Construccions sorprenents del Park Güell són també els ponts i els passos sota els viaductes, amb columnes torçades que els fan semblar grutes. El quart pòrtic, que connecta la part superior amb la inferior, és potser, l’estructura més especial, amb parets i arcs inclinats d’aire surrealista. El cim del turó on hi ha el parc està coronat per un calvari monumental format per tres creus, on Gaudí tenia previst construir-hi una església. L’autor també va deixar anar la fantasia en aquest lloc: si mirem cap a l’est —és a dir, en direcció a la ciutat de Jerusalem— la perspectiva fa que les tres creus en fila n’esdevinguin una de sola. Aquest és el punt final de l’ascens: la creu és l’últim símbol de tots.

Casa - Museu Gaudí Mobles dissenyats per A. Gaudí

Casa - Museu Gaudí

Casa - Museu Gaudí

En el recinte del parc també hi ha la CASA-MUSEU GAUDÍ. (84).

El museu ocupa la casa en què Antoni Gaudí va viure els últims vint anys de la seva vida i mostra interessants aspectes didàctics sobre la vida i l’obra del genial arquitecte. Entre altres coses, el visitant podrà trobar-hi mobles del Palau Güell (8) i de les cases Calvet (27) i Batlló (45); objectes personals i records de Gaudí, així com materials i elements del seu treball personal que permeten un apropament particular a la seva complexa i sovint desdibuixada personalitat. La casa és obra de Francesc Berenguer i Mestres (1904), tot i que el projecte el va signar Antoni Gaudí. Al Park Güell acaba la Ruta d’un dia recomanada per la Ruta del Modernisme de Barcelona.

Per visitar les quatre cases següents podem tornar a agafar l’autobús 92 davant el Park Güell, que ens durà primer a la Casa Queralt i a la Finca San Salvador des de la parada Passeig de la Mare de Déu del Coll–Funoses Llussà, i després a la Casa Comas d’Argemir des de la parada Avinguda de la República Argentina–Baixada Blanes. Per continuar fins la Casa Vicens tornem a agafar l’autobús i baixem a la parada Avinguda del Príncep d’Astúries 59.

Casa Queralt

Finca San Salvador

Casa Comas d’Argemir

Als peus del Park Güell s’estén el popular barri de Vallcarca, una zona d’aparent caos urbanístic que amaga als seus carrers algunes petites joies modernistes. Al passeig de la Mare de Déu del Coll, prop del Parc Creueta del Coll (pujant pel carrer de Funoses Llussà, i després pel carrer de la Pineda) hi ha la CASA QUERALT (85) (Pineda, 12), una curiosa construcció de 1917 de Josep Maria Jujol i Gibert. Molt a prop, baixant uns metres pel passeig, hi ha la FINCA SAN SALVADOR (86) (passeig de la Mare de Déu del Coll, 79; Pineda, 9), condicionada també per Josep M. Jujol, aquesta el 1910, on durant anys el propietari va explotar una deu d’aigua que comercialitzava, embotellada, amb el nom d’”Agua Radial”. Cal destacar el jardí, que s’adapta en terrasses al relleu de la muntanya, i al tractament de les grutes que donen accés al pou d’aigua. L’Institut del Paisatge Urbà va iniciar el 2004 la redacció d’un un pla director en diverses fases per a la recuperació d’aquest conjunt.

Des d’aquest punt podem baixar caminant, o amb l’autobús 92, i creuar el VIADUCTE DE VALLCARCA (87), fins arribar a la CASA COMAS D’ARGEMIR (avinguda de la República Argentina, 92), obra digna d’atenció de Josep Vilaseca i Casanovas (1904). Des del carrer es pot veure la façana en forma d’el·lipsi, decorada amb ceràmiques i petits esgrafiats envoltant les finestres decorades amb caps de lleó, rematada amb una tanca de ferro forjat que porta les inicials dels propietaris i amb la torreta coronada per una cúpula punxeguda de trencadís blavós.

