De la decoració original s’han mantingut intactes bàsicament la porta, el taulell, l’aparador i els llums, que sobresurten per la riquesa i qualitat dels seus materials. La porta del bar és força senzilla, ja que gran part de l’any desapareixia per donar pas a una petita cortina que tapava la part superior de l’entrada i obria el local al carrer. Les formes de la porta no mostren cap ornamentació destacada, excepte la sinuositat de les línies que marca la fusta.

El taulell, imponent visualment, està fet amb marbre català blanc combinat a la part inferior amb marbre italià de diversos colors. En un dels extrems de la barra hi ha una figura femenina, fosa en ferro, que és la imatge de la musa de l’Exposició Universal de Barcelona celebrada el 1888: una escultura de gran qualitat que possiblement decorava l’arrencada de la barana de la casa que tenia la família Almirall al mateix carrer. A continuació del taulell trobem un moble en què es cobrava, de formes similars a les de l’aparador, que actualment segueix tenint la mateixa funció de caixa.

Cal fixar-se en l’aparador del darrere del taulell perquè dóna molta entitat a l’establiment i potser és l’element que més es reconeix dins un llenguatge modernista. La decoració ve donada per la mateixa aparença que va adquirint la fusta, que es corba cap als extrems laterals on es creua amb altres línies i s’entrellaça amb una branca amb fulles i flors que neix de l’extrem de l’aparador, en una gran concentració de motius ornamentals.

Finalment, cal destacar a la part superior de la paret, on s’ha mantingut després de diverses restauracions, una garlanda pintada de colors vius que devia pertànyer a la decoració original de l’immoble on hi ha el bar, un edifici decorat amb esgrafiats a l’exterior.

Avui dia, l’establiment també té dues parts diferenciades: una primera sala amb les característiques taules vetllador (rodones, de marbre i amb un sol peu) que es trobaven en tots els establiments d’aquell moment, i un segon espai més íntim, separat per una mampara de vidre, amb llum suau i butaquetes. L’ambientació musical és predominantment a base de jazz clàssic, modern i d’avantguarda, una gran varietat d’estils de la millor música instrumental moderna. En definitiva, la Casa Almirall és un lloc de trobada, per a gent de totes les edats, per prendre una copa i fer un pica-pica (la seva especialitat són les anxoves). També, esporàdicament, se celebren activitats culturals, com ara cicles de cinema mut o tertúlies de diferent caire. És un espai obert a noves propostes i a activitats diverses, punt de trobada del capvespre, tranquil però que tendeix a l’animació cap a la matinada, tot i que sovint s’hi pot trobar un lloc més recollit a l’interior.

La porta d’accés a l’establiment deixa entreveure subtilment que es tracta d’un local diferent, no per una decoració exagerada, sinó per la suavitat d’unes línies ondulades que emmarquen el rètol i pel mateix tirador. El taulell del bar és el que hi havia en origen i ara ha recuperat la seva funció original, tot i que durant molt de temps va restar instal·lat en un altre lloc del bar com a peça decorativa. És un taulell de marbre amb un parell de compartiments que al seu moment s’omplien de gel i servien per mantenir fresques les begudes, amb dos assortidors d’aigua que ara han estat substituïts per assortidors de cervesa.

En aquest local també destaca l’esplèndida mampara de pi de melis i vidre gravat a l’àcid amb motius florals que en origen era la porta que separava la botiga de la granja i el menjador, i que avui separa la zona de la barra de la resta del bar. L’àrea de la barra sorprèn per l’exagerada alçada del sostre, creada per supressió dels forjats que sostenien un altell que era utilitzat com a habitatge. A l’espai interior no s’hi ha mantingut pràcticament cap element decoratiu modernista, però l’estiu del 2001, el Sr. Magaña va encarregar a un pintor argentí la decoració mural del bar. El resultat, prou encertat, dóna un aire de modernitat, però alhora té un regust d’estil modernista, en inspirar-se en la sinuositat de línies i motius que es troben a la porta del local. Les taules han estat pintades seguint el dibuix del mural. Al pis de dalt l’atmosfera és especial gràcies al petit balconet de fusta —la part alta de la mampara modernista— que s’aboca a l’espai de la barra. En conjunt, l’espai està decorat amb senzillesa i bon gust, creant un ambient confortable i especial, obert i alhora acollidor.

Quan Antonio Magaña va comprar el negoci ho va fer amb la intenció que seguís essent un bar, però també amb l’ambició de convertir-lo en un punt d’activitats culturals diverses: música, lectures poètiques (els dimecres a la nit), espai d’exposicions per a autors joves i tertúlies. Així doncs, el local es caracteritza per un ambient jove, principalment de la ciutat, obert a tothom i a noves idees. Però el Bar Muy Buenas no és solament un bar de copes o de cafès, sinó que també ofereix servei de cuina a preus molt raonables, amb la novetat que a la seva carta acull un important assortiment de plats de diferents cultures del món. També a qualsevol hora del dia podem tastar una de les seves especialitats, les torrijas àrabs, o triar a la seva carta, cada vegada més extensa, de tes o cerveses d’importació. En avançar la nit, les taules es desparen, la música es va animant i el Muy Buenas va adquirint caràcter de bar nocturn i punt de trobada per degustar el seu famós mojito.

A la façana el local té dues portes d’accés i tres aparadors de ferro i vidre, juntament amb una decoració d’angelets d’aire noucentista. La decoració dels aparadors es va canviant continuadament, i si un mes mostra llibres i fotos antigues, el següent pot exhibir trencadores composicions artístiques. A l’interior, totes les parets estan cobertes per un moble aparador de fusta amb el fons de mirall o vidre a l’àcid i ornaments de tipus geomètric, en què predominen les línies rectes formant rams. Aquest moble està coronat per uns plafons corbats rematats amb motius vegetals i amb flors pintades al seu interior. Cal dir que abans de la darrera restauració aquest aparador ara de fusta vista estava cobert per diverses capes de pintura aplicades durant dècades. Per sobre del moble, fins a arribar al sostre, trobem unes pintures a l’oli sobre llenç de paisatges bucòlics amb figures femenines. No s’hi ha trobat cap nom que pogués indicar qui va col·laborar en la decoració de l’establiment.

El taulell de l’antiga confiteria ara fa la funció de barra. Està pràcticament intacte, tot i que s’hi va afegir un sòcol per donar-li més alçada i es van treure uns calaixos de vidre, les bomboneres, per manca de solidesa. Sobre el taulell, enmig de la barra, hi havia l’antiga caixa de cobrar de la pastisseria i dins l’aparador de vidre que es conserva ara hi ha instal·lat l’assortidor de cervesa. Entrant a la dreta, també s’ha mantingut intacte com a element decoratiu la taula de comptabilitat, amb una bonica mampara de vidre. Actualment, a l’espai interior, que era l’habitatge i sembla que no tenia cap mena de decoració modernista, hi trobem les taules per seure i menjar alguna cosa. El 1998 va ser reformat i decorat de nou amb un disseny totalment contemporani que tanmateix aconsegueix concordar amb l’atmosfera de l’entrada. En això hi influeix un aprofitament assenyat dels materials originals: per exemple, les actuals portes dels lavabos i la cuina són les que abans tancaven el passadís d’accés cap a l’habitatge interior des de la botiga.

