el 1981 va ser adquirit per la Generalitat de Catalunya, que hi ha instal·lat unes dependències d’informació turística. Val la pena passejar pel seu jardí, un veritable refugi natural a tocar d’una de les interseccions viàries més atrafegades de Barcelona.

La intersecció de la Diagonal amb el passeig de Gràcia rep el nom popular de Cinc d’Oros, per la disposició dels cinc fanals modernistes de Falqués que il·luminaven aquest lloc a principi del segle XX. Més endavant en la Ruta coneixerem aquests fanals, ja que van ser traslladats a l’avinguda de Gaudí, entre la Sagrada Família i l’Hospital de Sant Pau. La cruïlla està presidida per un obelisc, on hi havia abans una estàtua de la República feta per Josep Viladomat, que va ser retirada després de la Guerra Civil i substituïda per una de Frederic Marès al peu de l’obelisc, que durant el règim franquista va exhibir símbols feixistes, eliminats pel primer ajuntament democràtic de 1979. L’estàtua La República de Viladomat és actualment a la plaça de Llucmajor, al nord de Barcelona.

Agafant la Diagonal en direcció a la plaça de Francesc Macià arribem a CASA SERRA (69) (rambla de Catalunya, 126), una de les millors mostres de palau privat de l’època a Barcelona. La casa construïda entre 1903 i 1908 per Josep Puig i Cadafalch fa ara de cortina d’un edifici contemporani de façana de vidre, obra d’Antoni Milà i Frederic Correa (1987), i aquest agosarat conjunt és la seu de la Diputació de Barcelona. Del projecte original de Puig i Cadafalch se’n conserven les dues ales que fan la cantonada de la rambla de Catalunya amb el carrer de Còrsega. A l’ala de la rambla Catalunya hi ha una porta plateresca amb la qual Puig va voler recrear la porta de la Casa Gralla, un edifici renaixentista del carrer de la Portaferrissa enderrocat el 1856. Però l’eclecticisme de l’arquitecte semblava no tenir límits a la Casa Serra. Al plateresc de la porta cal afegir-hi els balcons i les finestres, on es arregen elements gòtics i renaixentistes.

Trobant-nos en aquest punt val la pena recordar que, a una illa d’aquí, a la confluència dels carrers Balmes i Còrsega, hi havia la desapareguda Casa Trinxet (1902-1904), obra de Josep Puig i Cadafalch, que comptava amb un espectacular interior. Va ser enderrocada el 1968 tot i els intents d’artistes i intel.lectuals per salvar-la i convertir-la en un museu del Modernisme. Molt a prop de la Casa Serra hi ha la CASA ANTONI COSTA (70) (rambla de Catalunya, 122), de 1904, una construcció monumentalista amb influències del moviment Secession, considerada la casa d’habitatges més representativa de Josep Domènech i Estapà. A la cantonada de l’avinguda Diagonal amb el carrer d’Enric Granados, hi ha la magnífica CASA SAYRACH (71) (Diagonal, 423-425), un dels darrers exemples singulars del Modernisme barceloní. Construïda entre 1915 i 1918, la casa resulta peculiar per les formes corbes de la façana, de clara influència gaudiniana, i per l’esvelta torrassa de la cantonada. L’interior de la porteria és una apoteosi del Modernisme més barroc. El projecte de l’obra va ser signat per Gabriel Borrell i Cardona, però avui és atribuïda a l’arquitecte i escriptor Manuel Sayrach i Carreras. Prop d’aquí hi ha la CASA SOCIETAT TORRES GERMANS (Aribau, 180), un edifici de Jaume Torres (1906) que destaca pels cossos de tribunes en els extrems de la façana, els esgrafiats i la cornisa esglaonada.

Una altra vegada a la Diagonal, a la confluència amb el carrer de Buenos Aires, hi ha la CASA PERE COMPANY, (72) un xalet construït per Puig i Cadafalch el 1911 i que actualment acull el Museu de l’Esport i Centre d’Estudis Doctor Melcior Colet. La casa va ser proposada el 1911 per al premi de l’Ajuntament de Barcelona al millor edifici, guardó que finalment va concedir-se a la fàbrica Casaramona, del mateix arquitecte. La casa és considerada la primera obra de l’”època blanca” de Puig i Cadafalch, en què l’arquitecte de Mataró va introduir influències de la Secession vienesa als seus projectes. A la façana es manté algun element decoratiu, com ara l’esgrafiat de la verge de l’Assumpció de la banda del carrer de Buenos Aires, obra de Tomás Fontanals. El 1940, la casa va ser adquirida per un famós ginecòleg, el doctor Melcior Colet Torrebadella, que la va convertir en una clínica. Les obres es van dur a terme sota la direcció de l’interiorista Santiago Marco Urrutia (1885-1949), que a l’interior només va conservar la xemeneia original de Puig i Cadafalch. El 1982, el doctor Colet va regalar l’edifici a la Direcció General de l’Esport de la Generalitat perquè la transformés en un museu.