Cases Ramos

Casa Vicens - Vista general

Casa Vicens - Detall de la tanca

Podem tornar a agafar l’autobús 92 i baixar a l’avinguda del Príncep d’Astúries, immediatament després de la plaça de Lesseps, o baixar passejant i ens trobarem, a la mateixa plaça, uns espectaculars edificis modernistes de color groc decorats amb motius florals. Les CASES RAMOS (88) (plaça de Lesseps, 30, 31 i 32) són tres edificis units per una façana comuna, construïts el 1906 per Jaume Torres i Grau. No us perdeu les baranes amb formes d’abella en el forjat del balcó central. Al pati del darrere, a la cantonada amb el carrer de Mont-Roig, es conserva un encantador templet modernista. Els cinèfils tenen amb aquest edifici una cita ineludible: s’hi va filmar part de la pel·lícula Todo sobre mi madre, de Pedro Almodóvar.Tornem a l’avinguda del Princep d’Astúries i baixem fins al carrer Carolines, a l’esquerra, per visitar una obra que desborda gust oriental: la CASA VICENS (89) (Carolines, 18-24). Aquesta obra primerenca de Gaudí, realitzada entre 1883 i 1888, va ser un encàrrec de Manuel Vicens, fabricant de rajoles de València, per construir una casa particular a l’antic municipi de Gràcia. L’obra havia de complir una doble missió: ser la llar de Vicens i, alhora, anunciar les excel·lències dels productes que fabricava. Gaudí va donar al conjunt unes característiques formes inspirades en l’arquitectura índia i japonesa, i va recobrir bona part de les tres façanes amb unes espectaculars rajoles vidrades verdes i blanques. En aquest edifici, Gaudí va utilitzar la rajola de València per exhibir-la i donar color, tot remarcant el contrast amb el totxo vista característic de la façana. Un altre element d’interès de la finca és la tanca de ferro, que intenta reproduir —i ho aconsegueix— les estètiques fulles del margalló, una petita palmera endògena de Catalunya. Tot i que els propietaris solen ser tolerants amb els visitants que entren al jardí, la casa és un habitatge privat i l’interior no es pot visitar. Elements destacables de l’interior són la sala-fumador rodona, culminada per una volta mudèjar de guix multicolor, i la recarregada decoració a base de motius florals i ebenisteria vermella de la sala d’estar.

En el districte de Sarrià-Sant Gervasi trobem la zona coneguda com a barri de Pedralbes, el barri ric per excel·lència de la Barcelona actual. Aquesta imatge ja la va forjar la família Güell, que era propietària de la majoria dels terrenys al voltant del monestir gòtic de Pedralbes, quan va decidir promoure la urbanització de la zona. El nostre passeig pel districte comença als PAVELLONS GÜELL (90), un dels tres Centres del Modernisme de Barcelona, on amb aquesta guia podreu obtenir gratuïtament els vals de descompte de la Ruta del Modernisme, i on trobareu informació sobre el Modernisme a Barcelona.

Casa Vicens - Detall de la façana

Pavellons Güell - Porta principal

Pavellons Güell - Porta de les cavallerisses

Pavellons Güell - Cúpula del picador

Gaudí va consagrar tota la seva vida a treballar per a la seva original visió de l’arquitectura i Eusebi Güell va ser el mecenes que li va donar els primers mitjans per començar a fer realitat aquest tipus d’obres tan costoses. El 1883, Güell va voler ampliar la immensa finca que el seu pare havia comprat alguns anys enrere a la zona de Pedralbes. Es va encarregar a Gaudí una part de les obres de reforma (1884-1887) que van ser dirigides per Joan Martorell. Gaudí va projectar el jardí i els pavellons d’entrada a la finca pel camí (avui el passeig Manuel Girona) que venia de la carretera de Sarrià. A finals del segle XIX, a la finca hi havia la casa d’estiueig dels Güell i terres de conreu que els Güell explotaven.

Pavellons Güell - Porta del Drac

Portal Miralles

Col·legi de les Teresianes - Façana principal

Col·legi de les Teresianes - Coronament amb els birrets reposats

Per aquesta obra, Gaudí es va inspirar en el Jardí de les Hespèrides tal i com Jacint Verdaguer el descrivia en el seu gran poema L’Atlàntida. Verdaguer havia dedicat l’Atlàntida al sogre de Güell, el marquès de Comillas, i curiosament l’havia acabat de redactar en aquesta mateixa finca. L’entrada destaca especialment per l’anomenada Porta del Drac, una gran escultura en ferro forjat que simbolitza el drac mitològic de Verdaguer, amb ales de ratpenat, cos amb escates, boca oberta i llengua sinuosa. El drac no tenia per adversari sant Jordi, sinó Hèrcules, perquè l’Atlàntida era un poema on les referències s’havien mediterranitzat. L’arbre del Jardí de les Hespèrides de Verdaguer, per exemple, no és un pomer com en el mite clàssic, sinó el taronger mediterrani: sobre el brancal dret de la Porta del Drac, Gaudí hi va col·locar una petita escultura d’un taronger amb taronges daurades. Després de la mort d’Eusebi Güell, el 1918, els seus descendents van cedir la casa i part dels terrenys per a la construcció del Palau Reial de Pedralbes. Les antigues cavallerisses, el picador i el que era la casa del conserge formen part del patrimoni de la Universitat de Barcelona. A les cavallerisses hi ha la Càtedra Gaudí, centre de recerca d’història de l’art.