La Confiteria destaca, independentment del seu encant estètic, per la seva bona carta de vins i la qualitat dels embotits, formatges i patés que ofereix, com la seva especialitat, el foie de la Marona. L’ambient del local varia segons les hores: a la tarda és freqüentat per gent que vol berenar o fer-la petar amb calma, però a la nit el bar s’omple amb una gran diversitat de clientela que tan aviat busca estar-s’hi de copes fins a la matinada com fer un ressopó lleuger en sortir d’algun dels teatres del Paral·lel. Un entorn agradable, ambientat amb una àmplia i acurada selecció de música moderna. L’establiment també realitza diverses activitats, acull exposicions cada dos o tres mesos i organitza concerts dins el Festival de Jazz de Ciutat Vella.

Així es descriu a l’Anuari Estadístic de l’Ajuntament de Barcelona de 1904 aquest local, propietat dels senyors Rius i Martí, que va guanyar el premi al millor establiment inaugurat l’any 1903. I així, amb poques modificacions, el podem contemplar i gaudir en l’actualitat.

La notícia més antiga que s’ha trobat fins ara sobre la Fonda España sembla indicar-nos la data de la seva inauguració. Es tracta d’un avís al Diari de Barcelona que el 30 de desembre de 1858 informa que “el primer dia de 1859 s’obrirà amb tot nou aquest establiment”. A partir de l’any 1863 la Fonda s’amplia amb els baixos d’un altre edifici, que el propietari Josep Colomer va fer construir de nou. Entre aquesta data i el 1903 no tenim cap constància que es facin reformes a l’interior de l’establiment.

Els hereus de Josep Colomer van ser els qui van encarregar la decoració a Domènech i Montaner, tot i que l’any 1903 els propietaris ja són Rius i Martí. Des d’aleshores ha conservat sempre la mateixa funció, però amb el temps ha evolucionat i ha passat de ser bar i fonda a ser restaurant i hotel. Als anys vint aquest local s’anomenava popularment “els toreros”, perquè era on s’hostatjaven molts dels matadors més coneguts. Durant la guerra civil va ser requisat per la CNT per fer-hi un hospital. Posteriorment l’hotel, l’any 1983, passà a mans de la família Tutusaus. Ells van recuperar la decoració que en algunes zones estava tapada per obres més modernes o, fins i tot, com en el cas de la xemeneia d’alabastre, totalment coberta per pintura negra. Des de l’octubre del 2004 la propietària de l’establiment és la societat Hotelcon 96, SL.

No tot el conjunt s’ha preservat intacte: la zona que més ha patit ha estat la recepció, tot i que se’n conserva la porta de fusta original, però a l’interior el record és mínim. A l’esquerra de la recepció hi ha la Sala Arnau, que també ha patit moltes mutilacions al llarg dels anys. Abans sala de descans i ara bar restaurant, aquesta sala conserva l’esplèndida llar de foc d’alabastre (alimentada per gas), modelada l’any 1901 per l’escultor Eusebi Arnau i produïda pel taller de l’escultor Alfons Juyol i Bach. Val la pena fixar-se atentament en la riquesa de les escultures que representen les edats de l’home amb figures femenines i d’un vell, i la campana coronada per l’escut de l’emperador Carles V d’Alemanya (I d’Aragó), amb la corona imperial, l’àliga bicèfala, les columnes d’Hèrcules i el Toisó d’Or, amb els emblemes dels antics regnes de Lleó, Castella, Navarra i Aragó al centre. Aquests motius també els trobarem en la decoració d’un dels menjadors: les evocacions heràldiques són característiques en l’obra de Domènech i Montaner, que a més d’arquitecte, historiador i polític, va ser també un prominent heraldista.

On podem trobar la decoració que pròpiament va merèixer el premi de l’Ajuntament al millor establiment és en els dos menjadors, que avui mantenen la seva funció original. Entrant en línia recta des del carrer i passada la recepció, hi ha el que antigament era el menjador dels hostes, també anomenat “saló de les sirenes”, ara dedicat sobretot a banquets o sopars de grup. El primer que crida l’atenció és el mural pintat de la paret amb temàtica marina: sirenes (amb cames), peixos del Mediterrani, etc., tot sobre un fons d’ones en relleu. Aquestes pintures sovint s’han atribuït al pintor Ramon Casas.

Sota les pintures, la part inferior de la paret està coberta per un arrambador configurat a partir de l’entramat d’amples faixes de fusta, que forma una quadrícula, i en els buits trobem un altre cop escuts de ceràmica vidrada que representen antics senyorius aristocràtics. La sala està coberta per una claraboia cassetonada que deixa entrar subtilment la llum natural.

El segon menjador, comunicat amb l’anterior i situat a la dreta de la recepció, era el restaurant públic, i encara ho continua essent. Aquí també destaca l’arrambador de les parets, en aquest cas de mosaic, que representa diversos emblemes, tot i que en menor quantitat. Aquest arrambador està coronat per penjadors de fusta, més treballats que en l’anterior menjador, i s’hi combinen motius vegetals i florals. Tots els llums que hi ha en aquest menjador són del moment de la reforma portada a terme per Domènech i Montaner: els aplics de les parets i els llums penjants, que en origen eren a la Sala Arnau.

En tots els salons es pot gaudir d’un menú de preu molt assequible, tant per dinar com per sopar, de cuina principalment catalana però amb la flexibilitat pròpia d’un hotel. Un espai obert a tothom, des de la mateixa gent que viu o treballa al barri fins als visitants que s’hostatgen al mateix hotel. Ara que fa més de cent anys de la decoració de la Fonda Espanya, encara hi podem menjar gaudint d’un entorn privilegiat i sentir que formem part d’un conjunt creat pel gran mestre del Modernisme, Domènech i Montaner, on va demostrar les enormes possibilitats de diàleg entre la pedra, la pintura, la ceràmica, el vidre, el ferro i la fusta.

Josep Roca i Tudó, nascut a Copons l’any 1883, va arribar de jove a Barcelona, on va treballar de cambrer a diversos bars de la ciutat antiga fins que l’any 1909 va comprar un local al carrer Nou de la Rambla 34 (aleshores el carrer es deia Conde del Asalto). Hi va inaugurar un bar l’any següent, el 23 de juny de 1910, que va decorar amb un llenguatge modernista de caire popular. S’ignora qui en va ser el dissenyador; únicament han arribat fins a nosaltres els noms d’alguns dels treballadors que eren coneguts i amics de Josep Roca i que van voler participar en la decoració: Pedrerol com a fuster, Xampanyer com a pintor, i altres ebenistes, marbristes i guixaires que van formar un equip. A la mort del fundador, el local va passar a mans d’una de les seves filles, Dolors Roca, i el seu marit, Pere Bertran. La propietària actual segueix sent un membre de la família del fundador, la seva néta Elionor Bertran, que es va fer càrrec de la direcció del bar l’any 1976, juntament amb el seu marit, José Antonio Alabalá.