Casa Casas
Casa Serra
Casa Antoni Costa
Casa Pere Company

Adreça
Buenos Aires, 56-58.
Horaris
De dilluns a divendres, de 10 a 14 h.

Festius tancat.
Informació
Tel.: 934 192 232. http://cultura.gencat.net/esport/colet/index.
Observacions
Entrada gratuïta.

Els horaris poden variar; s’aconsella que els comproveu prèviament.

Descripció
Un xalet construït per Puig i Cadafalch el 1911 i que actualment acull el Museu de l’Esport i Centre d’Estudis Doctor Melcior Colet. La casa va ser proposada el 1911 per al premi de l’Ajuntament de Barcelona al millor edifici, guardó que finalment va concedir-se a la fàbrica Casaramona, del mateix arquitecte. La casa és considerada la primera obra de l’”època blanca” de Puig i Cadafalch, en què l’arquitecte de Mataró va introduir influències de la Secession vienesa als seus projectes. A la façana es manté algun element decoratiu, com ara l’esgrafiat de la verge de l’Assumpció de la banda del carrer de Buenos Aires, obra de Tomás Fontanals. El 1940, la casa va ser adquirida per un famós ginecòleg, el doctor Melcior Colet Torrebadella, que la va convertir en una clínica. Les obres es van dur a terme sota la direcció de l’interiorista Santiago Marco Urrutia (1885-1949), que a l’interior només va conservar la xemeneia original de Puig i Cadafalch. El 1982, el doctor Colet va regalar l’edifici a la Direcció General de l’Esport de la Generalitat perquè la transformés en un museu.
Casa Company
Casa Pérez Samanillo
Casa Buenaventura Ferrer
Casa Fuster

Tornant cap al Cinc d’Oros, a la banda de muntanya de la Diagonal ens trobem amb la CASA PÉREZ SAMANILLO (73) (Diagonal, 502-504), seu del Círculo Ecuestre. L’edifici, construït el 1910 per Joan Josep Hervàs i Arizmendi, ha sofert nombrosos canvis al llarg de la seva història. D’aquest palauet d’aires neogòtics en destaca especialment la finestra oval del menjador que dóna a la Diagonal, popularment cone-guda com la “peixera”. Uns metres més endavant hi ha la façana de l’ESGLÉSIA DE POMPEIA (Diagonal, 450), temple d’estil neogòtic que Enric Sagnier i Villavechia va construir entre el 1907 i el 1910 per als pares caputxins i mereix una referència per la façana exterior, de maó vermell i pedra, i per la vidriera de l’entrada.

Passada la Diagonal i el Cinc d’Oros, el passeig de Gràcia esdevé un espai que els habitants del barri de Gràcia coneixen com “Els Jardinets”. En aquesta zona hi ha una petita col·lecció d’escultures a l’aire lliure: una instal·lació metàl·lica i l’escultura La lectura, de Josep Clarà, són un homenatge a Pompeu Fabra. En aquest tram final del passeig de Gràcia, entre la Diagonal i la trama urbana de l’antiga vila de Gràcia, hi ha dos edificis modernistes remarcables. La CASA BONAVENTURA FERRER (74) (passeig de Gràcia, 113), construïda per Pere Falqués entre el 1905 i el 1906. Falqués va dotar la façana d’aquest edifici d’un singular tractament escultòric, especialment a la monumental tribuna. Tanca el passeig de Gràcia la CASA FUSTER (75) (passeig de Gràcia, 132), la darrera obra de Domènech i Montaner a Barcelona (1908-1911). Es tracta d’una construcció d’aire neogòtic, amb tres façanes de marbre blanc i una solució de la cantonada principal, amb un cos cilíndric que forma tribunes, típica de Domènech. L’edifici, rematat per unes curioses golfes d’aire francès molt poc habituals en l’arquitectura modernista catalana, s’havia de coronar amb una torre similar a la del pavelló d’administració de l’Hospital de Sant Pau (82) que no es va arribar a construir mai.

www.pi2.com