Travessant l’avinguda de Pedralbes, agafem el passeig de Manuel Girona i a pocs metres de la finca Güell trobem una altra obra de Gaudí, el PORTAL MIRALLES (91) de l’antiga finca Miralles (passeig de Manuel Girona, 55-61). La intervenció de Gaudí (1901-1902) es va limitar a la realització del mur de paredat de pedra en brut i el portal d’entrada a la finca, un ràfec ondulant de pedra amb estructura metàl·lica. Si seguim en la mateixa direcció pel passeig de Manuel Girona i la ronda del General Mitre arribem al carrer de Ganduxer, ja prop del barri de Sarrià, on trobem l’edifici del COL·LEGI DE LES TERESIANES (92) que no és obert al públic però en ocasions, fora de l’horari escolar, es pot entrar al jardí per veure’l.

Col·legi de les Teresianes - Porta principal

Col·legi de les Teresianes - Passadís interior

Casa Muley-Afid

Casa Sastre i Marqués

Gaudí va rebre l’encàrrec el 1888 de construir aquest “castell interior” de santa Teresa. Per realitzar aquest encàr-rec Gaudí va llegir l’obra de la mística catòlica, la qual cosa resulta evident en visitar-lo. El simbolisme de santa Teresa apareix pertot arreu, i les columnes en forma de T situades al final del passadís del claustre la recorden. Al bell mig del “castell” hi ha una altra columna, aquesta molt senzilla: Gaudí va imaginar que Déu s’estava al bell mig del “castell” i va considerar que no podia crear res amb pretensions al costat de la bellesa divina. La porta d’entrada també és plena de detalls simbòlics religiosos, com les inicials de Jesús, o patriòtics, com les quatre barres de la Senyera en ferro forjat. Els arcs ogivals característics de l’edifici representen el símbol de l’oració. Gaudí va dur l’ús d’aquests arcs parabòlics de les façanes de l’edifici (finestres i motius ornamentals) cap a l’interior. En els passadissos del primer pis, la presència rítmica dels arcs genera un joc de llums i ombres que ennobleix l’espai i que imita el claustre d’un convent. Gaudí va dissenyar fins i tot els testos de les plantes, que havien de ser de color taronja i verd. El taronja simbolitzava la Santíssima Trinitat: el groc és el Pare; el vermell, el Fill, i el taronja —mescla de tots dos—, l’Esperit Sant. A les cantonades de l’edifici, hi va construir uns pilars helicoïdals de maó amb l’escut de l’ordre religiós realitzat amb ceràmica i coronats amb creus de quatre braços. Un altre element destacable és la xemeneia, similar a les del Palau Güell, que presideix el terrat de l’edifici. El 2002, coincidint amb l’Any Gaudí, l’Institut del Paisatge Urbà va recuperar elements i escuts de la façana, i els originals birrets del coronament (que recorden els barrets doctorals de la Universitat) que s’havien perdut durant la Guerra Civil (1936-1939).

Casa Alemany

Torre Bellesguard

Casa Rialp

Torre Bellesguard

Continuant carrer de Ganduxer amunt, arribem al passeig de la Bonanova. Girant a l’esquerra i a prop de la confluència de les dues artèries, hi ha la CASA MULEY-AFID (93) (passeig de la Bonanova, 55), una obra de Josep Puig i Cadafalch construïda entre el 1911 i el 1914 per encàrrec d’un soldà marroquí exiliat a Barcelona, que es va fer molt popular quan va regalar una elefanta, la Júlia, al zoo de Barcelona. L’edifici, de certa aroma oriental, és una de les poques torres de la Bonanova que no ha sucumbit al martell de l’especulació urbana. Actualment és la seu del Consolat de Mèxic i està totalment restaurat.