Al llarg dels anys, l’interior del bar s’ha conservat. En un primer moment no tot el local s’utilitzava com a bar ni tampoc va ser decorat de la mateixa manera. La decoració modernista ocupava una mica més de la meitat de l’establiment, i era el bar pròpiament dit, mentre que el saló interior, mancat d’aquesta decoració, es destinava a activitats artístiques i culturals i, a partir de la guerra civil, va ser utilitzat com a lloc d’assaig per a artistes de circ. Actualment els dos espais estan integrats en un sol local i el saló interior té un escenari per a actuacions.

La porta d’accés ja ens indica que es tracta d’un bar diferent, per tot l’emmarcament de fusta amb el nom al centre. Durant la postguerra es van fer castellanitzar tots els noms catalans i estrangers dels establiments, però el del London, en lloc de treure’l, el van tapar temporalment, i així s’ha pogut mantenir. De l’interior destaca l’aparador, tan característic en tots els establiments d’aquesta època, amb un mirall de fons, de línies corbes entretallades per flors i rematades per volutes amb decoració vegetal. Tota la fusta està pintada de color crema combinat amb el daurat en ornaments i línies. Aquesta mateixa ornamentació es repeteix en un arc que hi ha a la meitat d’aquest primer tram del bar, on apareix el nom del local, i també a la porta d’accés al segon saló, la qual, però, va ser realitzada en una època més moderna. La primera barra, l’única que hi havia en origen, és de marbre de colors amb flors tallades a la part superior, motiu que també apareix a l’arrambador del primer tram original de l’establiment.

Des del primer moment, el London va ser freqüentat per gent del món del circ, ja que al mateix carrer estaven instal·lats gran part dels agents de circ, teatre i espectacles en general de la ciutat. A més, estava obert les 24 hores del dia, amb la qual cosa tard o d’hora tota la bohèmia de la ciutat s’hi passava. Tots els elements decoratius conserven l’esperit d’un bar de principi del segle XX on es reunien joves artistes com Miró, Picasso o Gaudí, i molta gent de les arts i especialment del circ, record evocat encara avui pel trapezi que penja prop de l’entrada.

El London Bar no té l’atmosfera tranquil·la d’un antic cafè perquè mai no ho ha estat, més aviat ha estat i és un punt de trobada de persones amb inquietuds culturals. Encara avui bona part de la clientela és gent del món de l’art, en el sentit més ampli, que hi va per petar la xerrada, escoltar música o, fins i tot en alguna ocasió, fer-hi petites gronxades espontànies al trapezi. Els seus propietaris solen estar oberts a fer tot tipus d’activitats culturals, des de les tradicionals tertúlies o exposicions fins a alguna proposta més innovadora. Però l’activitat més popular avui dia i des dels anys setanta és la música en viu; pel seu escenari han passat artistes tan coneguts com Loquillo, Jarabe de Palo o la Fundación Tony Manero. Cada dia hi ha un concert d’algun tipus de música: des de jazz fins a cançó d’autor, passant pel rock i el funky (a partir de les 0.30h, amb consumició obligatòria). A la seva web es poden consultar els concerts del mes.

Es tracta d’un local molt relaxat a primera hora de la tarda, totalment ple en els concerts i animat fins ben entrada la matinada. Un ambient jove, català, però també molt conegut entre els estrangers, obert a tot tipus de gent, fet que facilita que qualsevol persona s’hi pugui trobar a gust.

El cafè del passeig de Gràcia número 18, avui desaparegut, s’anomenava Cafè Torino i va ser el guanyador aquell mateix any —1902— del premi de l’Ajuntament al millor establiment. El segon cafè, que és el que ens interessa, avui dia encara està situat al carrer d’Escudellers número 8 i sembla que s’anomenà Petit Torino, tot i que a les guies de principi del segle XX es deia Cafè Torino. Tots dos cafès van ser decorats per Ricard Capmany, però la decoració al carrer d’Escudellers era més discreta que la del passeig de Gràcia. Gràcies a l’informe del premi que guanyà el conegut Cafè Torino, sabem quins van ser els seus col·laboradors, i se suposa que el mateix equip va decorar el Petit Torino per les similituds en la decoració i per la proximitat en les dates.

Pocs anys després, cap a 1910 o 1911, el Cafè Torino de passeig de Gràcia va tancar —i possiblement també ho va fer el del carrer d’Escudellers— ja que el 1914, segons una guia de la ciutat, l’establiment es deia Oriental Bar, i el seu propietari era un tal Juan Alamán. Dos anys després, tornava a canviar de propietari i adquiria el nom que l’ha identificat des d’aleshores. A finals de la dècada dels anys vint, la família Bofarull, propietaris del restaurant veí Los Caracoles, va adquirir el Grill Room. Encara avui, la família Bofarull és propietària dels dos establiments.

El Grill Room ocupa els baixos d’un edifici vuitcentista i la seva façana està decorada amb un revestiment de fusta que s’adapta als buits del local. Si comparem imatges actuals de la façana d’entrada amb imatges dels seus inicis, podem observar els discrets canvis que ha patit. Se segueix mantenint la mateixa estructura d’un revestiment de fusta amb dues grans arcades dividides per un pilar, amb un aparador coronat per un escut amb un brau rampant. Les portes estan tancades a la part superior per vidrieres. Els canvis principals són el rètol, que en origen era pintat i decorat amb motius florals i ara mostra unes grans lletres lineals sobre fons verd, i els baixos dels aparadors, que, per les imatges que se’n conserven, sembla que tenien un revestiment de marbre i en l’actualitat són de fusta. Com que l’establiment fa cantonada amb el passatge d’Escudellers, també en aquest carrer hi trobem tres arcs, on es repeteixen els símbols del vermut Torino i el brau.

De la decoració interior destaca l’aparador que trobem entrant a la dreta, de línies sinuoses amb decoració floral als extrems, característiques de principi de segle XX. També sobresurt l’asimetria dels taulells: el de la dreta és completament llis, sense cap tipus d’ornamentació, mentre que el de l’esquerra està decorat amb aplicacions de ceràmica. Així mateix, són dignes d’esment els treballs de forja dels pilars: en el primer d’ells encara es poden llegir les dues inicials “VT” (Vermut Torino), emmarcades per un brau rampant, que ens recorda el negoci del seu fundador. Hi ha altres elements a tenir en compte, com l’enteixinat pintat del primer tram del local o els llums de ferro a les parets.

Actualment, l’espai es divideix en dues parts, una primera on trobem les barres i es pot prendre una copa, i una segona, construïda posteriorment, destinada a menjador, on podem menjar a la carta. L’oferta gastronòmica del Grill Room fa honor al seu nom i es basa sobretot en plats de carn amb altres ingredients a la brasa, tot i que també ofereix altres plats tradicionals de la cuina catalana, juntament amb cuina més internacional. Al cor de Ciutat Vella, entre la Rambla i la plaça de Sant Jaume, aquest restaurant té un ambient cosmopolita i divers, i, com la majoria de locals d’aquesta zona en els darrers anys, és bastant freqüentat per turistes. El saló, amb capacitat per a cinquanta persones, es pot reservar per a celebracions o sopars de grups, amb possibilitat de triar un menú dels plats de la carta.