No molt lluny i en direcció a la plaça de Sarrià, baixant per Major de Sarrià i seguint per Pedró de la Creu i Trinquet, hi trobem una altra obra de Puig i Cadafalch: la CASA SASTRE I MARQUÉS(94) (Eduardo Conde, 44). En aquesta casa, de 1905, l’arquitecte va combinar el totxo de cara vista amb els esgrafiats i les rajoles de València de ceràmica vidriada.Des d’aquest punt pugem pel carrer del Trinquet, girem a la dreta pel carrer dels Caponata i seguim fins al carrer del Cardenal Sentmenat, on agafem els FGC, a l’estació Sarrià, fins a l’estació Peu del Funicular (en aquesta parada el primer vagó no obre les portes).

El barri de Vallvidrera és una de les zones més singulars de Barcelona per la seva privilegiada situació de domini de la ciutat des de les altures. Aquest antic poble, independent fins al 1890 i avui part del districte de Sarrià-Sant Gervasi, conserva algunes de les seves millors qualitats: aire pur, paisatges envejables i bonics edificis modernistes. La manera més ràpida d’accedir-hi des del centre de la ciutat és també mitjançant els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

El CONJUNT DEL FUNICULAR DE VALLVIDRERA (95), construït per Bonaventura Conill i Montobbio el 1905, consta de dos edificis modernistes: l’ESTACIÓ INFERIOR (avinguda de Vallvidrera, 66), que ha estat molt modificada, i l’ESTACIÓ SUPERIOR DE VALLVIDRERA (Queralt, 20), que exhibeix una interessant façana en què destaquen les finestres i la porta, de voluptuoses línies corbes.

Des de l’estació inferior, baixant per l’avinguda de Vallvidrera, veurem la CASA MANUEL DOLCET (96) (avinguda de Vallvidrera, 44 interior), obra de Joan Rubió i Bellvé (1907), destaca per la torre lateral i una terrassa descoberta rematada per quatre columnes salomòniques.

Seguim baixant fins al final de l’avinguda de Vallvidrera, travessem General Vives i agafem el bus 60 (parada General Vives-Issac Albéniz), fins a la tercera parada (Ronda de Dalt-Bellesguard), o anem a peu pels carrers de General Vives, Terré i Benedetti. Durant el trajecte passarem per davant de la CASA ALEMANY (97) (General Vives, 29), una altra construcció de Joan Rubió i Bellvé de 1901 bastida de maó i pedra i amb elements d’inspiració arabitzant. A continuació, baixem pel carrer de Bellesguard fins a la TORRE BELLESGUARD (98) (Bellesguard, 20). El projecte, que Gaudí va realitzar per a Maria Sagués, és de 1900, i la construcció es va finalitzar el 1902. Aquests dos anys són considerats la línia divisòria, el pas de l’equador, entre l’obra de joventut de Gaudí i la seva maduresa. L’arquitecte va saber integrar l’edifici plenament al seu entorn natural i paisatgístic, i respectar alhora el llegat històric de la finca. Les ruïnes medievals de Bellesguard, la residència d’estiu del rei Martí I, últim monarca de la dinastia dels Barcelona, van servir de punt de partida per definir l’obra i, a la vegada, dignificar les restes històriques. Gaudí el va construir com un petit castell medieval d’estil gòtic: la façana està revestida amb pissarra de tonalitats grises i verdes, decorada amb un encoixinat de peces quadrades i esquitxada per un gran nombre de finestres i finestrals amb arcs lobulats. Més d’un segle després de ser construït, l’edifici continua sent una residència particular.

Ben a prop podem veure els arcs del viaducte que Gaudí va construir entre 1903 i 1905 per consolidar el carrer que conduïa al cementiri de Sant Gervasi i que envolta la Torre Bellesguard. Els deu arcs, poc coneguts, són contemporanis i molt similars als que l’arquitecte va dissenyar per al Park Güell.

Des d’aquest punt seguim pels carrers de Bellesguard, Quatre Camins i Císter, on trobem una TORRE UNIFAMILIAR (99) (Melilla, 9; Císter, 25) de 1907 i d’autor desconegut, on destaca, com a element més emblemàtic, una torre mirador a la cantonada. Actualment acull un cafè restaurant. Girem a la dreta pel carrer de Melilla i baixem pel carrer dels Dominics fins a la CASA RIALP (100) (Dominics, 14), de Joan Rubió i Bellvé, de 1908, amb un interessant treball de maó vist i murs de maçoneria. A l’interior, que no es pot visitar, es troben les pintures de Joaquim Torres García, pintor uruguaià. Seguim pels carrers Dominics, Vendrell i Císter i pel passeig de Sant Gervasi i arribem a la plaça de John Kennedy, a l’inici de l’avinguda del Tibidabo, en un altre barri de Barcelona on trobarem moltes obres modernistes.

Per anar a la zona del Tibidabo des de qualsevol altre punt de la ciutat es pot agafar la línia 7 dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, estació Avinguda del Tibidabo, o bé els busos 17, 22, 58, 73, 75 i 123, que porten just a l’inici de l’avinguda.

Casa Manuel Dolcet

Casa Manuel Dolcet

Funicular de Vallvidrera - Estació superior

La Rotonda

L’avinguda del Tibidabo comença a la cruïlla del passeig de Sant Gervasi amb el carrer de Balmes, i és un bocí de la memòria de la Barcelona burgesa de principis del segle XX. La història d’aquesta avinguda va lligada a la de l’empresari i farmacèutic Salvador Andreu —famós per les seves pastilles contra la tos— que volia obrir un gran parc d’atraccions al cim de la muntanya que presideix Barcelona. Per dur a terme aquest projecte, Salvador Andreu va crear la societat anònima El Tibidabo, i la primera iniciativa que va adoptar va ser l’adquisició de tot el terreny del vessant marítim de la muntanya entre el cim i el passeig de Sant Gervasi, el 1889. A la falda, volia crear una ciutat-jardí alineada a banda i banda d’una elegant avinguda on, a partir de 1901, s’hi van anar construint esplèndides residències privades. L’itinerari pel Modernisme del Tibidabo comença a LA ROTONDA (101), (avinguda del Tibidabo, 2), un interessant edifici projectat per Adolf Ruiz i Casamitjana el 1906 per instal·lar-hi l’hotel Metropolitan, avui reconvertit en una clínica.

Tramvia Blau

Torre Ignacio Portabella

Casa Roviralta - El Frare Blanc

Casa Fornells

Al costat de La Rotonda, al començament de l’avinguda del Tibidabo, trobem la parada del TRAMVIA BLAU (102). El Tramvia Blau possibilita l’accés més bonic i relaxat a la muntanya del Tibidabo, passant per davant de residències majestuoses i jardins per acabar arribant a l’estació del funicular. Les sis unitats que integren el Tramvia Blau efectuen un recorregut de 1.276 metres, superant un desnivell de 93 metres a una velocitat mitjana de 10 km/h. La línia, inaugurada el 29 d’octubre de 1901, va fer realitat la vella ambició del doctor Salvador Andreu d’obrir una via alternativa d’accés a la muntanya del Tibidabo per poder construir un parc d’atraccions a dalt de tot.

En els seus orígens, la flota es componia de quatre cotxes que feien el trajecte entre el passeig de Sant Gervasi, final del trajecte dels tramvies de Barcelona, i l’estació inferior del Funicular del Tibidabo, situada a mig camí de la muntanya. El 1981 es va recuperar, després d’un llarg període de restauració, el tramvia número 2 de 1901, que havia estat retirat durant trenta anys, així com el popular model “jardinera”, que anys enrere havia circulat per la platja. La renovació de les vies, el 1984, i la construcció de la ronda de Dalt, el 1990, van afectar el trajecte natural de la línia. Aprofitant aquesta darrera eventualitat es va construir una nova estació transformadora i es van realitzar feines de condicionament a les vies i a les cotxeres.

En el recorregut de pujada per l’avinguda del Tibidabo des de La Rotonda, passarem per davant de dues obres considerades noucentistes: la TORRE DEL DOCTOR ANDREU (avinguda del Tibidabo, 17-19) i la TORRE SALVADOR ANDREU (avinguda del Tibidabo, 21; Josep M. Florensa, 1), les dues del prolífic Enric Sagnier i Villavecchia (1915-1918). A la vorera contrària trobem precisament la CASA COLL (avinguda del Tibidabo, 28), d’estil noucentista, dissenyada també per Enric Sagnier. Al davant de la Casa Coll s’alça la TORRE IGNACIO PORTABELLA (103) (avinguda del Tibidabo, 27; Teodor Roviralta, 4), del mestre d’obres José Pérez Terraza (1905), habitatge de dos pisos amb una torre-mirador circular que destaca a la façana.
La següent obra de la Ruta és de Joan Rubió i Bellvé: la CASA ROVIRALTA (104) (avinguda del Tibidabo, 31; Romà Macaya, 1-5), (1903-1913) antiga residència de la família Roviralta, popularment coneguda com el “Frare Blanc”, avui reconvertida en un restaurant que llueix orgullós les parets de blanc auster i el teulat d’enormes volades.