L’any 1966 el propietari de la botiga va vendre al decorador i escenògraf Josep M. Espada la decoració de l’establiment. Tots els elements ornamentals van ser desmuntats peça a peça i a partir d’aquí Espada va fer un nou disseny per adaptar-los a un local més petit, a prop de la plaça de Sant Jaume, destinat a ser un bar. Els germans Yagüe van ser els encarregats de restaurar totes les peces de fusta de boix i adaptar-les estructuralment al seu nou espai.

Abans d’entrar a l’establiment, el primer que destaca és el portal d’accés, ja que el que ara són els plafons de les llindes en origen era el rètol de la botiga de paraigües (i si parem atenció encara podem veure marcat a la fusta el número del carrer on es trobava la botiga). En altres parts de l’establiment, especialment en els paraments de vidre, es repeteix un motiu que ens recorda d’on prové la decoració: dos paraigües i un vano.

És en el primer espai de l’establiment, a la planta baixa, on trobem tota l’ornamentació d’origen modernista, des de la barra fins al sostre, passant pels llums i els aplics. La part inferior de la barra, tota de fusta, es va realitzar a partir dels paraments que coronaven les vitrines on es col·locaven els paraigües. Per altra banda, per fer el sostre es van aprofitar les portes corredores que cobrien uns calaixos on es guardaven els prestatges expositors dels vanos de la botiga. Amb els arrambadors de les parets, que en aquest cas tenien una funció similar en origen, es va procedir de la mateixa manera, i també amb tots els emmarcaments dels miralls que cobreixen les parets del bar. És a dir, es va redecorar un espai de dimensions molt més petites, sobretot en alçada, amb la decoració totalment desmuntada de la botiga original; per això es repeteixen els motius en diferents parts de les parets o les portes, perquè les peces s’anaven col·locant tenint en compte les seves dimensions per no haver de fer més modificacions que les necessàries.

En la majoria de peces es repeteixen dos motius ornamentals: per una banda, destaca una decoració de línies ondulades rematades als extrems per motius florals i, per altra banda, una ornamentació més naturalista amb entrellaços de flors i fulles. Respecte a la il·luminació, es combinen llums modernistes originals amb aplics, alguns dissenyats pel decorador Espada als anys seixanta.

La inauguració del nou bar El Paraigua va ser el 5 d’abril de l’any 1968, i els seus fundadors van ser el mateix Josep M. Espada, J.M. Segarra i E. Vila Casa. L’any 1969 hi va entrar a treballar J.M. Sánchez, un andalús de Cadis que havia arribat a Barcelona tres anys abans: ja l’any 1972 Sánchez va passar a ser-ne soci i a partir de l’any 1995 es convertí en propietari, juntament amb la seva dona, Sebastiana Guerrero, fins a l’actualitat.

Als anys vuitanta es va decidir ampliar el local habilitant un soterrani amb voltes d’origen medieval (sembla que era el celler d’un antic convent), i avui dia aquest espai acull una elegant whiskeria cocteleria ambientada amb una acurada selecció de música clàssica. El Paraigua és un lloc tranquil per anar-hi a qualsevol hora del dia i prendre un cafè o gaudir d’un bon còctel, entre una oferta d’una cinquantena, amb i sense alcohol, entre els quals trobem, per exemple, “El Paraigua”: un còctel semi, fet a base de cava, tequila, drambuie i sucs de llimona, taronja, pinya, préssec i grosella. Els no iniciats, val la pena que es deixin aconsellar per la professionalitat del barman, que de ben segur trobarà el còctel més adequat per a cada situació i moment del dia.

Tot i que l’especialitat és la cocteleria, El Paraigua també ens ofereix una àmplia carta de vins, caves i licors, així com la possibilitat de fer un mos a qualsevol hora del dia amb un assortiment de menges del país, senzilles però d’una qualitat excel·lent: des d’una truita de patates o un xoriço curat fins als canapès que podem triar a la barra. Els menús que s’ofereixen amb la seva pròpia selecció de tapes costen entre 35 i 40 euros de mitjana, incloent-hi la beguda, les postres i cafè.

El Paraigua també és obert a l’activitat cultural: habitualment al soterrani es fan exposicions de pintura, i cada dilluns al vespre s’hi celebren tertúlies (podem consultar el programa a la pàgina web). L’establiment també acull altres activitats socials o petites celebracions particulars: per a més detalls, cal contactar amb la direcció.

Les notícies que tenim d’aquest espai es remunten al final del segle XIX o principi del segle XX. Al voltant de l’any 1893 el propietari era un home d’origen francès anomenat Marnet, que hi regentava un negoci que no se sap ben bé si era de guants i complements o bé d’embotits. Posteriorment, l’establiment va ser una xarcuteria, oberta per Miquel Regàs i Ardèvol entorn del 1910. Aquesta botiga, que publicava regularment anuncis a la premsa (se’n conserven de 1913 i 1914), es va mantenir fins a l’any 1922 i sembla que en tot aquest període de temps el senyor Regàs va preservar la decoració interior intacta. El següent establiment que es va obrir va ser una botiga de regals anomenada Wolf, propietat del Sr. Veciana, nom pel qual també era conegut l’establiment (i sovint també s’atribueix a ell, erròniament, la decoració del local). Aquest hi va realitzar alguna petita modificació: una reforma l’any 1979 va substituir les grans portes d’accés per fer uns aparadors. Les portes van servir per fer un armari d’exposició a l’interior. L’actual propietari del local, un vienès establert a Barcelona anomenat Michael, va adquirir el local l’any 1999 i en va fer una restauració molt respectuosa amb l’original i amb la reforma del 1979 i només va alterar una part dels arrambadors.

Abans d’entrar-hi, ens hem de fixar en la façana del número 7 (que no és l’entrada al bar), revestida amb un panell de fusta pintada que ocupa dos nivells, planta i altell, que donen equilibri i unitat al conjunt. A la part superior, el panell emmarca un petit balcó que destaca per la barana de ferro forjat amb formes ondulades i motius florals, similars als ornaments florals de les llindes. Els dos plafons laterals d’aquest altell adopten la forma d’una el·lipse i estan emmarcats per motllures de fusta corbades de línies ondulades. A totes les imatges que es conserven de la façana, la fusta apareix pintada de dos colors, granat i blanc, però és possible que en origen fos del color de la mateixa fusta. El rètol de la botiga, que fins fa molt poc era el de l’anterior negoci Wolf, ha estat substituït per un anunci de la cervesa Guiness.

L’interior d’aquesta part del bar és de dimensions reduïdes i també està revestit amb fusta. Se n’han conservat els arrambadors amb decoració floral entrellaçada que es troben situats a la paret del fons. Trencant la continuïtat de l’arrambador trobem un armari de poca fondària, amb un coronament de fusta del més pur estil modernista, acabat amb formes ondulades i representacions florals. En els seus orígens aquesta fusta del coronament era el marc d’unes vidrieres de colors amb motius florals que no s’han conservat. Tot i que no coneixem el nom dels decoradors, és obvi que els ebenistes s’adscrivien al moviment modernista, amb fortes influències de l’Art Nouveau internacional, que aleshores feia furor a Catalunya.

El pub irlandès Molly’s Fair City ofereix, naturalment, la tradicional cervesa del seu país, però també s’hi poden tastar els didalets de licor de noms suggeridors, com el Deep Throat o el Choc Pop, o el més previsible Baby Guiness (que, de fet, no és de cervesa, sinó de licor de cafè i crema de whisky).

El pub té un clar caràcter internacional i multicultural, i diàriament s’hi pot escoltar una bona barreja de llengües. És un local d’ambient càlid i acollidor, on, com és evident, es pot escoltar música cèltica, però també pop i rock anglosaxó en general. Podríem dir que és un bon lloc per conèixer gent i per practicar idiomes. El personal del bar és majoritàriament d’origen irlandès o local: una colla jovial, amable i poliglota que està acostumada a assessorar en qüestions bàsiques de supervivència els estrangers que acaben d’arribar a la Barcelona vella. La situació estratègica d’aquest pub irlandès també converteix inevitablement els cambrers en objectiu despietat de nombrosos turistes amb un mal sentit de l’orientació i poques habilitats idiomàtiques, fet que el personal del Molly’s sembla encaixar amb un cert esperit estoic. Com ells mateixos diuen, “al Molly’s no hi ha estranys, només amics que encara no has conegut”.

Els dies de màxima animació d’aquest establiment —a banda, naturalment, del 17 de març, Saint Patrick’s Day (sant Patrici, patró d’Irlanda)— solen coincidir amb els grans esdeveniments esportius internacionals, com partits de futbol de la màxima rivalitat, oferts en directe a les seves grans pantalles de televisió. També se solen fer activitats diverses relacionades amb les festes i els esdeveniments de la ciutat de Barcelona i promocions especials del local mateix. Es pot reservar el pis superior, només obert els caps de setmana, per fer alguna celebració particular.

Aquest cafè ocupa el que anteriorment era una xocolateria restaurant força popular anomenada La Mallorquina. Aquest establiment ja apareix citat cap a l’any 1890. Anteriorment, l’any 1863, es trobava al mateix lloc la Confiteria La Palma. Quan Antoni Dòria llogà l’establiment, ja hi havia la decoració que avui dia podem contemplar gairebé en la seva totalitat, la qual va ser encarregada pel propietari de la xocolateria La Mallorquina, el senyor Manuel Docampo, gallec de naixement, i que va ser feta entre 1880 i 1889 per Amigó.

No va ser fins als anys cinquanta que se’n va fer una primera restauració, la qual va consistir en la creació d’una barra seguint el model original d’un petit taulell que era destinat a la caixa enregistradora i que era a l’entrada del local. També va canviar el mobiliari que hi havia en origen just a l’entrada del local: les taules rodones de marbre (els anomenats vetlladors) amb cadires de vímet van ser substituïdes per unes butaquetes entapissades al voltant de taules de fusta. Posteriorment, als anys vuitanta se’n va fer una segona restauració, en aquest cas de les pintures i el mobiliari, i un altre cop es va canviar i ampliar la barra, treball que va anar a càrrec d’Antoni Moragas i Spa. En aquell moment, en restaurar els plafons pintats de les parets es va trobar a sota una altra decoració totalment vuitcentista de gerros amb flors, anterior a la xocolateria La Mallorquina i que s’atribueix a l’esmentada Confiteria La Palma.

Quan arribem al cafè, el primer que crida l’atenció és la porta d’accés principal, un emmarcament de fusta amb motius tallats de temàtica floral i vegetal de línies sinuoses, dins el llenguatge modernista, combinats amb els dos brancals de marbre on es repeteixen els mateixos motius. A l’interior ens trobem amb un primer espai amb dos parells de taules a banda i banda de la sala de manera que es configura un passadís central que condueix a la barra, on el local es fa molt estret, per passar a continuació a un ampli saló. Entre els dos espais hi havia unes vidrieres, que tenien la funció de separar els dos àmbits, de les quals encara es conserva l’emmarcament. L’any 1992 es van obrir dos salons al pis superior, amb una decoració vuitcentista, fidel al moment de construcció de l’edifici.

L’estructura del local, visible sobretot en el saló interior, se situa dins l’estil vuitcentista per l’ús de columnes de foneria de ferro, amb els capitells prolongats tal i com es feien servir quan encara no hi havia bigues laminades per sostenir els embigats de fusta, i també per l’ornamentació de guix del sostre amb decoració vegetal (palmetes i flors) i geomètrica (rectangles, piràmides, etc.). A les parets es combinen plafons pintats sobre tela amb tres motius diferents: dos d’ells mostren noies amb actituds ingènues que porten cistells i flors a les mans i el tercer motiu és un gerro amb flors. Tots els plafons estan emmarcats per unes motllures de guix, pintades amb els mateixos colors verd fosc i os, les quals també trobem al sostre.

Alternant-se amb les pintures, trobem uns miralls amb dibuixos gravats a l’àcid que representen figures femenines que per la seva indumentària semblen fer referència a personatges de diverses òperes. En aquest cas són dones sensuals, de línies sinuoses i amb actituds diverses més properes a una estètica lligada al llenguatge modernista. A la part inferior d’aquestes pintures i miralls hi ha un arrambador, actualment de rajola, que anteriorment era d’uralita en el saló interior i de fusta en el de l’entrada.

Pel que fa al mobiliari, al primer saló es van fer modificacions, però no pas al saló interior, on es mantenen intactes, tot i que restaurades, les taules de fusta i les cadires Thonet, molt populars a l’època, juntament amb unes altres cadires més modernes però també de la firma Thonet.

Durant tots aquests anys ha estat seu de reunions i xerrades dels personatges més diversos que han viscut a Barcelona o hi han passat. En l’època republicana (1931-1939) va ser punt de trobada de polítics de la Lliga i d’Esquerra Republicana (com ara el que més tard seria president de la Generalitat a l’exili, Josep Irla) i durant la guerra civil va ser popular entre els membres de les Brigades Internacionals. Acabada la guerra, el local va tenir una època de poc moviment, però es recuperà cap als anys cinquanta amb l’arribada de turistes. Als anys seixanta, va reviscolar el seu tarannà tradicional de lloc de tertúlia i trobada amb parroquians avui ben coneguts, com els escriptors Maria Aurèlia Capmany i Terenci Moix, els pintors Modest Cuixart i Joan Miró, i el dramaturg i actor Sacha Guitry. Tampoc no podem oblidar que al llarg de la seva història el Cafè de l’Òpera ha estat un lloc on els cantants acostumaven a fer una parada: Chaliapin, Toti del Monte, Rosich, Caballé, Carmen Valor, Luys Santaria i César González Ruano són alguns dels noms més coneguts.

Des d’aleshores i fins avui, el públic que ha fet cap al Cafè de l’Òpera ha estat molt variat; gent que manté viu el caràcter original de l’establiment i el seu tarannà de punt de reunió. Una clientela que ara és molt més cosmopolita que en els seus orígens, d’edats diferents i d’ambients diversos, amb un cert aire informal i bohemi. L’establiment és un autèntic “clàssic” de la ciutat; no debades va ser proclamat Ramblista d’Honor l’any 1997. Als matins és més habitual trobar-hi petits grups de turistes i nadius esmorzant i llegint el diari en un ambient reposat; als vespres, en canvi, el local s’engresca i sol omplir-se de catalans i estrangers residents en un ambient jove i multicultural.