Seguim pujant i passem per la CASA FORNELLS (105) (avinguda del Tibidabo, 35-37; Bosch i Alsina, 1), també de Rubió i Bellvé (1903), un projecte d’intencions medievalistes amb predomini del totxo de cara vista, tan característic d’aquest arquitecte. Deixem temporalment l’avinguda del Tibidabo i girem per Bosch i Alsina fins que albirem l’entrada principal i antiga seu de COSMOCAIXA - MUSEU DE LA CIÈNCIA (106), un edifici modernista de Josep Domènech i Estapà, construït entre 1904 i 1909 com a asil per a cecs. Avui acull les oficines, el restaurant i aules del nou museu. L’edifici modernista ha estat unit pel vestíbul de l’entrada a un edifici de nova planta. El nou Museu de la Ciència de la Fundació ”la Caixa”, CosmoCaixa Barcelona, inaugurat el setembre de 2004,

CosmoCaixa - Museu de la Ciència

Casa Muntadas

Casa Casacuberta

Des d’aquest punt podem baixar pel carrer del Císter fins al CONVENT DE VALLDONZELLA (107) (Císter, 39-45), obra de Bernardí Martorell, construït a partir de 1910 dins d’un goticisme amb influències gaudinianes.

Tornem a l’avinguda del Tibidabo creuant la Ronda davant del Museu, i pel carrer d’Adrià Margarit veiem la CASA MUNTADAS (108) (avinguda del Tibidabo, 48), una bonica edificació de Josep Puig i Cadafalch (1901) que recrea la façana d’una típica masia catalana, decorada amb uns senzills estucats florals que emmarquen les portes i les finestres i segueixen el contorn del coronament. Una mica més endavant hi ha la CASA CASACUBERTA (109) (avinguda del Tibidabo, 56), obra de Joan Rubió i Bellvé (1907), en què destaquen la riquesa i varietat de portes i finestres característiques de l’obra d’aquest arquitecte. Al final de l’avinguda del Tibidabo i del recorregut del Tramvia Blau hi ha la plaça del Doctor Andreu, amb dos bars musicals als extrems. Just al davant del bar Mirablau s’alça una de les construccions més característiques de la zona, la CASA EVARIST ARNÚS (110) (Manuel Arnús, 1-31). La torre de la família dels banquers Arnús (també coneguda amb el nom d’“El Pinar”) va ser construïda per l’inevitable Enric Sagnier i Villavecchia el 1903. Una mica més amunt hi ha la casa dels porters de la finca, també de caràcter neogòtic. Aquest conjunt és una de les típiques imatges nocturnes de la zona quan, il·luminat, apareix com el castell d’un conte de fades.

Des de la plaça del Doctor Andreu podem agafar el funicular del Tibidabo, que ens portarà al cim de la muntanya i al PARC D’ATRACCIONS TIBIDABO (107). El parc, fundat l’any 1899 per Salvador Andreu, és el tercer parc més antic del món.

Casa Evarist Arnús

Parc d’Atraccions Tibidabo - L’Avió

Parc d’Atraccions Tibidabo - Museu dels autòmats

La seva ubicació privilegiada en un entorn natural, on conviuen joies de l’enginyeria de gran valor històric —les anomenades “atraccions emblemàtiques”— amb instal·lacions d’última generació i espectacles sorprenents, fan d’aquest parc un dels espais de lleure més representatius de la ciutat de Barcelona. Entre les atraccions emblemàtiques podem trobar des de l’Avió fins al Museu d’Autòmats, ubicat en un antic teatre de 1909. La col·lecció d’autòmats té peces d’arreu del món, i inclou una cinquantena d’autòmats de començaments del segle XX, alguns considerats modernistes. Hi trobarem des de ninots que funcionaven amb monedes i que es podien veure a les fires de tot Europa fins a alguns jocs i joguines mecàniques amb què es distreien els infants de l’època. Els fons del museu són considerats uns dels millors del món, especialment pel bon estat de conservació de les seves peces.