A l’establiment podem assaborir un bon cafè de la seva àmplia carta, de la qual destaca el cafè De l’Òpera (cafè amb mousse de xocolata). Si preferim un te, en podem triar entre la trentena de varietats que s’hi ofereixen. La xocolata desfeta també és una tradició especial del local, el qual, per a les hores més animades, disposa d’una bona selecció de whiskys, vins i caves, i cerveses nacionals o d’importació. També podem menjar-hi a qualsevol hora del dia principalment tapes o racions d’embotits i formatges de diversos orígens, entrepans i especialitats de la temporada, tot plegat a preus raonables.

Així mateix, seguint el tarannà del local, els salons del pis superior es poden reservar per a tertúlies, xerrades, presentacions de llibres i petites celebracions. Amb capacitat per a unes quinze persones a cada sala, la reserva implica únicament una consumició obligatòria dels assistents.

La Taverna dels Quatre Gats, nom amb el qual va ser inaugurada l’estiu de l’any 1897, va atraure des dels seus inicis la curiositat de la gent. Cridava l’atenció l’atmosfera d’antiga casa catalana configurada per la tria dels elements decoratius: mobles de fusta de noguera, el taulell cobert de ceràmica popular catalana, bigues de fusta decorades senzillament, etc., combinats amb aplicacions de ferro forjat o vidrieres a les finestres que, com se citava en els diaris d’aleshores, donaven “un aire artístic a l’establiment”.

Els fundadors van ser Pere Romeu i Miquel Utrillo, homes de la seva època que van saber recrear l’ambient que havien viscut a París, i d’aquesta manera van aconseguir acollir al seu local diversos artistes com ara Casas, Rusiñol o Picasso (que va fer en aquesta taverna la seva primera exposició de dibuixos) i músics com Albéniz o Morera. La presència d’aquests personatges i les activitats que s’hi realitzaven al saló interior, com ara espectacles d’ombres xineses, de titelles o tertúlies, van donar fama al local de ser un lloc bohemi i punt de reunió d’artistes, idea que perdura fins als nostres dies.

De fet, la cerveseria només va estar oberta durant sis anys: el 1903 va tancar i es convertí en magatzem tèxtil. No va ser fins a l’any 1988 que es va tornar a obrir com a establiment dedicat a la restauració. I, per insòlit que pugui semblar, el fet és que se’n va poder recuperar l’interior perquè s’havien mantingut intactes els detalls decoratius. La família Ferré va ser l’encarregada de recuperar l’espai i tornar a la memòria de tots l’existència d’Els Quatre Gats. Avui l’establiment és a càrrec de Josep Maria Ferré i el seu fill Ivan Ferré.

Els Quatre Gats té dos espais diferenciats. El primer que trobem quan hi entrem és la zona de cafeteria bar, que és on era pròpiament l’antiga taverna i on es concentra la decoració original. D’altra banda, la segona sala, avui la zona de restaurant i que originalment era la sala per als espectacles i exposicions, s’ha redecorat aplicant motius del llenguatge modernista, especialment al sostre, i conservant també alguns elements que van ser realitzats quan aquest espai era un magatzem tèxtil.

Al bar es mantenen l’arrambador de ceràmica, els emmarcats de pedra de les portes d’accés als diferents espais i la barra original coberta per ceràmica amb motius florals i geomètrics. Únicament ha desaparegut una mampara de fusta, que podem veure en una fotografia antiga que hi ha a l’interior del local i que feia de separació entre l’entrada i la barra. La decoració es completa amb reproduccions d’obres de Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Pablo Picasso.

Actualment l’establiment està dedicat a bar restaurant, especialitzat en cuina de mercat i internacional, i al capdavant de la qual hi ha el xef Antonio Cabanas. De tant en tant, segons la temporada, ens podem trobar també que el restaurant celebra una setmana de la cuina dedicada a algun país en concret. Recordant els orígens, els propietaris actuals mantenen viva una certa activitat artística. Cada nit el sopar és amenitzat per música de piano en directe (de 21 a 1h de la matinada al saló interior) i també, si la vetllada s’anima, es pot tenir la possibilitat de presenciar l’aparició d’algun artista espontani. A més, l’establiment edita cada dia el butlletí 4 Gats. Diari d’Art i Cultura amb Menú Gastronòmic, que conté el menú diari junt amb diversos relats i opinions. Aquestes activitats, que es poden consultar a la seva pàgina web, es complementen amb el projecte “Jove Valor”, l’objectiu del qual és promocionar joves artistes i creatius. Si volem saber quelcom més de l’establiment o endur-nos-en un record, al mateix local es venen alguns objectes, com jocs de cafè, samarretes, el llibre del centenari i algun llibre de cuina.

“ (…) les seves línies generals així externes com interiors i els seus detalls, denoten una personalitat artística ben definida i un bon gust i originalitat que llueixen en els alçats alhora que en la disposició útil de la referida casa.”

A primer cop d’ull, la Casa Calvet crida l’atenció per tenir una façana aparentment molt regular i simètrica, fins i tot massa simple per ser una obra de Gaudí. Però sempre cal mirar-se les coses dues vegades: començant pel mateix coronament de la façana, es fa evident que el protagonisme correspon a la línia corba (precedent, d’alguna manera, de la Casa Batlló) i a les arts aplicades en els ornaments de ferro fos. La regularitat també s’altera per l’alternança de balcons de formes rectangulars i circulars, sustentats per mènsules esculpides, i per les baranes treballades amb ferro forjat. L’element principal a destacar és la tribuna de la planta noble, on vivien els propietaris, ornamentada amb treball de pedra i aplicació de ferro forjat. Gaudí no solament va fer el projecte arquitectònic, sinó que va voler controlar tot el disseny dels interiors, especialment el mobiliari dels habitatges i també la decoració del local dels baixos. L’execució d’aquests dissenys va anar a càrrec de l’empresa Casas & Bardés.

A la planta baixa, a l’espai que ocupa el restaurant hi havia originalment les oficines de la indústria tèxtil dels Calvet, i posteriorment va continuar sent seu d’oficines del mateix ram industrial fins que el 1994 es va convertir en restaurant. Durant tots aquests anys el local ha mantingut inalterat el seu caràcter i la decoració. Un dels elements que distingeixen l’establiment són les mampares de pi de melis amb detalls decoratius vegetals molt discrets, que antigament separaven els despatxos de la gerència i la sala de comptabilitat del corredor de l’entrada i que actualment acullen sales reservades del restaurant. En aquests tres espais s’ha mantingut l’arrambador de fusta i un dels llums originals i s’hi ha col·locat un moble escriptori que era en una altra àrea de les oficines. Amb tots aquests elements s’aconsegueixen espais francament acollidors i especials.