Parc d’Atraccions Tibidabo

Observatori Fabra

Casa Vidal

Des del parc, a peu, es pot anar a buscar la carretera de Vallvidrera al Tibidabo fins al desviament que porta, en un agradable passeig, fins a l’OBSERVATORI FABRA (112). (Si no anem a peu, l’única manera d’arribar-hi, des de Barcelona, és el taxi o el transport privat). L’Observatori Fabra pertany a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, la direcció científica que té cura del seu funcionament i del seu manteniment. Va ser inaugurat el 7 d’abril de 1904 i és obra de l’arquitecte barceloní Josep Domènech i Estapà. L’origen de l’Observatori es remunta a l’any 1900, quan Camil Fabra, industrial i mecenes i primer marquès d’Alella, va aportar una gran quantitat de diners amb l’objectiu de contribuir a la realització del projecte per construir un observatori astronòmic, meteorològic i sísmic al Tibidabo. El 1902 van començar les obres, que van concloure dos anys després.

L’edifici, format per la juxtaposició de tres cossos ben diferenciats (un de planta octogonal, un altre de planta rectangular i un altre de planta en forma de creu), és el resultat de l’eclecticisme característic de Domènech i Estapà i de les especials funcions a què es destinava. Així, el cos rectangular, acabat amb un creuer transitable, està tallat en dos per una obertura vertical, necessària per al funcionament dels aparells d’observació, i el cos octogonal està coronat per la cúpula, metàl·lica i giratòria, del telescopi. Per altra banda, l’edifici compta amb un atri d’accés que és d’inspiració clàssica, però amb dues columnes neoegípcies i un frontó de formes atípiques. Al frontó s’hi pot observar un baix relleu que presenta la figura d’una dona mig vestida amb un astrolabi a la mà esquerra. La figura està envoltada per representacions de planetes i astres, entre els quals es reconeixen el Sol i Saturn: es tracta d’una al·legoria de l’astronomia.

L’activitat astronòmica es va iniciar l’any 1905 amb l’observació d’un eclipsi i des de llavors no s’ha aturat mai. En tot cas, els esdeveniments més importants procedeixen de les observacions de Josep Comas i Solà entre els anys 1915 i 1930. Actualment l’Observatori Fabra continua amb el seu vessant d’investigació, i ha obert un espai a l’activitat educativa i a la divulgació astronòmica per al gran públic. Cal destacar el cicle d’observacions nocturnes que amb el nom d’“El cel de Barcelona” vol ensenyar als visitants els cossos celestes que es poden veure des del cel de la nostra ciutat. També els “Sopars amb estrelles”, una vetllada amb sopar que inclou una visita a l’Observatori i la possibilitat d’observar el cel a través del gran telescopi centenari (només al juliol, agost i setembre).

Can Guardiola

Mosaic de l’església de Sant Pacià

Mosaic de l’església de Sant Pacià

El districte de Sant Andreu té una personalitat molt acusada, conseqüència de la seva llarga tradició fabril i associativa. Del seu passat modernista se’n conserven tres peces principals. La primera és la modesta CASA VIDAL (113) (Pons i Gallarza, 1-3 ; Gran de Sant Andreu, 255), un edifici de color verd pàl·lid construït el 1906 per l’arquitecte nadiu del barri Joan Torras i Guardiola. Destaquen les balconades, amb baranes de ferro de forja, que amb la seva sinuositat realcen la cantonada i donen personalitat a la façana. Pel carrer Gran de Sant Andreu arribem al passeig de Fabra i Puig, antiga rambla de Sant Andreu, on s’alça, a la cantonada amb el carrer de Cuba, CAN GUARDIOLA (114) (passeig de Fabra i Puig, 13; Cuba, 2-4), construïda per Josep Codina i Clapés entre el 1903 i el 1904. El més destacable de l’edifici és la decoració, amb interessants referències al barroc català en el coronament de la façana principal, o al “plateresc” barceloní en l’emmarcament dels balcons. Creuant el passeig i continuant en la mateixa direcció arribem al carrer de les Monges. A la cruïlla d’aquest amb el carrer del Vallès s’alça la petita església de Sant Pacià. L’interès d’aquesta modesta parròquia, construïda entre 1876 i 1881, és a l’interior, on es troba el MOSAIC DE L’ESGLÉSIA DE SANT PACIÀ (115) (Vallès, 40), que Antoni Gaudí va dissenyar el 1880 en els seus primers anys com a arquitecte