L’harmonia exquisida del conjunt es veu hàbilment completada en els detalls: les bigues, els tiradors, l’estucat al foc de les parets, la sanefa decorativa que sembla fer de mènsula de les bigues, etc. Tal com explica la directora del restaurant, Pilar Oyaga, s’intenta mantenir l’esperit de l’establiment i, per tant, tota la decoració que s’ha anat afegint són peces de qualitat, en la seva majoria originals modernistes. Als banys, en canvi, s’ha creat una nova atmosfera amb la tècnica del trencadís inspirada directament en els bancs del Park Güell i en l’esperit artesanal del Modernisme.

Deixant els reservats a la dreta, al fons del corredor arribem a una sala més àmplia protagonitzada per un gran finestral, el qual en origen era tot de vidre blanc però els propietaris el van substituir per unes vidrieres d’estil modernista, solució que també van aplicar a altres espais, com la porta d’entrada al restaurant i alguna finestra. En aquest espai sense compartimentar destaquen tres bancs de fusta, dos de doble cara adossats al mur perpendicularment, que també formaven part del mobiliari de l’oficina i que ara defineixen la distribució de les taules, creant un entorn peculiar. Des d’aquesta sala s’accedeix a una cambra de dimensions més reduïdes, que sembla que va ser la sala de juntes del negoci, cosa que es dedueix de les fotografies d’època i els mobles originals i es podria confirmar per la lletra C (de Calvet) que corona la porta d’accés. Si hi parem atenció, podrem veure que una de les parets d’aquesta cambra és lleugerament còncava, solució que fa la sala més ampla i que és un subtil recordatori de la influència creativa en les formes i estructures que va exercir Gaudí.

El Restaurant Casa Calvet destaca en el sector de la restauració a Barcelona per l’excel·lència de les menges que surten dels fogons, una cuina de creació de base essencialment mediterrània. Partint dels receptaris tradicionals clàssics, el seu xef, Miguel Alija, crea nous plats, en els quals pretén principalment respectar i potenciar el sabor original del producte bàsic, que és sempre de temporada, per la qual cosa la seva carta canvia quatre vegades l’any seguint les estacions naturals. Tot i així, hi ha alguns plats que sempre són presents a la carta, com el foie, el pernil ibèric o el fetge. Amb aquesta premissa s’experimenta amb els sabors i el client sovint és agradablement sorprès per alguna insòlita i exquisida combinació, com ara el fetge d’ànec amb salsa de taronges amargants o el pastís Tatin de figues amb mousse de castanya. Ja sigui a la carta o amb el menú de degustació, a Casa Calvet podem esperar un àpat d’alt nivell (preu mitjà del cobert, 45-50 euros), que es pot acompanyar amb algun dels vins de l’acurada i àmplia selecció de la seva bodega. Cal reservar taula amb antelació.

A les dues façanes principals l’arquitecte va seguir utilitzant elements neogòtics i florals, però destaca la manera com, a la façana del carrer de Gràcia, fa ús de l’estructura metàl·lica vista i d’elements austers en la decoració, més característica de les seves primeres obres arquitectòniques.

Així mateix, el xamfrà pren protagonisme, ja que s’hi construeix un cos cilíndric en tota la seva alçada, que ens pot recordar altres obres de Domènech i Montaner com l’Hospital de Sant Pau o la Casa Lleó Morera, però ja dins d’un caràcter abstracte.

Durant molts anys l’immoble va ser d’habitatges, fins que el 1962 el va comprar l’empresa Enher amb la intenció d’enderrocar-lo i fer un nou edifici per instal·lar-hi les seves oficines. Gràcies a l’opinió popular i a diversos articles anònims a la premsa del moment, es va salvar l’edifici i uns anys després, el 1978, s’inicià una rehabilitació per adaptar l’interior al seu nou ús i es va restaurar l’exterior.

Posteriorment, l’any 2000 l’empresa Hoteles Center va adquirir l’edifici amb la intenció de tornar-lo a obrir a la ciutat, en aquest cas com a hotel, després d’una llarga i costosa rehabilitació a càrrec de l’empresa GCA, amb els arquitectes Juanpere i Riu. Durant el procés de restauració no només s’han respectat tots aquells elements originals de la casa —voltes, columnes, ornaments—, sinó que a més a més el projecte decoratiu realça els espais de l’edifici i hi dóna un nou valor. Gràcies a tot aquest esforç ha rebut la categoria d’hotel de 5 estrelles i gran luxe monumental.

A la planta baixa, hi trobem el vestíbul amb la recepció de l’hotel i el Cafè Vienès, tots dos d’accés lliure i d’ambient selecte, d’acord amb un hotel de 5 estrelles. El Cafè Vienès —que recupera el nom de l’antic cafè que s’ubicava al mateix lloc, de gran popularitat entre els barcelonins durant els anys quaranta per ser un punt de trobada per a les tertúlies i d’on eren habituals personatges com el poeta Espriu— és un espai diàfan que permet apreciar les columnes que sostenen unes voltes pintades amb pa d’or. En aquest cafè, amb música ambiental suau, podem gaudir d’un bon cafè o una copa en un ambient acollidor i sofisticat alhora, per la presència dels motius modernistes combinats amb la decoració moderna i atrevida dels sofàs i les taules, que compartimenten els espais.

Així mateix, a la planta baixa, l’hotel també ofereix quatre sales —“les sales modernistes”— per a reunions o presentacions amb una capacitat de sis a deu persones, entre les quals destaca la Sala Fuster, de més capacitat, il·luminada per la llum natural que hi entra per un pati interior de l’edifici.

El soterrani de l’edifici, on antigament hi havia una sala de ball anomenada El Danubio Azul, s’ha convertit en la sala d’esdeveniments Domènech i Montaner. Aquesta sala es troba just a sota del Cafè Vienès i la seva estructura és similar: un espai obert només trencat per la presència de les columnes les quals s’ha aconseguit destacar amb un terra de tessel·les negres que adopten una forma circular i que acaben de fer-lo més acollidor. La seva capacitat és per a 160 persones i, tot i que és on se serveixen els esmorzars dels clients de l’hotel, es pot demanar per fer celebracions diverses: bodes, còctels o qualsevol altre tipus de reunió.

Finalment, a la planta noble hi ha el restaurant de l’hotel, anomenat Galaxó, en referència al turó on Mariano Fuster tenia una casa a Mallorca. Es tracta d’una estança amb vistes al passeig de Gràcia, en la qual les taules es distribueixen en tres zones únicament separades per arcades de pedra que afavoreixen la intimitat i donen com a resultat espais amplis però acollidors. Cal destacar el sostre, que, recordant les voltes de diverses sales de l’edifici, s’ha cobert amb un plafó de formes ondulades decorat amb pa d’estany. El restaurant té una capacitat per a quaranta comensals i poden accedir-hi persones que no siguin clients de l’hotel fent-ne prèviament una reserva. El tipus de cuina que ens ofereix és cuina mediterrània avantguardista, elaborada i exquisida, amb productes frescos i de qualitat d’acord amb el tarannà general de l’hotel.

L’any 1882 Eusebi Güell va encarregar a Gaudí el projecte d’un pavelló de cacera en uns terrenys que tenia a la zona del Garraf. Aquest projecte no es va arribar a fer, però posteriorment, el 1895, es va dur a terme la construcció d’un celler amb un projecte probablement del mateix Gaudí amb la col·laboració de Francesc Berenguer, al qual s’ha atribuït l’obra durant molts anys.

El celler —construït amb pedra local— és un edifici molt peculiar de forma triangular basat en l’arc parabòlic gaudinià, que utilitza els murs com a coberta, amb dos soterranis i tres pisos superiors incloent-hi una capella particular. Al seu exterior —el qual, tanmateix, destaca pel seu caràcter medieval—, s’hi observen les xemeneies amb elements naturalistes propis de l’arquitecte i el monograma dels Güell als murs.

Així mateix, forma part del mateix projecte el pavelló de la porteria, també de pedra i maó, on trobem una altra vegada el monograma de la família Güell i en el qual destaca la porta d’accés de ferro de malla.

Al mateix terreny ens trobem amb una torre de guaita i, al costat, una masia, que també són privades i en les quals no es permet l’accés del públic.

Des de l’any 1977 el conjunt pertany a la família Granada, que el va comprar a qui aleshores era el comte Güell. L’edifici construït per Gaudí va ser utilitzat com a casa particular i la resta de l’espai va seguir sent un viver de xampinyons, tasca que s’estava duent a terme des de feia molts anys. L’any 1994 la mateixa família va reconvertir els espais en un restaurant; les dues grans sales, construïdes com a fàbrica per al cultiu, van convertir-se en dos grans salons restaurant, el Granada i el Garraf, i la planta baixa de l’edifici de la casa va esdevenir el Saló Gaudí.

El Saló Granada —amb capacitat per a 400 persones— és a la planta principal i és un espai compartimentat per arcades de mig punt que el divideixen en diverses naus cobertes amb voltes de maó, cada una amb fileres de taules rodones. Des d’aquest mateix saló, a través d’unes escales s’accedeix a la part inferior, on hi ha el Saló Garraf —amb capacitat per a 300 persones—, també distribuït a partir de pilars que sostenen petites voltes i amb una decoració més sòbria. Aquests dos espais estan destinats a restaurant a la carta i, a més, a grans celebracions privades, principalment banquets de boda. Tots dos compten amb una terrassa particular per celebrar els aperitius independentment. Tanmateix, a l’estiu, se serveixen sopars en una d’aquestes terrasses, anomenada del “violí”, la qual esdevé un lloc privilegiat per la visió de conjunt que ofereix.

Fora d’aquest edifici, que té un caràcter més propi de nau industrial, just creuant el camí, ens trobem amb l’edifici d’aspecte més artístic. Actualment habilitat com a restaurant, al Saló Gaudí —amb capacitat per a vuitanta persones— s’hi han mantingut visibles les peculiaritats arquitectòniques sense afegir cap accessori. En destaca principalment l’espai triangular molt acusat a l’interior i la forma de les finestres i de la porta d’accés. Els pisos superiors són privats i, per tant, no es pot accedir al seu interior, tot i que sempre es pot demanar utilitzar la capella superior per fer la cerimònia prèvia al banquet de noces.

El restaurant ofereix cuina mediterrània elaborada, únicament a la carta però amb uns preus molt raonables equivalents als dels menús de festius. En destaca la presència d’alguns plats, el nom dels quals recorda l’indret on es cuinen, com l’amanida Gaudí. Així mateix, al Saló Granada trobem a la vista la barbacoa on s’elabora tota la carn a la brasa, un dels seus plats principals, amb la voluntat de donar confiança al client.
El tracte als clients és acollidor i cordial, ja que tot el conjunt està portat per la mateixa família Granada, que vol aconseguir un lloc de trobada agradable, senzill i sense presses en un conjunt arquitectònic peculiar.

L’edifici, construït amb maó, és de grans dimensions i consta de dues naus paral·leles i rectangulars cobertes amb volta catalana i subdividides en set trams; sembla que és el primer edifici on l’arquitecte utilitza el sistema de volta catalana amb set corbes pronunciades formant els set trams diferents.

A l’exterior de l’edifici, a la façana del carrer de la Unió, observem el rètol fet amb trencadís de ceràmica amb el nom de la Societat General d’Electricitat. A l’altra façana hi ha la resta de paraments, molt austers, ja que es tracta d’un edifici industrial, que ens indiquen l’estructura interior: es troben subdividits en set trams per la presència de les canalitzacions exteriors, amb grans finestrals a la part inferior de l’alçat i conjunts de tres finestres al pis superior.

Posteriorment, a partir dels anys cinquanta i fins als noranta del segle XX, l’edifici va ser utilitzat com a centre de transformació de FECSA, fins que el va adquirir l’empresa Establiments Viena, SA, que va iniciar-ne la restauració respectant totalment l’estructura original de la fàbrica i seguint l’estil modernista en tots aquells elements decoratius que va ser necessari incorporar-hi, com ara els llums del pis superior.

Cal destacar que durant aquest procés de restauració es va recuperar una antiga carbonera que pertanyia a l’edifici que hi havia al mateix solar des de mitjans del segle XIX, el Vapor Busquets, enderrocat el 1907, i l’existència de la qual es desconeixia.

El local va obrir al públic al juliol del 2000, després de llargues reformes, com a Pizzeria-Restaurant Viena i amb una capacitat per a 279 persones. L’espai, aprofitant les grans dimensions, està dividit en tres plantes. A la planta baixa hi trobem taules a la primera de les naus, i la cuina i el forn de llenya on s’elaboren les pizzes —a la vista dels clients— a la segona nau. És en aquesta segona nau on s’ha construït un pis superior d’estructura vista i oberta a la resta de l’espai inferior. En aquest pis hi ha una zona destinada a fumadors. I, finalment, al soterrani ens trobem amb la carbonera, un espai petit i acollidor, especialment reservat per a grups i on s’ha instal·lat una exposició permanent de fotografies antigues de l’edifici i del procés de rehabilitació, integrant d’aquesta manera el caràcter comercial amb la difusió i divulgació del patrimoni industrial.

Dins el procés de rehabilitació de l’edifici, en la creació de nous espais es va tenir present l’origen modernista de la construcció i es va intentar adaptar l’obra nova a aquest estil artístic; així doncs, podem veure com els lavabos s’han decorat seguint el gust de principi de segle, amb trencadís i llums sinuosos d’acord amb l’estil modernista.

Al restaurant se serveix cuina casolana catalana i italiana —amb més d’una desena de plats per triar en els entrants, les pastes, les pizzes (cuinades al forn de llenya) i plats de carn o peix elaborada al mateix restaurant. L’ambient que hi podem trobar és força variat, ja que, tot i no tenir menú, el tipus de cuina que ofereix i els seus preus faciliten que sigui un lloc habitual per als menjars diaris, però també un establiment on acostumen a acudir famílies els caps de setmana i grups de gent a la nit. Així mateix, es poden fer reserves per a actes i celebracions concretes per a un màxim de cent persones.

Tot i que no s’hi fan activitats diàries de tipus lúdic o cultural, forma part dels locals que participen en els esdeveniments importants de la ciutat, com ara el conegut Festival de Jazz de Terrassa.